Per què els palestins no estan en condicions de negociar la pau amb Israel ?

La causa palestina ha esdevingut un mite (a Occident especialment, al món musulmà tenen clar que es tracta de l’antisemitisme islàmic) del qual els qui se’n proclamen partidaris n’ignoren les arrels històriques i la viabilitat real de la seva existència.

Certament, la majoria de la població àrab que habitava el territori delimitat pel Mandat Britànic sobre Palestina (els jueus de l’època s’autoidentificaven també com a palestins)  va rebutjar l’acord de partició adoptat per les Nacions Unides l’any 1947 i va optar per la guerra contra el naixent Estat d’Israel. Els estats àrabs han estat reiteradament derrotats fins al dia d’avui en totes les guerres menades contra el poble jueu i, com a reacció, han bastit una contra-identitat nacional  palestina específicament adreçada a deslegitimar el dret a existir d’Israel.

Els fets històrics demostren la inconsistència del projecte nacional palestí per crear un estat propi i la ineptitud dels seus dirigents per representar davant el seu mateix poble i la comunitat internacional un interlocutor creïble amb propostes viables per arribar a un acord de pau amb Israel.

Enllaço tot seguit dugues anàlisis que reflecteixen aqueixa realitat que els mitjans de comunicació catalans es neguen obsessivament a divulgar: un article d’avui mateix del periodista àrab-isrealià Khaled Abu Toameh raonant el per què un home qualificat com Salam Fayad no pot liderar el govern de l’ANP, i una altra del The Times of Israel descrivint les intrigues del clan que dona suport al decrèpit  Mahmud Abbas per liquidar els seus possibles successors. Això pel que fa a las facció liderada per l’OLP, pel que fa als gihadistes representats per Hamàs la seva pretensió no és pas que les Nacions Unides reconeguin Palestina com a membre sinó establir un Califat islàmic a Gaza com a primer pas per destruir l’Estat d’Israel.

Post Scriptum, 3 de juliol del 2015.

Avui mateix, tres informacions complementen l’apuntament d’ahir. D’una banda, Le Monde publica una entrevista a Omar Barghouti, líder palestí de la campanya BDS i presentat com a militant dels drets de l’home que ni tan sols accepta ser entrevistat per un diari israelià (Haaretz) i ho fa només amb la perodista Nirit Ben-Ari amb la intermediació del periòdic francès. Tot per reiterar que el seu triple objectiu: el retorn a les fronteres d’Israel prèvies a l’atac contra l’estat hebreu al 1967, la fi de l’apartheid dels ciutadans àrabs israelians i el retorn dels refugiats arran de la guerra del 1948.

Aqueixes reivindicacions ignoren la responsabilitat dels estats àrabs en la dissort dels palestins i mai seran acceptades per Israel. Per tant, amb un interlocutor així no hi ha esperança de pau possible.

D’altra banda, el tinent coronel israelià Joanthan Halevi publica abans d’ahir un article titulat “The Palestinian Leadership’s Regression in The Peace Process” al Jerusalem Center for de Pubic Affairs, (versionat en castellà avui mateix per Dori Lustron  al seu bloc) on exposa la conducta involucionista dels dirigents de l’ANP en aqueixa etapa de les negociacions amb Israel.

Finalment, un tercer fet destacable ha estat la ràtzia de la policia de l’ANP detenint un centenar de membres d’Hamàs a Cisjordania, evidenciant així la manca de cohesió interpalestina, imprescindible per poder arribar a una negociació amb Israel.

Post Scriptum, 11 d’agost del 2015.

El periodista àrab-israelià Khaled Abu Toameh va publicar l’article “Palestinians: A Rare Voice of Sanity” al digital del Gatestone Institute el proppassat 30 de juliol (versió en castellà via El Gran Oriente Medio) en el qual explica el caràcter excepcional de les crítiques d’un antic ministre de l’ANP, Ibrahim Abrash, a les elits palestines (incloses les gihadistes) acusant-les de corrupció i incapacitat per resoldre els problemes del seu poble.

Post Scriptum, 6 de juny del 2016.

Henrique Cymermann va publicar a La Vanguardia el proppassat 14 d’abril aqueix article titulat “Diálogos subterráneos entre Israel y Palestina” on explica les vies de negociació obertes i discretes entre jueus i àrabs amb el vist i plau de l’ANP.

Post Scriptum, 22 de juny del 2016.

El periodista àrab-israelià Khaled Abu Toameh publicà el proppassat 16 un article al Gatestone Institute titulat, “Palestinians: Anarchy Return to West Bak“, (traduït al francès per Jewish Forum), analitzant les lluites clàniques que corquen el territori controlat per l’ANP, on teòricament es pot bastir a curt termini l’Estat de Palestina, ja que Gaza està ocupada per Hamàs que no vol ni sentir parlar de negociar res amb Israel. La realitat sobre el terreny contrasta amb el miratge de la UE obcecada a convocar una conferència de pau a París sense negociacions directes entre l’ANP i Israel.

Post Scriptum, 26 de gener del 2017.

Jewish Forum ha traduït al francès (La cause palestinienne; una affaire pliée“) un fragment d’un article de l’analista nord-americà Walter Russell Mead, titulat “The Losers of 2016”, publicat el proppassat 22 d’aqueix mes al digital The American Interest on analitza la posició cada cop més feble dels palestins per negociar amb Israel, malgrat els suports internacionals que reben.

Post SCriptum, 2 de juliol del 2017.

Pierre Rehov, escriptor i assagista, va publicar abans d’ahir a Le Figaro aqueix decàleg de raons per les quals els palestins no estan en condicions de negociar la pau amb els israelians.

Post Scriptum, 13 de juliol del 2017.

Pierre Rehov torna a publicar un punyent article a Le Figaro titulat “Pourquoi l’État palestinien n’a pas toujours vu le jour”.

Post Scriptum, 22 de novembre del 2017.

L’objectiu de l’acord Hamas-OAP (apadrinat per Egipte) per integrar Gaza dins els territoris administrats per l’ANP és combatre l’estat sionista segons els dirigents palestins que han estat fins ara incapaços de bastir un projecte nacional. Haviv Rettig Gur publicà abans d’ahir a The Times of Israel un aprofundit anàlisi segons el qual aqueix acord suposa, de fet, l’abandó per part de Mahmud Abbas del lideratge de la negociació amb Israel: “Le jour où la Palestine a abandonnée“.

Post SCriptum, 6 de febrer del 2018.

L’analista de The Times of Israel Haviv Rettig Gur hi publica avui un article titulat “Pourquoi les négotiations entre Israéliens et Palestinens échouent constantment”.

Post Scriptum, 4 de maig del 2018.

Eyal Zisser publicà el proppassat 30 d’abril aqueix article a Israel Hayoum, The palestinians have reached a dead end” (versionat en francès per Malaasot):

Le nombre de résidents de Gaza disposés à participer aux émeutes le long de la barrière frontalière est en baisse, comme on peut le voir dans la manifestation de vendredi dernier. Le Hamas ne cache plus que les manifestations ne sont pas destinées à être des marches tranquilles, mais des tentatives violentes de mener des attaques contre les forces israéliennes et les civils, ainsi que d’endommager la clôture et l’équipement militaire et de brûler les champs et les forêts.

Nous pouvons supposer que, jusqu’au 15 mai, date à laquelle les Palestiniens marqueront la Nakba (ou «Catastrophe») de leur déplacement pendant la guerre d’indépendance d’Israël en 1948, la frontière se réchauffera. Le Hamas incitera les Gazaouis à se diriger vers les «marches de retour», rappelant à Israël et au monde entier que les Palestiniens sont toujours engagés dans le rêve du retour, qui signifie en substance la destruction de l’État d’Israël.

Alors que le Hamas se prépare à d’autres vagues de violence – puisqu’il n’a rien d’autre à offrir aux habitants de Gaza – l’Autorité Palestinienne à Ramallah est restée muette. Cela est dû en partie aux luttes de pouvoir palestiniennes – surtout la lutte pour la succession de Mahmoud Abbas – mais aussi parce qu’Abbas et ses amis ne veulent pas et ne peuvent pas échapper au piège qu’ils ont refermé sur eux-mêmes lorsqu’ils ont fait un pied de nez aux tentatives de l’administration américaine de relancer le processus de paix.

