El procés sobiranista en curs té una dimensió jurídica en la qual intervenen doctors en Dret de diverses especialitats (constitucionalistes, administratives, politòlegs, entre d’altres) oferint un ventall d’opinions que va des de l’hermètica interpretació integrista de les normes (fent abstracció dels antecedents històrics i els canvis en la realitat social a la qual han de ser aplicades) a la legitimació constituent de les forces emergents que són capaces de crear un nou ordre polític i institucional.
Cal tenir en compte que la victòria del bàndol “nacional” (espanyol, per suposat) al 1939 va comportar l’anorreament de l’obra constructiva bastida pels juristes del primer terç del segle XX que des de la Mancomunitat a la Generalitat republicana van fer renéixer l’esperit del dret públic català, enllaçant amb la tradició constitucional anterior al 1714. Aqueixa escola jurídica amarada dels principis fundacionals de la catalanitat plasmat amb els tractats de Pau i Treva no ha estat represa amb el restabliment del règim autonòmic. La figura prominent d’Enric Argullol ha estat l’excepció. Només cal repassar els continguts de l’autodenominat Institut de Dret Públic per comprovar que els referents de l’escola dominant entre els administrativistes són els reformadors espanyols García de Enterría, Garrido Falla i entre d’altres, eminents en molts aspectes, però aliens als valors i els principis tradicionals del dret públic català.
L’hegemonia ideològica i política en el dret públic català actual ha estat en mans dels qui el conceben com un subproducte del dret públic espanyol i han actuat com a garants de la perpetuació de l’ordre estatal que els ha situat en una posició social i mediàtica privilegiada. La concepció weberiana d’allò que és la dominació política i la comptabilització de l’espoli fiscal aflorada per Sala i Martín (entre d’altres), simplement no la prenen en consideració. L’únic que compta és la lletra de la llei interpretada segons els paràmetres del Tribunal Constitucional espanyol. La recent cooptació de Meritxell Batet, professora de dret constitucional a la UPF, a número dos del PSOE per Madrid a les properes eleccions espanyoles il·lustra aqueixa servitud dels juristes catalans addictes al règim hereu del franquisme tan ben recompensada pels perpetuadors del poder estatal.
Francesc Maspons i Anglasell no ha tingut deixebles, Laureano López Rodó sí. Excepcionalment, durant els anys de l’oasi pujolista i el sucursalisme del PSC(PSC-PSOE), juristes com Albert Malaret Sureda van escriure llibres defensant “La supervivència nacional i el dret d’autodeterminació” (Columna Edicions, Barcelona, 1998) del poble català, però dissortadament no ha tingut continuïtat i la seva filla, catedràtica de Dret Administratiu a la UB, ha preferit gaudir dels privilegis de les elits acadèmiques que esmolen l’argumentari del supremacisme espanyol. La Fundació Pi i Sunyer (malgrat dur el nom d’un eminent jurista i patriota) ha servit als designis de la ficció federalista mantinguda per les administracions controlades pel PSC(PSC-PSOE) lluny de tota aproximació a les arrels històriques i jurídiques de la catalanitat.
Fa pocs anys, sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 liquidant l’Estatut del 2006, d’entre els cercles universitaris empeltats dels encants del constitucionalisme espanyol i l’autonomisme subsidiari han sorgit nous defensors del dret a decidir que s’han agrupat, entre d’altres, al Col·lectiu Praga amb el propòsit de trobar vies de separació amical entre Espanya i Catalunya inspirades en la dissolució consensuada de Txecoslovàquia. Altres s’han integrat directament al Consell Assessor per a la Transició Nacional assumint, efectivament, un paper rellevant al costat de les institucions catalanes i la causa de la nacional, com és el cas de Carles Viver Pi-Sunyer, que havia estat vice-president del Tribunal Constitucional.
Els juristes obertament partidaris del dret d’autodeterminació del poble català i de trobar fonamentacions innovadores a partir de la jurisprudència internacional continuen essent una minoria, tractada displicentment des de les jerarquies establertes a l’ordre jurídic i acadèmic nostrat. Hèctor López Bofill n’és un exemple, com ho prova el seu darrer article Fora del sistema publicat al Punt el proppassat dia 4 d’aqueix mateix mes. Alfons López Tena, Raimon Escudé, foren brillants predecessors en la defensa del dret d’autodeterminació sòlidament argumentat en temps adversos. Avui, també en una línia similar argumenta Josep Ramon Fuentes les possibles sortides a l’atzucac actual.
A l’altre extrem, Joaquín Tornos, catedràtic de Dret Administratiu de la UB, afirma avui en una entrevista al Diari de Tarragona que “La declaración és un acto ilegal y de provocación”, arrenglerant-se, (com l’antany admirat mestre Manuel Ballbé), amb els servents de l’imperi espanyol, disposats a justificar la raó d’estat (la que recorre a la força) contra el dret d’autodeterminació del poble català. Les apel·lacions al “victimisme”, a la “provocació”, als “errors” (totes imputables als polítics catalans en exclusiva) demostren el nivell de visceralitat de qui hom atribueix el mèrit del rigor jurídic dels seus arguments per contrast amb el voluntarisme dels qui se situen al marge dels interessos de l’ordre imperant. Els moments de crisi com els que vivim com a poble fan aflorar els sentiments profunds, heretats o voluntàriament adquirits, encoberts sota l’aparença de l’objectivitat acadèmica.
La societat catalana entra a partir d’avui en una fase de conflicte agut i de resultat incert entre l’ordre estatal establert i la nació catalana emergent i un dels fronts oberts serà el jurídic, que no serà pas el decisiu, però segur que reflectirà el sistema institucional i els valors morals de la Catalunya resultant, renaixent o decadent, en la qual els juristes esmentats en aqueix apuntament -i d’altres que responen al mateix patró- hi tindran un paper cabdal, en un o altre sentit. Hèctor López Bofill va tenir el coratge d’escriure un assaig denunciant la trama contra Catalunya dels poders fàctics autòctons, Joaquín Tornos no perd el temps amb assajos, directament els assessora, respectivament simbolitzen els plantejaments independentistes i espanyolistes en la dimensió jurídica del conflicte.
Post Scriptum, 1 d’agost del 2017.
Gairebé dos anys després d’escriure aqueix apunt Hèctor López Bofill està processat per les seves opinions i Joaquín Tornos és l’autor intel·lectual de la impostura del “cop d’estat jurídic” que divulga des de la presidència de la comissió jurídica del Fomento del Trabajo Nacional.
Post SCriptum, 9 de novembre del 2020.
Hèctor López Bofill ha estat absolt per l’Audiència Provincial després de tres anys processat, en canvi Joaquín Tornos ha continuat essent l’estrateg clau de l’espanyolisme en aqueix cas de la maniobra del FTN contra la campanya consum estratègic de l’ANC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!