Sí, efectivament Partal, Esquerra vol ser el PSC

Llegeixo, amb retard, l’editorial d’abans d’ahir de Vicent Partal on apuntava el que jo crec que és una obvietat: el PSC vol ser el PSC, pero no des d’ara arran de la incorporació de militants procedents del Partit Socialista, sinó des de fa molts anys, abans i tot del pacte de primer tripartit l’any 2003.

Vaig viure en directe la deconstrucció des de la pròpia direcció d’ERC de l’impuls electoral -i de legitimitat política- que la coneguda com a “reunió de Perpinyà” amb dirigents d’ETA va suposar i que podria haver donat una capacitat d’iniciativa estratègica en pro de l’exercici del dret d’autodeterminació en aquella etapa quan encara no s’havia iniciat el procés de reforma estatutària. Els dirigents d’Esquerra -sense excepció- van optar per prioritzar l’eix esquerra/dreta, el governar a qualsevol preu i un fals gradualisme cap a la independència amb estacions federals fictícies.

La reducció del republicanisme a una funció simbòlica i inoperant per assumir la definició encara vigent com a partit socialdemòcrata és una prova més de la degradació conscient de la pròpia identitat i de la concepció del paper que hom aspira a assolir entre les altres forces polítiques: la d’actor secundari, primer respecte del PSC, i ara respecte de CIU amb qui manté un vincle necessari tot i la rivalitat aparent per justificar la manca de voluntat i capacitat per liderar un conflicte amb l’ordre estatal espanyol.

Quan els resultats electorals van anar demostrant la falsa ruta d’ERC fins a les nefastes -per a ells- eleccions municipals del 2011, els dirigents van lliurar el timó de la nau sense rumb a Oriol Junqueras, que va pactar el passi a segona línia de tots els  responsables de la desnaturalització del projecte consistent a retornar al patriotisme republicà l’hegemonia política que va obtenir a la dècada de la Generalitat republicana.

Però Junqueras no ha aportat cap canvi significatiu a la línia estratègica d’una Esquerra esdevinguda un component més del progressisme abstracte i banal que hegemonitza des de fa dècades el pensament polític català. Hores d’ara, com després de l’èxit electoral d’ERC a les eleccions espanyoles del 2004, Esquerra més que no pas CIU, torna a ser el principal agent desactivador de la mobilització cívica pro independentista dels darrers quatre anys assumint l’argumentari i el model d’organització de partit del PSC, tot i que haurien de saber que només condueix al fracàs.

Quan vaig abandonar ERC l’abril del 2009, vaig escriure un apunt que considero encara vigent “Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat“, dissortadament les opcions per bastir un relleu a Esquerra -primer, Reagrupament i després, Solidaritat- no han prosperat, però la reacció d’ERC després del 9-N, el sectarisme estèril contra CIU i el rebuig a tota candidatura que prioritzi la declaració unilateral d’independència fan necessària la construcció -comptant amb la CUP- d’una alternativa independentista amb voluntat i capacitat per sostenir i guanyar un conflicte amb l’ordre estatal espanyol.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *