marginàlies

Una flor no fa estiu ni el tast
del cianur crida la mort.
Les paraules naufraguen i
cap clar de lluna ja no inspira
melodies des que vivim d’ombres.
No queden saquetes per fer-ne
impermeables i l’aiguat acuita.
Els somnis són raors que volten
com si fossin baldufes per les voreres
dels carrers cercant els turmells
dels vianants de mirar modest
i misericordiós però feiner.
Només se’n salven les boques
amatents, sempre a punt de bes,
entenimentades i acollidores.
I als peus, caramulls de llimacs
amb la bava més mala per marcar
el camí de les quimeres.
Llimacs cap jups que esperaran la lava
que ens faci dignes del millor Stromboli.