Jaume Renyer

Aqueix és el títol de la ponència que ha presentat Ramon Massaguer, gerent adjunt de Coordinació i Empreses i Entitats municipals de l’Ajuntament de Barcelona, a la jornada de debat sobre la reforma del sector públic local que ha organitzat avui la Diputació de Barcelona a l’Auditori del cap i casal.

Els organitzadors de la jornada (Xavier Forcadell i Josep Maria Sabaté) m’han proposat fer de presentador del ponent i del tema, encàrrec que acceptat gustosament atesa l’amistat que m’uneix amb en Ramon des que érem xiquets. Però, a més, hi havia un altre motiu: Barcelona i Reus, per motius i resultats ben diferents, són les dugues ciutats catalanes que més lluny han anat en el desenvolupament de la diversificació de l’administració municipal mitjançant empreses, consorcis, fundacions i altra mena d’ens instrumentals.

El projecte de llei dit de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local que s’està tramitant actualment al Senat espanyol suposa una radical i traumàtica interrupció d’aqueixes tendències diversificadores que afectarà de ple els ajuntaments catalans i especialment els dos citats anteriorment. Personalment m’he limitat a introduir el tema i el ponent obviant analitzar el procés en curs de reordenació del sector públic local de Reus, que per altra banda -com ja s’està fent a molts municipis- havia començat per pròpia iniciativa dels governs locals afectats sense necessitat que una llei uniformitzadora i poc adequada a la realitat municipal precipiti decisions basades en objectius abstractes.   

He fet referència a l’anterior reforma del règim local bàsic impulsada pel govern del PP presidit per José María Aznar, l’any 2003, sota la pretensió d’instaurar un règim especial pels municipis de gran població i que no ha reeixit pas, ans al contrari, va suposar una restricció substancial de l’autonomia local i de les competències de la Generalitat en la matèria que es pot constatar rellegint el dictàmen 256 del Consell Consultiu de la Generalitat de 17 de febrer del 2004, del qual vaig ésser ponent. 

Deu anys més tard, el mateix partit altra cop al front del govern estatal rebla el clau tot imposant a marxes forçades i en nom del principi d’estabilitat pressupostària una encara més radical distorsió de la potestat d’autoorganització dels ens locals. En aqueix àmbit és dóna  el fet diferencial que ja en la normativa catalana vigent des del 1995 (el Reglament d’Obres, Activitats i Serveis) hom regula els mecanismes que possibiliten el control i la reordenació dels ens instrumentals dels ens locals sense necessitat d’establir mecanismes de dissolució forçosa com els que preveu el projecte de llei en curs d’aprovació.

L’informe de fiscalització que el Tribunal de Cuentas va fer públic el 24 de març del 2011 sobre els exercicis 2006, 2007 i 2008 de les entitats locals ja detectava que la creació de molst ens instrumentals estaven mancats de fonamentació pel que fa a l’apriorisme segons el qual les fórmules del món privat són més eficients que les estructures burocràtiques administratives. Aqueixa mancança a Catalunya ja es pot corregir amb el ROAS a la mà.

Finalment, he assenyalat que al meu parer el moment actual que viu el món local català és de paràlisi i fragmentació, sobretot arran de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 desnaturalitzant l’Estatut d’Autonomia del 2006. Però, sobretot, allò que s’està deconstruint a marxes forçades és el bloc de la constitucionalitat amb l’embat recentralitzador, antiautonòmic i que aboca als municipis a una situació residual anterior a la Constitució del 1978.