Els suports ideològics d’Ada Colau: tardocomunisme, antisionisme i contraindependentisme

Abans d’ahir es va fer públic el manifest en suport de Barcelona En Comú on hi apareixen signatures catalanes, espanyoles i d’arreu que representen l’espectre ideològic de referència d’aqueixa candidatura liderada per Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona i que aplega el bo i millor del progressisme d’arrels totalitàries que ha estat (i vol continuar essent-ho)  hegemònic a Catalunya des de fa cinquanta anys.

El gruix l’aporten els tardocomunistes (procedents de Bandera Roja, PSUC i ICV-EUiA) que garanteixen la continuïtat del pensament dogmàtic del socialisme estatista que, articulat per Jordi Solé Tura des dels anys 1966 i següents, equipara, d’una banda, catalanisme i burgesia, i d’altra banda, progressisme i espanyolisme, tot contraposant els drets socials al dret d’autodeterminació del poble català. Un dels més significatius elements d’aqueixa tendència és Jordi Borja, precisament un dels padrins d’Ada Colau, ja va esser escollit conseller de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979 a la llista del PSUC.

Llevat d’alguns sindicalistes, la majoria dels signants catalans són hereus i pubilles de franquistes de casa bona, com Javier Mariscal o Borja de Riquer, privilegiats durant la dictadura i al llarg de la restauració monàrquica pels poders fàctics addictes a l’ordre espanyol establert. Refractaris al catalanisme de la burgesia subalterna (“la derechona catalufa“) i les classes populars a les que observen amb displicent superioritat, actuen sabedors de la solidesa de la seva hegemonia de classe fins al punt de permetre’s el luxe de jugar al paper d’indignats contra les institucions autonòmiques a les que acusen d’actituds impositives en favor de la catalanitat.

No és cap casualitat que hi hagi un fil de continuïtat evident, en els arguments i en els noms, entre els signants del manifest fundacional del Foro Babel l’any 1997 (Juan Ramon Capella i Merche García Aran, per exemple), els de la crida federalista i d’esquerres de l’any 2012 (Carlos Jimenez Villarejo, posem per cas) i  els firmants en suport de Barcelona en Comú (Andreu Mayayo, per citar-ne un entre tants).

Lluny de representar els valors igualitaris i fraternals que teòricament acompanyen les reivindicacions populars, la majoria dels signants no estan afectats ni per la crisi, ni per les retallades derivades de l’espoli econòmic que pateix el poble català ja que formen part dels privilegiats que es beneficien del cosmopolitisme mediàtic, o bé estan incrustats en entitats finançades per administracions públiques o  bé gaudeixen del corporativisme universitari. La seva és una compostura estètica ja que saben que les propostes programàtiques d’Ada Colau i la seva trepa son inconsistents i sovint inaplicables, i que a la fi en res afectaran a l’ordre establert que la pertinença a l’Estat espanyol els garantitza.

De fet, la incapacitat contrastada per concretar en projectes de transformació reals els seus propòsits abstractes avala la trajectòria del progressisme d’arrels totalitàries (PSUC-ICV-PSC) que malgrat haver tingut responsabilitats de govern (com a delegats del poder espanyol o al front d’institucions catalanes) des del 1977 fins a l’actualitat el seu balanç no és altre que el d’haver estat els còmplices del declivi econòmic i social de Catalunya forçat pel sistema de dominació política espanyol. L’operació olímpica Barcelona 92, que addueixen com a mèrit va ser un projecte local avalat per l’espanyolisme (“el año de España”, que deia Felipe González).

Malgrat l’ensorrament del model soviètic (que era la seva referència) i la inoperància dels moviments anticapitalistes contraris a la globalització que han actuat com a ideari de substitució, la impostura evident dels plantejaments abstractes i banals d’aqueixa mena de progressisme  en res ha afectat al supremacisme moral i ideològic que han heretat del comunisme rus.

Així, no és estrany que els promotors del manifest hagin cercat el suport de dos intel·lectuals que malgrat el fracàs inapel·lable del comunisme a Europa el continuen reivindicant: Slavoj Zizek és un filòsof excèntric al seu país, Eslovènia. L’altre és l’italià Antonio Negri, teoritzador de l’odi de classe i la violència revolucionària contra les societats capitalistes, de resultats nefasts a la Itàlia de finals del segle XX i hores d’ara reconvertit en predicador de les teories de la conspiració per explicar els atemptats gihadistes del 11-S del 2001 com una maquinació dels mateixos EUA, tot deslliurant l’islamisme de tota responsabilitat, com també fa un altre dels signants, el pakistanès naturalitzat britànic, Tariq Ali.

Enlloc del manifest apareixen referències a la defensa de les societats obertes front als totalitarismes que l’amenacen: òbviament exclouen el tardocomunisme d’aqueixa categoria, però tampoc alerten del ressorgiment del nazisme i l’antisionisme, i encara menys de l’islamisme. Totes aqueixes ideologies tenen en comú el menyspreu a la llibertat, la concreta de les persones i la col·lectiva dels pobles, i les agermana l’adhesió a dogmes abstractes el triomf dels quals exigiria els sacrificis més cruels. L’antifeixisme que hom presumeix a tots els signants el reserven en exclusiva per denostar les identitats concretes de pobles que cerquen o defensen la seva llibertat: els jueus i els catalans, per posar dos exemples. Un defensor de la identitat nacional és als seus ulls un reaccionari, gairebé un feixista.

Per això també els promotors del manifest a favor de Barcelona En Comú han obtingut l’adhesió del prototipus del jueu antijueu, el model ideal del renegat: Noam Chomsky, una ment portentosa nascuda en una família religiosa de jueus nordamericans que ha esdevingut el campió de l’antisionisme i el legitimador de la judeofòbia global contra l’Estat d’Israel. Un dels més actius antisionistes nostrats, Jaume Asens, figura en lloc prominent a la candidatura tot al·legant com a mèrit haver donat suport jurídic als gihadistes presos a Guantanamo i als flotillers “de la llibertat” rumb a Gaza.

Bona part dels signants pertanyen professionalment al món mediàtic on predomina entre periodistes, opinadors i artistes un enlluernament per la societat en xarxa, basada en l’intercanvi permanent, en la barreja de noves realitats a partir de la dissolució de les preexistents. Els partidaris de la continuïtat de l’estat-nació espanyol tendeixen a contraposar aqueixa potencialitat transformadora, pròpia de l’era de la globalització, amb les identitats concretes com la catalana, desproveïdes d’estat propi i que han d’apel·lar a la voluntat de permanència i de cohesió dels ciutadans que se’n senten membres per susbsistir en un món global.

Aqueix nou relativisme favorable a la confusió d’identitats reposa sobre la idea que tot és manipulable i disponible, (per tothom i en qualsevol moment), en una mena de mestissatge sense fronteres que reclama la plena disposició sobre els referents col·lectius dels pobles. Aqueixos propagandistes del cosmopolitisme amarats d’autoodi es mostren ferotgement intolerants davant la resistència a l’assimilació de les identitats nacionals sotmeses a processos de minorització. Als seus ulls, la catalanitat és un destorb i la seva mera existència una imposició. Només cal veure un dia qualsevol TV3 i llegir els principals diaris del país per trobar exemples quotidians d’aqueixa degradació i banalització permanent de la catalanitat. La sobreprojecció comunicativa d’Ada Colau respon a la connivència que trova en aqueixos mitjans.

La sola idea que Israel -prototipus d’estat nacional concebut com a garantia de la supervivència d’un poble- pugui ser un referent del futur estat català desferma la histèria dels antisionistes nostrats.

Dels signants que conec, únicament em mereix respecte per la seva honestedat: David Companyon, diputat al Parlament per ICV-EUiA,  dels pocs que aposta sincerament per la independència de Catalunya tot fent-la compatible amb el seu ideari comunista. De la resta, cal interpretar la seva signatura com un gest de revenja contra el denominat procés sobiranista en curs, engegat al 2010, i en el qual la majoria no sols no hi han participat sinó que el combaten obertament, conscients que una victòria de Barcelona En Comú prou clara com per convertir Ada Colau en alcaldessa seria una punyalada al cor de l’independentisme d’unes proporcions que no són a l’abast dels partits espanyolistes (PSC, PP i Ciudadanos) per si sols. Arribat a  aqueix punt, el cap i casal de Catalunya seria el parc temàtic de l’anticapitalisme autòcton, espanyol i europeu i projectaria el nostre com un poble desorientat, incapaç d’autocentrar-se nacionalment.

Post Scriptum, 15 d’agost del 2017.

He d’esmenar aqueix apunt en el sentit que quan el vaig escriure Ada Colau semblava aplegar el progressisme abstracte des d’ERC a la CUP, passant per Comuns, Podemos i ICV, però les etiquetes al tardocomunisme i l’anticapitalisme s’han demostrat fictícies: a la vista del seu comportament irresponsable durant la vaga del metro, estèril durant la vaga d’Eulen al Prat i demagògic enviant twitters en castellà sobre Charottesville mentre calla davant les clavegueres de l’Estat contra Catalunya, la definició que se li escau és una altra: una egòlatra mediocre i mesella davant el poder espanyol que només arriba a Evita Peron dels neo-lerrouxistes nostrats. Això, antisionista sí que també ha demostrat ésser-ho.

Post Scriptum, 24 de setembre del 2018.

Els pregoners de la Mercè dels darrers tres anys han estat Pérz Andújar, Marina Garcés i Leticia Dolera, tots tres tenen en comú missatges hostils a la catalanitat sota l’aparença del multiculturalisme, el cosmopolitisme, l’exculpació dels jihadistes, l’aversió a les identitats nacionals dels pobles sotmesos, no pas l’espanyolisme. Pura agitació i propaganda al servei de la mediocritat intel·lectual del progressisme nostrat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *