Llibres (CXLI)

“Sintesis de la historia de Navarra”, de Luis Martinez Garate, Nabarralde, Iruña, 2010.

Ahir mateix, vigília de l’Aberri Eguna, fent el vermut al Viavins d’Altafulla el meu amic Luis Martínez Garate (Iruña, 1949) em va fer a mans el seu darrer llibre: una síntesi històrica de Navarra -el conjunt de territoris euskalduns- entesa com la màxima i plena expressió política del poble basc. Tot i les seves esporàdiques vingudes a la platja cossetana no havíem coincidit en els darrers temps per poder fer-la petar tranquilament repassant l’actualitat basca i catalana. En Luis és un dels fundadors de Nabarralde l’any 1999, una entitat cultural que, al meu criteri, és fonamental en el desvetllament del nacionalisme a la comunitat foral, així denominada pel regionalisme espanyolista encara hegemònic a Navarra.

Les cròniques de romans, francs i visigots parlen dels bascons com un poble ancestral difícil de dominar, però no és fins a l’any 824 que Eneko Aritza esdevé rei de Pamplona (la capital dels bascos, nominada així pels romans i pels autòctons Iruña) bastint un proto-estat sobre el grup humà que habitava el territori des del Neolític. El Regne de Navarra, expandit a partir del nucli originari de Pamplona, assoleix el seu màxim apogeu a començaments del segle XI des de la Ribagorça a Urdiales, incloent la Rioja i projectant-se sobre l’Aquitània transpirinenca. A partir d’aqueix període comença un procés d’erosió territorial menat sobretot per Castella, que al 1200 s’apropia del territori de les actuals províncies basques i al 1512 conquereix la Navarra sudpirinenca,  i també per França. En poc més de cent pàgines, l’autor que és enginyer de professió i historiador de vocació, aconsegueix oferir una interpretació nacionalment autocentrada de l’evolució de la principal institució que ha tingut el poble euskaldun, el Regne de Navarra, fins a l’actualitat.

L’obra de Martinez Garate és un esglaó rellevant del corrent historiogràfic – i polític- que en relativament pocs anys ha aconseguit desacreditar la visió oficial espanyola que presenta la incorporació successiva dels territoris euskalduns a la corona de Castella com a paccionada, ocultant que fou una conquesta en tota regla. També està invertint l’hegemonia del bizkaitarrisme promogut per Sabin Arana a començaments del segle XX: “Consideraron que Euskal Herria, como nombre, abarcaba al pueblo vasco como comunidad etnica, cultural y linguistica, pero no politica, decidiendo ivnetar un nombre propio de dudosa etimologia e ideando Euzkadi, sin percatarse de que Euskal Herria tenia su propia denominacion politica desde siglos. Y esta era Navarra.” Aqueixa perspectiva em sembla la característica fonamental del llibre, per altra banda ben reeixit en la sempre àrdua tasca de resumir una matèria tan basta i complexa com és l’evolució col·lectiva d’un poble.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *