Fa quatre dies, cent cinquanta estudiants cristians de Garissa, a Kenya, eren massacrats per un escamot de gihadistes somalís després d’haver assaltat la Universitat i deixat anar els alumnes musulmans. L’acte criminal, tot i tenir precedents aqueix país africà, té unes proporcions desconegudes fins ara i apunta que va camí d’equiparar Kenya a Nigèria, on Boko Haram perpetra des de fa anys assassinats en massa d’aqueixes característiques, també contra la població cristiana i animista.
L’assassinat massiu de Garissa, com ja va succeïr, amb el segrest l’any passat de les dugues centes xiquetes per part de Boko Haram, no té a Europa el mateix impacte que va tenir l’atac a Charlie Hebdo. Les víctimes són cristianes i ningú es mobilitza en el món occidental pels seguidors d’aqueixa religió com s’ha demostrat arran del genocidi del qual són víctimes els cristians d’Orient. Fins i tot, molts mitjans de comunicació han ocultat que les víctimes eren exclusivament els estudiants cristians.
La crida contra el silenci còmplice que envolta la persecució dels cristians, i altres minories ètnico-religioses, en territoris majoritàriament islàmics efectuada pel Papa Francisco té poques possibilitats de traduir-se en accions concretes, no ja militars sinó de solidaritat. França ha intervingut al Mali i a la República Centreafricana, és a dir als estats francòfons, però no és el cas ni de Nigèria ni de Kenya, que pertanyen a la Commonwealt, i el Regne Unit segueix una política de no-intervenció en les seves antigues colònies. Els EUA no ho faran tampoc i Israel no pot anar més enllà, i ja fa prou, d’ensinistrar els exèrcits d’ambdós països africans en la lluita contra el terrorisme.
Els pobles centreafricans són encara majoritàriament animistes i aqueixes cultures històricament no han pogut resistir la pressió de les religions monoteistes, això vol dir que no hi ha factors identitaris cohesionadors transestatals prou forts com per fer front a la coacció islamista. A més els emigrats a Europa d’aqueixa procedència, sovint coexisteixen en els mateixos barris marginals de les ciutats europees on rau majoritàriament la pobació musulmana i sovint s’hi acaben convertint com a actitud de rebuig a una societat en la qual no tenen pespectives de prosperitat. Aixì que, no hi ha moviments de solidaritat des d’Europa envers els seus països d’origen ara que són objectiu del gihadisme.
Justament ha coincidit la massacre de Garissa amb les processons de Setmana Santa, rituals catòlics per excel·lència massivament seguits a casa nostra. No em consta que -llevat d’alguns sermons de clergues conscients del drama humanitari que viuen els cristians dels països africans- ningú significat del món polític i cultural català hagi expressat solidaritat amb els estudiants morts únicament pel sol motiu de la seva creença religiosa.
Post Scriptum, 7 de gener del 2018.
L’observatori israelià sobre el món musulmà, MEMRI, publica avui aqueixa informació significativa sobre la percepció dels seus actes que tenen els jihadistes: “Des djihadistes français célèbrent le troisième anniversari de l’attaque de Charlie Hebdo”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!