A mi, Felipe González em porta a evocar els noms de Lasa, Zabala, Segundo Marey …
Vaig escoltar per primer cop a un tal “Isidoro” entrevistat a Radio París just després de ser escollit nou secretari general del PSOE l’any 1974, quan el seu partit per obra del pare de Manu Chao va publicar un document acceptant l’autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia. Un fet aillat que la trajectòria posterior de Felipe González i els seus successors han volgut ignorar.
El meu pare seguia l’activitat política a través de la BBC de Londres, amb les cròniques de Jorge Marín, i Radio París, jo tenia setze anys i parava l’orella. Poc després Felipe González es va donar a conèixer en mítings a cara descoberta tolerats pel règim de la transició mentre els altres partits eren encara il·legals. El seu llenguatge era el d’un regeneracionista espanyol i això és encara avui, tot i que l’Estat que ha ajudat a bastir sigui un estat fallit en tots els terrenys des de l’econòmic al democrátic.
Felipe González té encara avui una imatge edulcorada com a progressista i amic de Catalunya (el CIDOB el presenta així) quan realment va promoure els actes commemoratius del Quinto Centenario de la Unidad de España l’any 1992 per neutralitzar l’efecte dels Jocs Olímpics de Barcelona. I no solsament això sinó que va rellançar la radialitat infraestructual de Madrid amb l’AVE a Sevilla contra tota lògica econòmica alhora que descartava l’eix mediterrani.
Post Scriptum, 30 de setembre del 2013.
Ahir, Enric Juliana des de les pàgines de La Vanguardia disertava sobre Felipe González i el dret d’autodeterminació en aqueix lúcid article.
Post Scriptum, 28 de setembre del 2017.
El 28 d’octubre vinent farà trenta-cinc anys de la gran victòria electoral del PSOE que va portar Felipe González al capdavant del govern espanyol. Ara reconeix que la seva preocupació prioritària al llarg dels darrers quaranta anys ha estat Catalunya, és a dir, l’assimilació definitiva de la catalanitat dins l’integrisme espanyol. No se’n ha sortit i avui fa campanya activa contra el dret d’autodeterminació del poble català i està disposat a avalar totes les mesures que el govern del PP empri contra Catalunya, fins i tot les clavegueres. La història del PSC s’ha d’analitzar des de la seva complicitat necessària amb els propòsits de Felipe González, cas de José Borrell, o el seu silenci, cas de Raimon Obiols per entendre el seu paper contra el referèndum del 1 d’octubre vinent.
Post Scriptum, 3 de desembre del 2018.
Felipe González (en presència de Miquel Roca) ha dit avui a Barcelona en un acte commemoratiu del quarantè aniversari de la Constitució espanyola del 1978 que encara que l’independentisme arribi al 50% dels vots això no canviarà res. I encara ha afegit que vuitanta anys enrere les sessions del Parlament de Catalunya dels dies 6 i 7 de setembre, que van permetre el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre, haurien costat un miler de morts. Les seves paraules són la justificació del neo-franquisme contra Catalunya.
Post Scriptum, 21 de setembre del 2023.
Les paraules de Felipe González sobre la minoria nacional catalana en vies d’extinció no haurien de sorprendre ningú car són l’expressió descarnada del seu pensament profund i concient, que implica alhora el reconeixement que els catalans no som espanyols i que mai s’ha plantejat coexistir en un estat plurinacional, ans al contrari, en cerca la nostra desaparició com a poble. I malgrat aqueixa realitat el PSC continua essent el partit més votat als Països Catalans i el principal garant de l’ordre estatal. Més encara, els partits perifèrics (ER, Bildu, Compromís i també Junts) el consideren un soci preferent respecte del PP/VOX, quan comparteixen els mateixos propòsits etnocides.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!