Solidaritat és la plasmació actual del projecte polític que cerca la unitat de tots aquells col·lectius que prioritzen la independència de la nació catalana tenint com a denominador comú el caràcter democràtic dels seus plantejaments sobre l’estat català que aspirem bastir. Per això Solidaritat ha estat predisposada a formar una única candidatura independentista en vistes a les eleccions del 25-N, una actitud que no ha estat compartida ni per ERC ni per la CUP.
La CUP ha emergit des del treball municipal dels electes que ha anat sumant en les dues darreres eleccions locals i enguany ha donat el pas endavant presentant-se per primer cop a les eleccions al Parlament de Catalunya com a Alternativa d’Esquerres, amb l’anticapitalisme com eix vertebrador, recollint l’esperit del moviment dels “indignats” i adoptant els referents de l’antisionisme i l’antiliberalisme en voga a l’esquerra tardocomunista europea.
Post Scriptum, 16 de novembre del 2012.
Enllaço aqueix apunt sobre la CUP i les enquestes del Grupo Godó, que complementa les valoracions del meu bloc.
Post Scriptum, 19 de novembre del 2012.
Ja fa setmanes que vaig escriure que tan la CUP com Solidaritat serien presents al Parlament de Catalunya a partir del 25-N. Aqueix cap de setmana les enquestes així ho indiquen clarament, sobretot en el cas de la CUP. Un ampli ventall de personatges amb rellevància pública han mostrat el seu suport a la Candidatura d’Unitat Popular (Oleguer Presas, Eudald Carbonell o Quico Pi de la Serra, entre d’altres). Una simpatia que no s’expressa amb igual intensitat envers Solidaritat.
Una explicació pot ser que la CUP és l’expressió, renovada això sí, de la continuïtat del progressisme hegemònic a Catalunya des de fa dècades, versió antisistema. Aqueixa coincidència ja es va expressar l’any passat arran de mobilitzacions dels indignats i l’assetjament al Parlament de Catalunya, justificat a l’uníson per Arcadi Oliveras i David Fernández des de Vilaweb, per exemple. El creixement electoral de CUP es pot donar substancialment a costa d’ICV més que dels sectors independentistes afins a ERC o Solidaritat.
SI aspira a substituir l’autonomisme per un estat català, la CUP a canviar l’ordre social prioritàriament, de fet la seva propaganda al·ludeix a CIU, els Mossos, etc, com a adversaris al mateix nivell que els poders espanyols. Tot fa preveure que la confrontació social interna serà prevalent al conflicte Catalunya-Espanya. Un ordre de prioritats invers al de SI i que reactualitza el paper del sindicalisme llibertari contra el separatisme i la Generalitat durant l’etapa republicana. Si Solidaritat finalment, com desitja insistentment La Vanguardia, resta sense representació parlamentària, el procés independentista tot just albirat pot entrar en un atzucac amb les posicions poc clares i poc consistents de CIU-ERC, per una banda, i amb l’anticapitalisme sense estratègia nacional de la CUP, per altra banda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
no hi hagut dreta sense esquerra
o una mena de conservadors sense progressistes.
en qualsevol cas sempre hi ha
diferents opcions polítiques democràtiques.
Sembla clar en que en el cas català
sense la prioritat de la independència
o sense la prioritat d’establir un estat propi
no tenen més dret a decidir
i no hi ha cap possibilitat
de més evolució democràcia
que sometres a la voluntat
establerta a l’actual ‘Estat espanyol’.
Només hi ha una qüestió important
la independència
per tant és saber si Solidadritat per la Independència (SI)
aconseguirà representació
almenys per les circumscripcions de Barcelona i Girona
i el nombre d’escons en cas de aconseguir-ho.
Tot altra qüestió sembla accessòria.
per a poder tindre el dret a decidir
i ara la qüestió més important
és empenyer cap a la independència
per a poder decidir amb un estat propi
I les diferents opcions polítiques ara semblen accessòries
si no hi ha independència, dret a decidir i estat propi
per tant el important ara
és saber si Solidadritat per la Independència (SI)
aconseguirà representació o no
almenys per les circumscripcions de Barcelona i Girona
i el nombre d’escons en cas de aconseguir-ho
per continuar empenyent cap a una independència
clara i catalana. I que després es puga triar entre
diferents propostes polítiques amb dret de decidir.
Tot altra qüestió sembla accessòria i un deja vu.
La condició superior que pot arribar a demostrar en les seves accions polítiques la CUP será collita de les eines ideològiques que utilitzi per a l’anàlisi i per a l’adequació del seu procedir dialèctic amb les masses.
Pot ser no s’entengui. Vull dir que l’anàlisi concret de situacions concretes porta a conclusions encertades, més enllà dels desitjos subjectius.
Però lluny d’una apreciació escrupulosa de fets concrets que pot ser per dues raons: subjectivisme negativista o ignorància supina, l’ho han porta a dir que la CUP està sense estratègia Nacional.
Si els dos estem al camp del poble, i jo no donava el meu recolzament ja a ningú fins que la CUP va ser visible davant la realitat que jo esbrinava, ho vaig fer per que el tarannà general em torna els vint anys, i perquè amb vint anys ells han superat l’infantilisme del tot ja i ara de l’esquerranisme de l’era soviètica, entre els oficial bolxevics de la revolució per etapes per tal de no incomodar a l’imperialisme, i l’infantilisme dels seguidor de diferents quartes.
Tot un exemple de superació de contradiccions, d’inclusió de sector i propostes socials, i tot amb molt pocs obrers o treballadors manuals, però sí amb el seguiment d’una línea envers la consecució dels objectius des de l’òptica dels interessos dels treballadors i del poble.
Què vol vostè que li posin una recepta per a poder decidir si tenen estratègia. Això seria pragmatisme insoluble, que als que som fills dels que van perdre la revolució durant la guerra civil ho tenim prou assumit.
Costa, però si ens traien de sobre molts o poc prejudicis, no tot és com volem ni serà com desitgem, però en aparença, perquè nosaltres tenim el vel del llast ideològic al davant i és com un arbre que no ens deixa veure el bosc.
26 de novembre de 2012
Vaig dir 3 segurs, i així ha estat. Clar, jo tenia més eines materialistes d’anàlisi.
G.Vendrell