Aqueixos tres principis han estat establerts per la doctrina i la jurisprudència internacional a l’hora d’encarar conflictes que oposen pobles i estats, o estats entre si, sobre els quals s’ha de pronunciar, per exemple, el Tribunal Europeu de Drets Humans.La universalitat obliga a aplicar les normes jurídiques a la generalitat dels subjectes afectats, la proporcionalitat implica la ponderació de la seva aplicació a un cas o conflicte concret i la no discriminació és el deure segons el qual el veredicte resultant no consolidi o augmenti la situació arbitrària i injusta en la qual es troba una de les parts.
A l’hora de valorar els conflictes polítics, si hi ha voluntat de comprendre’n les causes i propòsit de resoldre’ls, és imprescindible no solament per qui ha d’exercir la funció d’arbitratge sinó també per les parts enfrontades emplaçar-se en la posició contrària per copsar el punt de vista de l’adversari.
Els arguments jurídics haurien d’influir en el debat polític però la realitat demostra que l’espai públic -mediàtic, cívic, acadèmic- sovint n’està desconnectat. Ho hem pogut constatar la setmana passada arran del boicot contra el cantant Matisyahu i les múltiples repercussions que ha tingut, cap d’aqueix tres principis s’aplica a Israel ni en cap moment els seus detractors fan l’esforç intel·lectual de situar-se en el lloc dels ciutadans israelians permanentment amenaçat pels propòsits genocides dels enemics veïns.
Som a les portes, si com és previsible, al 27-S les candidatures independentistes són majoria al Parlament de Catalunya d’un debat constituent l’endemà, no pas abans, de la proclamació de l’Estat català. Tan de bo que aqueixos tres principis siguin els inspiradors del sistema constitucional català enllaçant amb la tradició del dret públic anterior a 1714 com va il·lustrar en un magnífic treball el jurista Víctor Ferro.
Post Scriptum, 23 de maig del 2017.
Ara mateix hi ha conflictes al món que tenen poc impacte en la vida pública -mediàtica, política- catalana: Veneçuela, Kurdistan i el gihadisme que ataca a Europa. Els progressistes nostrats (cupaires, comuns i ERC) donen suport explícit o implícit a la repressió de Maduro per instaurar un règim a la cubana, els mateixos partits només denuncien la persecució del poble kurds per part de Turquia i no pas la que mena Iran i tots callen davant atemptats com el d’ahir a Manchester per no ser anatemitzats com a islamòfobs acceptant de retruc la culpabilitat última d’Occident exonerant de responsabilitat els islamistes que en són els autors.
Aqueixos exemples, (n’hi hauria d’altres) evidencien el sectarisme i l’arbitrarietat en una qüestió que hauria de partir d’uns principis inalterables: la defensa arreu de la llibertat de les persone si els pobles i la disposició a solucionar els conflictes aplicant els principis que donen títol a aqueix apunt. En una nació que vol emergir en el panorama internacional cal, entre altres coses, la legitimitat moral de la causa nacional que es promou. No és raó suficient, cal oportunitat i pragmatisme certament, però és imprescindible per al reconeixement internacional, almenys dels estats democràtics, que són els que compten en el cas català. Per ser com Corea del Nord o Cuba, no cal.
Post Scriptum, 14 de novembre del 2021.
L’article d’ahir a Vilaweb, “Entendre Nicaragua“, signat per Ramon Piqué, és una mostra de relativisme: “Ens agradi o no, hi ha un aval del govern actual a les urnes amb participacions homologables a molts països del món, incloent-hi els europeus”, imncompatible amb la universalitat dels principis de llibertat d’expressió i participació política. Vaig conèixer Nicaragua en una estada de dues setmanes a la Universitat Centre Americana fa setze anys, jesuïtes, sandinistes, opositors foren els meus interlocutors i un privilegi per a mi. Des d’allavòrens he seguit esporàdicament l’evolució del país confirmant les previsions negatives que vaig copsar. No hi ha cap element que justifiqui que a Nicaragua no hi pugui haver unes eleccions amb uns paaràmetres democràtics com els europeus. Només la corrupció i el totalitarismes dels poderosos, ara també dels sandinistes.
Post Scriptum, 16 de febrer del 2022.
Un exemple de sectarisme, desproporcionalitat i discriminació contra Israel n’és l’informe d’AI qualificant de manera calumniosa (les cares a la roda de premsa a Jerusalm parlen per si soles) a Israel d’estat-aprtheid. Avui, al Jerusalem Post, Yifa Segal publica aqueix article premonitari del que vindrà: Amnesty’s report might be a prequel of a greater assault on Israel’s legitimacy. The report was overwhelmingly rejected by Western countries like the US, Canada and Germany but was embraced by Hamas, Islamic Jihad and the BDS Movement”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!