L’estat (espanyol) contra el poble (català)

A mesura que s’atansa el 27-S el conflicte entre l’ordre estatal espanyol i les forces polítiques i cíviques que representen el dret del poble català a l’autodeterminació és fa més punyent i pren una dimensió europea com el mateix president Rajoy fa evident en el seu intent de cercar aliats que l’ajudin tancar les vies d’accés de Catalunya per dotar-se d’un estat propi reconegut per la UE.

Malgrat que han estat diversos els pobles que a la perifèria de la Unió Europea han aconseguit exercir el dret d’autodeterminació (Montenegro i Kosovo) les successives reformes dels tractats comunitaris no han arribat a establir una normativa que garanteixi els requisits  mínims que han de complir els estats membres per ser considerats una societat democràtica, com és el cas del Regne d’Espanya en la seva persistent actuació discriminatòria contra el dret del poble català a decidir el seu futur.

Dissortadament, continuen vigents les mancances de l’ordenament constitucional europeu que ja vaig assenyalar en un article que vaig publicar a la Revista de Catalunya número 127, corresponent al març del 1998, titulat “Drets Humans, pluralisme cultural i drets dels pobles”. Hi vaig escriure un paràgraf que encara em sembla actualment vàlid: “Mentre es mantingui el dogma de la integritat territorial dels estats, que es deriva d’un inexistent dret d’aquests a uniformitzar les poblacions compreses entre les seves fronteres, i no s’inverteixi la situació en favor del dret que tenen tots els pobles a tenir estat propi, no es pot parlar que els drets humans estan universalment reconeguts”.

Els extrems d’arbitrarietat i discriminació envers la ciutadania catalana  als quals està arribant l’ordre estatal espanyol en el seu afany de preservar la seva integritat i els interessos que la sustenten, poden situar-se per sota dels mínims democràtics que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha establert a la seva jurisprudència tot i que encara no s’han aplicat a cap estat europeu amb derives totalitàries, com ja vaig assenyalar en una xerrada a la UCE de Prada de Conflent l’any passat.

Una reflexió més àmplia sobre aqueixes qüestions la vaig reunir en un llibre que aplegà sis articles sobre Catalunya, la globalització i el fenomen nacional a Europa titulat, precisament i premonitòriament, “L’estat contra els pobles” (Arola Editors, Tarragona, 2002).

Post Scriptum, 20 de juny del 2017.

“L’estat espanyol és en guerra” (contra el poble català), això ha dit avui al Parlament de Catalunya un directiu de l’empresa Metodo 3, verbalitzant això que és una realitat des que ha començat el procés independentista en curs. Només aqueixa realitat pot explicar el silenci mediàtic i la connivència política (del PSOE, Ciudadanos i Podemos) davant la corrupció estructural al moll de l’os del sistema de poder espanyol, casos com la fallida del Banco Popular, la pèrdua de 60.000 milions d’euros per la fallida bancària en general, el saqueig del fons de pensions, l’endeutament superior al PUB, el cas Castor, entre d’altres. El Regne d’Espanya va a les roques com hi va anar quan el desastre de l’any 1898.

Post Scriptum, 16 d’octubre del 2017.

L’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart és un acte infame d’aparença judicial però intencionalitat política, anunciat per la premsa espanyolista des de fa dies, retrata la fallida de l’estat de Dret i anuncia la determinació del tripartit PP-PSOE-Ciudadanos d’emprar a fons la repressió per aturar la independència de Catalunya. No es tracta del govern Rajoy (com diuen els Comuns) sinó d’una estratègia de guerra des de l’Estat contra les institucions i el poble català. Correspon al Govern de la Generalitat dirigir la resposta i als ciutadans fer-li costat en aqueixa hora crucial de la nostra història. Ens volen retornar al 1939, nosaltres volem la llibertat.

Post Scriptum, 18 de maig del 2018.

Interpretar els termes reals del conflicte entre el poble català i l’ordre estatal espanyol aplicant conceptes encertats i socialment entenedors és una prioritat pels independentistes, tot i que fer-ho no és garantia de victòria però sí una necessitat ètica i política que ha d’acompanyar la causa de la catalanitat, la llibertat i la prosperitat. L’exemple d’Israel és il·lustratiu, malgrat l’hostilitat mediàtica el projecte nacional jueu està reeixint precisament per la seva credibilitat, ans al contrari de la causa palestina basada en la impostura i mancada de projecte polític real.

Els defensors de l’ordre estatal espanyol no poden legitimar la dominació política i l’espoliació econòmica sobre la nació catalana i li cal permanentment mantenir la ignorància, el fanatisme i la violència com a eines de la seva perpetuació. Per això eludeixen els debats oberts, les xifres estadístiques i les dades històriques anant sempre a la contra (per això són reaccionaris) de les iniciatives independentistes. El supremacisme espanyol no necessita la veritat per vèncer, només la força de coacció, i tot i això les seves victòries (com la del 1939) només són temporals tot i que molt doloroses. El conflicte actual no té les mateixes connotacions que els que l’han precedit des de fa tres-cents anys, ni un resultat clar, essent les armes dels catalans el patriotisme, la intel·ligència i el coratge.

Post Scriptum, 20 de setembre del 2018.

La difusió dels correus dels jutges anticatalans no és el cas aïllat d’uns quants exaltats és el pensament profund dels integrants dels cossos de funcionaris que han patrimonialitzat l’estat amb el qual s’identifiquen i que els port a actuar com a forces d’ocupació contra la ciutadania catalana que se’n vol alliberar. L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb, “Un colp d’estat, cada dia més evident“, ho descriu perfectament.

Post Scriptum, 12 de febrer del 2019.

Avui comença al Tribunal Suprem de Madrid el juidici contra els dirigents polítics i socials del procés independentista català que van fer possible el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017. Com ho resumeix perfectament Vicent Partal a la seva editorial d’avui a Vilaweb: “Un judici contra una nació: avui ens jutgen a tots”.

Post Scriptum, 27 d’octubre del 2019.

Aqueix cap de setmana hi ha hagut dugues manifestacions a Barcelona: ahir, la de caràcter independentista aplegava centenars de milers de ciutadans units pel lema “Llibertat”, avui, una de tall espanyolista, amb molta menor assistència, clamant per la unitat d’Espanya. Són les expressions d’un conflicte que enfronta un ordre estatal integrista i autoritari i un projecte polític democràtic per a la nació catalana. Des de La Vanguadia (española) proclamen que Catalunya no és un sol poble abonant la impostura que la independència és un projecte excloent i autoritari. Un argument banal que no gosen aplicar a la idea d’Espanya (tampoc és un sol poble), obviant que avui les societats occidentals són sociològicament i identitàriament diverses, però que es vertebren per projectes nacionals inclusius (com el català) susceptibles de representar a la majoria de la ciutadania. Una actitud que no és a l’abast del supremacisme espanyol.

Post Scriptum, 1 de setembre del 2020.

La fugida de Juan Carlos I situa el règim monàrquic en el seu pitjor moment dels darrers quaranta anys, justament quan l’independentisme català ofereix el perfil més baix mancat de direcció estratègica i amb ERC i PDECAt forçant la reculada cap a l’acatament a l’ordre estatal mantenint l’status quo autonòmic. Només el lideratge del president Puigdemont rellançant Junts per Catalunya pot fer-nos sortir a mig termini de l’atzucac actual i reprendre la iniciativa. Per això les properes eleccions al Parlament de Catalunya tindran caràcter decisiu tan pel que fa a la correlació de forces interna com al posicionament que hom adopta front al poder espanyol, entre els qui aposten per reformar Espanya via republicanisme, i els que prioritzen la República de Catalunya.

Afegeix un comentari