Independència …….per a què ?

El darrer, que no pas l’últim atac del ministre Wert contra l’escola catalana, resitua la llengua al bell mig del conflicte polític que oposa el poble català amb l’ordre estatal espanyol, una realitat que significatívament eludeixen la majoria dels que es diuen partidaris de la independència. Només cal veure el contingut de les opinions dels blocaires de Vilaweb sobre aqueix afer i hom constatarà que l’argumentació de Carme-Laura Gil és de les poques que planteja en clau nacional catalana la respostes al supremacisme espanyol. Els nacionalistes espanyols tenen clar el valor de la llengua castellana com a eina de dominació política, en canvi els nacionalistes catalans no gosen ni autodenominar-se així, ni atorgen al català la condició d’element clau de la lluita per la supervivència de la nostra identitat nacional.

L’aparent majoria social i política independentista està sustentada sobre unes concepcions vagues i equívoques derivades del fet constatable que l’hegemonia ideològica rau des de fa mig segle en el progressisme abstracte refractari a la catalanitat i precisament per això ha estat incapaç de transformar la realitat social concreta com reiteradament proclamen voler fer els seus propagandistes.

La causa nacional catalana es basa en tres principis: el de la legitimitat històrica d’un poble que ha estat lliure i que lluita per recuperar el seu estat, el de la democràcia que demana poder decidir el futur col·lectiu front a un ordre estatal que nega aqueix dret i el de la oportunitat, és a dir, la independència com a única sortida viable a un règim arbitrari que discrimina sistemàticament els interessos econòmics, socials i les perspectives de prosperitat dels ciutadans de Catalunya. Els apologetes del sobiranisme pràctic semblen ignorar els seus límits i propugnen una independència sense patriotisme  on la llengua catalana no ocupa un lloc central com a element de cohesió social del projecte de construcció nacional, mantenint l’oficialitat del castellà en el futur Estat català com proposa ERC.

La defensa de la supervivència de la nació per si sol no sembla argument suficient per bastir la defensa política de la causa independentista, certament ha d’anar acompanyada dels altres arguments democràtics i pragmàtics, però a la fi, si hom vol realment reeixir en un conflicte de llarg abast Catalunya/Espanya, és el que aporta la força ètica i moral per tenir possibilitats de victòria. En canvi, des del progressisme autòcton es llencen continus missatges supeditant el vist i plau favorable a la independència a que el sistema polític català sigui anticapitalista, com així ho argumenta Josep Fontana que no troba contradictori donar suport a Ada Colau i Podemos com a projecte progressista de transformació d’Espanya.

Pitjor encara, les declaracions d’una dirigent de la CUP, Anna Gabriel del passat 1 de maig al digital Diagonal Global: “No somos independentistas porque los catalanes seamos mejores que nadie, ni porque mi familia estaba ya en mi casa en el siglo XV. La mayoria somos mestizos y venimos de familias nacidas en el resto del Estado español. Somos independentistas porque entendemos que la confrontación con el Estado español es de calado democrático porque el Estado  no respeta los mínimos democráticos. Esta visión se aleja de posicones indentitarias y se situa en logicas de fraternidad”. És a dir, que si hi hagués un projecte espanyol democràtic no caldria la independència. Amb aqueixa mena de plantejaments l’èxit de Podemos a Catalunya està garantit. Evidentment, en la seva lògica Anna Gabriel equipara identitat a CIU (“la independencia no es posible con CIU”), i ambdues a “la dreta”, com ha vingut predicant ICV i PSC, (i ERC) des de fa trenta anys, donant així la victòria autonòmica al pujolisme durant un quart de segle.

Les mancances i les contradiccions sobre els fonaments mateixos de la causa independentista apareixeran en el decurs del procés constituent que preveuen encetar els signants del full de ruta acordat entre CDC i ERC el proppassat 30 de març. Així doncs el debat independència per fer què  està servit però no cuinat.

Post Scriptum, 4 d’agost del 2017.

Les respostes d’Anna Gabriel a l’entrevista que li fa El Mundo ahir insisteixen en la fal·làcia de separar independentisme i patriotisme i deixen en evidència, un cop més, la superficialitat dels seus plantejaments polítics i la incapacitat per liderar el procés en curs.

Post Scriptum, 1 de març del 2020.

Josep-Lluís Carod-Rovira ha publicat avui aqueix article al Punt: “Independència sense nació”, del qual val la pena destacar aqueix paràgraf:

“Però una certa idea de nació, pretesament progressista, fa incís en una noció de mestissatge força esbiaixada, ja que sembla allunyar-se de tot reconeixement explícit d’una realitat catalana prèvia i acaba reforçant, en silenciar-la, conscientment o no, la substitució del component nacional català per l’espanyol i, de retruc, la llengua catalana per la castellana. Aquesta pràctica és present també en alguns sectors de l’independentisme pragmàtic, entestats a minoritzar l’ús del català no emprant-lo i a substituir-lo pel castellà, públicament. Em sembla d’una irresponsabilitat política enorme, més que res perquè la meva noció de ser d’esquerres més aviat consistia a col·locar-se al costat del feble i oprimit, però no pas a fer la gara-gara al fort i opressor. De la mateixa manera que no és cert que els immigrants espanyols arribessin aquí amb les mans buides, ja que venien amb una llengua i una cultura, no ho és tampoc que la nostra identitat nacional pugui ser qualsevol cosa excepte allò que faci flaire de català. Ni tampoc que és més progressista, cosmopolita i modern el que es vehicula en castellà que en català. Al final, pot resultar que construïm un estat fantàstic, amb plenitud de drets socials, qualitat de vida material i democràcia participativa, però sense cap contingut nacional català. Altrament dit, que caient en el parany etern –“lo catalán, cosa de la burguesía”– acabem aconseguint una independència sense nació, edificada sobre el no-res nacional o, més clarament, sobre la identitat nacional espanyola, és a dir, dos estats espanyols independents, l’un al costat de l’altre. Sincerament, em pensava que això nostre anava de tota una altra cosa…”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *