Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de febrer de 2015
0 comentaris

“Som una nació i tenim el dret de decidir”, nou anys des de la manifestació del 18 de febrer del 2006

Avui fa nou anys, la manifestació convocada per l’efímera Plataforma pel Dret de Decidir va ser la primera demostració massiva de la capacitat de mobilització cívica que la causa independentista ha assolit entre el poble català i l’inici d’un cicle polític en el qual ha fet fallida el model autonòmic dissenyat els anys 1978/1980 i els reiterats intents de reformar-lo. Nou anys després el lema de la convocatòria continua essent una assignatura pendent de ser aprovada, això és, construint efectivament un estat català que substitueixi la Generalitat autonòmica.

Aquella manifestació es va fer poques setmanes després del pacte Mas/Zapatero a La Moncloa rebaixant l’Estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre del 2005. Aqueix pas en fals d’Artur Mas va brindar, de retruc, una oportunitat d’or a ERC per liderar el no a una reforma estatutària que no fos el preludi de l’exercici del dret d’autodeterminació. Una estratègia, que la direcció d’Esquerra no va voler seguir i va optar per afegir-se a la posició del PSC per tal de governar a qualsevol preu provocant així el seu propi declivi i renunciant a fer del patriotisme republicà l’eix vertebrador dels canvis socials i nacionals que ERC va representar a partir del 1931.

Hores d’ara Artur Mas, esdevingut president de la Generalitat, té la responsabilitat de respectar els seus compromisos electorals i la voluntat popular majoritària expressada reiteradament al carrer i a les urnes (consultes locals per la independència, eleccions autonòmiques del 2012 i 9-N). El conjunt de partits favorables al dret d’autodeterminació, però, no han estat capaços de bastir una estratègia col·lectivament compartida amb les entitats socials que hi donen suport, i totes les decisions es subordinen al calendari electoral establert: municipals, 27-S i eleccions espanyoles.

Malgrat que l’independentisme polític va per darrera del cívic, els canvis derivats de l’evidència innegable de l’espoli fiscal i la dominació política que suporta el conjunt dels Països Catalans -encara que no hi hagi una dinàmica de resposta conjunta front a l’ordre estatal- fan que el conflicte jurídic i econòmic amb els interessos que sustenten la unitat del sistema constitucional del 1978 sigui irreversible tot i que de resultat incert atesa la persistent tendència a acollir-se a una “tercera via” o a una reforma constitucional

Les febleses del camp independentista són la poca potència dels referents morals que haurien de personificar la nova etapa històrica, la poca cohesió al voltant dels elements bàsics com la llengua en la identitat catalana en construcció i la precarietat del laïcisme i els valors republicans en la vida social i cultural front als populismes i ideologies totalitàries de signe divers que planen sobre els anhels de prosperitat i llibertat. Malgrat aqueixes mancances, esser-ne conscients és el primer pas per a superar-les, i hi ha prou energies latents per a fer-ho si realment hi ha una voluntat independentista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!