Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 de maig de 2014
Israel vist des de Catalunya
1 comentari

L’atemptat del Museu Jueu de Brusel·les vist des de Catalunya estant

Quatre persones foren assassinades a trets al Museu Jueu de Brussel·les (dos turistes israelians i dos empleats), justament a la capital política de la Unió Europea la vigíla de les eleccions al Parlament Europeu.

 

La significació profunda de l’atemptat antijueu sembla evident: els autors (neonazis o gihadistes, encara està per determinar) coincideixen l’objectiu d’eliminar la presència jueva a un continent en procés d’esdevenir l’Euràbia desitjada pels islamistes o la ressorgida Europa totalitària dels diversos feixismes autòctons.

Islamistes i feixistes consideren l’actual sistema democràtic de la Unió Europea com una perllongació de l’Alemanya de Weimar, un règim artificial sense suport social fàcilment enderrocable per moviments de masses emergents de caràcter populista, ja sigui d’inspiració teocràtica o ja sigui xenòfoba. L’atac als jueus pretén presentar-los com a elements exogens que cal eradicar, i amb ells els valors que s’hi associen: el respecte a la diversitat, la protecció a les minories, les llibertats individuals i col·lectives, el liberalisme econòmic i polític.

Aqueixes concepcions totalitàries no es plasmaran directament a les eleccions europees d’avui, només parcialment afloraran mitjançant les candidatures euro escèptiques i nacional-populistes d’arreu del continent. Però el seu missatge es propaga socialment fins al punt de condicionar les actituds dels ciutadans, per acció o per omissió. És significatiu el fet que, un cop coneguda la matança del Museu Jueu, a Brussel·les ningú -espontàniament o organitzadament- és concentrés en solidaritat amb les víctimes i rebutjant l’acció dels assassins, com ahir declarava indignada una dona a Le Soir.

Sobta també, la mancança d’anàlisis en profunditat sobre l’atemptat a la majoria de mitjans, i la banalització del significat antijueu de l’atac (avui, Vilaweb ho neutralitza amb “la notícia” de la mort – ja fa uns dies- d’un dels ferits pel Tsahal fa quatre anys al vaixell Marmara, i l’edició en paper d’Ara es limita a titular “Un tiroteig amb tres morts enterboleix la vigília de les eleccions a Bèlgica”). La premsa francesa, Le Monde per exemple, ressalta la coincidència dos anys després entre els crims de Brussel·les i els perpetrats pel gihadista Mohamed Merah a Tolosa de Llenguadoc.

En tot cas, la judeofòbia i la culpabilització sistemàtica d’Israel, no solament de la dissort dels palestins sinó dels mals de la humanitat, reneix arreu d’Europa sense que de les eleccions d’avui hom en pugui esperar un canvi de tendència atesa la nul·la resposta que els crims d’ahir han tingut per part dels principals actors polítics europeus.

 

Post Scriptum, 28 de maig del 2014.

Ahir, l’articulista del diari israelià Haaretz Amir Oren s’interrogava sobre l’autoria dels assassinats de Brussel·les tenint en compte que els dos ciutadans israelians eren funcionaris del servei exterior d’Israel destinats a l’ambaixada de Berlin. Podria tractar-se d’un episodis de guerra soterrada per part d’estats enemics d’Israel, però en tot cas és un acte antijueu.

Post Scriptum, 2 de juny del 2014.

Després de la detenció del presumpte autor dels assassinats de Brussel·les Le Monde publica una editorial titulada “Les liens mortels du djihad et l’antisémistisme” que alerta de la nova fase del terrorisme gihadista a Europa. En el mateix sentit s’expressa l’analista Farhard Khosrokhavar, “La cas Nemmouche ne sera pas le dernier“.

Post Scriptum, 11 de juny del 2014.

El cineasta i assagista franco-algerià Jean-Pierre Lledó (Tlemcen, 1947) va publicar ahir a l’edició francesa de l’Huffington Post aqueix l’article “En Europe, on peut à nouveau tuer tranquillement des juifs” on analitza l’atemptat del Museu Jueu de Brussel·les i les seves conseqüències per la comunitat jueva i per la supervivència de la democràcia a Europa. Per la seva part, Manuel Castaño publica avui mateix al Punt/Avui l’article “Jihad” on alerta de l’amenaça creixent que suposa el retorn a Europa dels gihadistes occidentals que s’entrenen a les guerres de Síria, Iraq i Afganistan.

Post Scriptum, 24 de maig del 2016.

Avui s’escau el segon aniversari de l’atemptat gihadista contra el Museu Jueu de Brussel·les, el primer reivindicat pel Califat islàmic a Europa. La premsa belga gairebé ni ho esmenta, en canvi la israeliana sí que en dóna informació detallada.

Post Scriptum, 11 de juny del 2016.

Anne Glasroth, una escriptora jueva belga que va decidir traslladar-se a viure a Tel Aviv després de l’atemptat contra el Museu Jueu de Brussel·les, publicà abans d’ahir el seu primer apunt al bloc que estrena a l’edició francesa de The Times of Israel amb aqueix article referit a l’atemptat hagut al barri de Sarona titulat, “Pourquoi Sarona ? De Molenbeek a Tel Aviv“:

Je me présente. Anne Glasroth. Nouvelle bloggeuse au Times of Israel. Je comptais ce matin écrire un premier blog plein d’humour: les mémoires d’une bourgeoise Ola Hadacha dans la banlieue chic de Ramat-Aviv. Mais voilà. Tout a changé ce soir. A 21h30, attentat à Tel-Aviv, à Sarona, plus spécifiquement.

Je regarde les images qui défilent à la télé. Et j’essaye de comprendre. Mais qu’y a-t-il à comprendre ? Je suis arrivée il y a un an avec mon mari et ma maman. Nous avons quitté la Belgique parce que la situation à Bruxelles où nous vivions était devenue insupportable. Inacceptable pour nous, les Juifs.

Nous nous sommes installés à Tel Aviv parce que l’énergie de la ville et son atmosphère nous correspondent. Nous avons surmonté les difficultés que rencontrent les Olim. Mais voilà. Depuis que nous sommes arrivés, les attentats et les attaques au couteau se poursuivent et se ressemblent.

Une fois de plus, nous avons téléphoné à notre fille pour nous assurer qu’elle était bien en vie. Elle était de sortie du côté nord de Tel Aviv heureusement. Face à ces images qui défilent en boucle à la télé sur l’attentat, je me demande : que se passe t-il dans la tête d’un terroriste lorsqu’il décide d’ouvrir le feu sur les passants de Sarona ? En quoi les passants de Sarona sont-ils coupables ? Et là, je reste sans réponse.

Sauf une seule : parce qu’ils sont juifs, parce qu’ils sont israëliens. Mais là je me demande à nouveau : en quoi l’assassinat des passants de Sarona va-t-il solutionner le problème de ces hommes devenus terroristes ? Serait-ce alors de la haine de l’autre, de la haine du Juif tout simplement ? Je le crains. Apparemment la haine du juif nous poursuit, de Molenbeek à Tel-Aviv.

Post Scriptum, 7 de març del 2019.

Al judici en curs a Brussel·les contra el presumpte autor dels assassinats a l’atemptat jihadista al museu jueu de la ciutat els advocats de la defensa, antisionistes militants, han aconsellat al seu client no declarar i fer servir una teoria conspirativa per atribuir els fets a una operació anti-Mossad. La impostura no ha fet efecte i avui el tribunal l’ha condemnat a cadena perpètua.

  1. Certament, tal com assenyales, resulta descoratjadora la fredor amb què fou rebut l’atemptat. Tanmateix, a partir de les imatges, l’absència de precedents recents, fa tot l’aspecte (diria que tuf) a intervenció de serveis d’intel.ligència.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!