Le mouvement nationaliste palestinien est à l’un des points les plus bas de son histoire. Certains, même parmi les Palestiniens, soutiennent qu’il est arrivé au bout du chemin. Ses objectifs, même les plus minimes, échappent à sa portée. Peu importe ce qui se passe, leur destin est une fois de plus hors de leurs mains et hors de leurs mains, que ce soit l’AP, qui place ses espoirs dans la communauté internationale, ou le Hamas, qui fait son chemin Retour à l’étreinte accueillante de l’Iran.

La célébration des réalisations d’Israël au cours de ses 70 ans d’existence est une excellente occasion pour les Palestiniens de réfléchir à leurs erreurs et à ce qui pourrait les sortir de l’impasse dans laquelle ils se sont trouvés.

Après 100 ans d’affrontements (datant de la déclaration Balfour), 70 ans de conflit (à partir de la guerre d’indépendance de 1948) et un quart de siècle depuis les Accords d’Oslo, censés avoir donné aux Palestiniens la paix et leur propre terre, on dirait qu’ils perdent le peu qu’ils ont réussi à obtenir.

Le mouvement nationaliste palestinien était toujours une image miroir du sionisme; en d’autres termes, il est né de et en réponse à l’avènement du sionisme. Cela signifie que la bataille contre l’idée sioniste et le désir de servir d’antithèse à tout ce qu’Israël symbolise étaient et sont simplement un dénominateur commun, plutôt qu’un élément déterminant de l’identité palestinienne. Cela ne suffit pas à soutenir un mouvement national victorieux et à le mener au succès.

Il semblerait que les sources de la faiblesse palestinienne n’ont jamais changé: l’absence d’identité nationale qui surpasse la tribu, le clan ou le village, et n’est rien de plus qu’un rejet de l’autre (le sionisme); l’absence de toute direction légitime et efficace qui trace une voie et convainc le public de le prendre; une économie faible; radicalisation religieuse; et, surtout, dépendre des autres pour sauver les Palestiniens de leur détresse.

De 1948 à 1967, les Palestiniens mirent leurs espoirs dans les nations arabes. Pour l’AP, c’est maintenant la communauté internationale – cette même entité vague et amorphe dont nous avons vu l’efficacité en Syrie, et pour le Hamas, en Iran et en Turquie.

Incidemment, c’est une réalité difficile pour Israël parce que cela signifie que l’espoir qu’un jour Israël trouverait un partenaire palestinien pour un accord de paix ou dans le cas de Gaza, une trêve, est un faux.

Il est difficile de penser que les Palestiniens dans leur situation actuelle sont capables de faire des compromis, et encore moins de faire un compromis acceptable pour Israël, qui est le côté le plus fort. Cela signifie aussi qu’à l’avenir, la balle est dans la cour d’Israël quand il s’agit de son approche envers les Palestiniens, et il est douteux que les Palestiniens souhaitent ou puissent prendre part au jeu.

Post Scriptum, 5 de juny del 2018.

El blocaire jueu francòfon Danilette’s publicà el 22 de maig la versió francesa d’un article de Mordechai Kader titulat: “Pourquoi les Palestiniens s’opposent a l’Acord du Siècle” ? En el mateix sentit, Jonathan Tobin va publicar el proppassat 30 de maig al periòdic jueu nordamericà Algemeiner un article titulat “Why the palestinians can’t say yes to Trump”, que el blocaire Malaassot ha traduït al francès l’endemà explicant per què els palestins no poden acceptar el pla de pau de Trump.

Post Scriptum, 28 de juny del 2019.

El coronel (a la reserva) de les FDI Raphael Bouchnik-Chen publica avui aqueix report al BESA Center sobre la conferència per la pau i la prosperitat al Pròxim Orient celebrada ahir a Manama, capital de Bahrein, destinada a oferir un pla Marshal pels palestins: “The Bahrain Conference: Nothing New Under the Sun”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *