Can Vies: de què va tot això ?

El proppassat dimecres Vicent Partal s’interrogava sobre els esdeveniments desencadenats després que l’Ajuntament de Barcelona fes complir la sentència judicial obligant al desallotjament d’un edifici ocupat il·legalment des de fa disset anys propietat de l’empresa pública Transports Municipals de Barcelona. Fins al moment el director d’aqueixa casa no ha donat resposta a les seves pròpies preguntes, ja que no té en compte les múltiples dimensions d’aqueix conflicte: la significació mateixa del moviment okupa, la problemàtica compatibilitat entre els objectius del  moviment anticapitalista i els del procés independentista, el qüestionament de la capacitat de les institucions locals i nacionals catalanes per garantir la seguretat a l’espai públic i les llibertats republicanes (de tots els ciutadans), o l’oportunitat de recuperar absolutament la competència de l’ordre públic per part del govern espanyol.

En primer lloc, no existeix el dret a “okupar” edificis públics o privats (encara que estiguin en desús) sense títol legítim, ni a les societats capitalistes, ni encara menys als règims comunistes. L’argumentari bastit per sostenir “l’okupació” d’immobles no té cap base jurídica ni política, ja que existeixen fórmules per posar a disposició d’entitats cíviques espais públics. Arreu de Catalunya hi ha tot d’exemples d’ajuntaments de tots els colors polítics que han posat a disposició d’entitats ciutadanes equipaments municipals que elles mateixes gestionen amb total llibertat.

Però no és això el que pretenen els qui sostenen el moviment “okupa” sinó deslegitimar globalment un ordre social i econòmic que identifiquen genèricament com a capitalisme, situant-se expressament al marge de les normes de convivència comunes a la ciutadania (qui paga la llum i l’aigua de Can Vies ?, s’hi observen les normes sanitàries d’habitabilitat ? i les de seguretat ?).

Discrepo de la versió que dóna d’aqueixa okupació Gerard Horta avui mateix a Vilaweb al seu article, “Can Vies: potència simbòlica i emmascaraments del poder”. Quin és el balanç de trenta anys d’okupacions a Barcelona ? Què han aportat a la transformació de les condicions de vida del conjunt de la ciutadania ? Com ha estat possible que l’okupació de Can Vies faci disset anys que dura sinó per la passiva complicitat d’una esquerra tripartida que ho ha permès per mala consciència ? Només cal recordar la frivolitat d’Imma Mayol afirmant que ella era també una “antisistema”.

En segon lloc, cal analitzar qui són els okupants i qui l’ocupat.  El propietari del local és una empresa de capital íntegrament públic, aportat per l’Ajuntament de Barcelona i els que integren l’Àrea Metropolitana. TMB presta un servei estructuralment deficitari, ja que amb les aportacions dels usuaris no n’hi ha prou per sostenir-la econòmicament, tot i que no es mou pas per interessos que hom pugui identificar amb els del capitalisme és assenyalada com un dels seus símbols pels anticapitalistes nostrats.

A més d’això, aqueixa empresa  ha de suportar alhora el dany causat per l’incivisme dels usuaris que no paguen bitllet, el vandalisme de tota mena de brètols, les campanyes demagògiques dels qui protesten per l’augment de les seves tarifes i els actes de sabotatge que acompanyen les lluites sindicals que l’afecten periòdicament.

Qui són els okupes ? No conec estudis sociològics que en detallin la composició dels seus efectius, però semblen una barreja de militants de la causa llibertària i components del progressisme abstracte i banal que ha estat hegemònic a Catalunya des de fa quaranta anys. Amb això vull dir que en aqueix i altres casos, com per exemple l’oposició dels universitaris -estudiants i professors- contraris al Pla Bolonya contra la “mercantilització capitalista de la universitat”, els objectius de l’anticapitalisme primari i furiós (per emprar paraules de Manuel Valls) que empara el moviment okupa són fruit de construccions ideològiques que tenen poc a veure amb la  realitat.

El nostre país suporta certament un sistema de dominació política i d’espoliació econòmica imposats per l’ordre estatal espanyol, però significativament l’anticapitalisme abstracte i banal que predomina entre nosaltres esquiva reiteradament  el moll del problema i la trama de complicitats que se’n deriven -com denuncia Hèctor López Bofill– així com les protestes concretes que la posen en evidencia -com la campanya “no vull pagar” contra els peatges de les autopistes catalanes explotades per Abertis-.

És més fàcil pels okupes, els anticapitalistes nostrats i els indignats de tota mena carregar contra TMB, l’Ajuntament de Barcelona, assetjar el Parlament de Catalunya, atacar els locals de CIU i i cremar els cotxes de TV3 que plantar cara als símbols del poder real espanyol prioritzant l’únic canvi real de model de societat, el que es pot generar a partir de la independència de Catalunya.

En canvi predomina una mena d’anticapitalisme com el que personifiquen, entre d’altres, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades (dos dels suporters de Can Vies), essent el primer capaç de declarar  “el capitalisme és irreformable, s’ha de destruir” (Vilaweb Sabadell, 30 de desembre del 2008) i “Catalunya no hi perd diners amb Espanya” (El Punt, 24 de maig del 2009), alhora que assisteix com un més entre els notables locals a retre vassallatge al Príncipe Felipe quan vista Catalunya.

En tercer lloc, l’actitud erràtica de l’Ajuntament de Barcelona paralitzant l’enderroc i oferint negociar la continuïtat de l’okupació, tot i que els qui defensen Can Vies només volen imposar la seva voluntat unilateral per la violència, llença un missatge claudicant no solament als okupes, sinó a d’altres moviments totalitaris que en un futur proper es creguin en condicions de poder desafiar les institucions catalanes: els espanyolistes disposats a ulsteritzar Catalunya per tal d’evitar la consulta del 9-N o els islamistes que vulguin imposar la sària als barris de les ciutats on siguin majoritaris.

Aqueixa eventual incapacitat d’Ajuntaments i Generalitat a fer front a les situacions descrites, a més de desacreditar el seu paper de garants d’una transició democràtica cap a la independència, poden ser aprofitades pel govern espanyol per restaurar de forma directa el seu control sobre l’ordre públic a Catalunya. La violència urbana que acompanya les mobilitzacions okupes i antisistema en general genera un sentiment de por i indefensió entre els ciutadans que se’n veuen afectats que pot ser instrumentalitzada pels partidaris de l’ordre estatal espanyol per presentar-se com a garants de la seguretat ciutadana que les autoritats catalanes no estan en condicions de preservar. Així, de retruc, el conflicte de Can Vies es gira contra el procés d’independència en curs.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *