25-N: el català única llengua oficial o la perpetuació del sistema de dominació espanyol

La defensa de la llengua catalana és un element essencial de la lluita per la independència, per tant, proposar la perpetuació del bilingüísme en un futur estat català demostra la manca de voluntat real d’assolir-la.   

La pressió sostinguda dels grups espanyolistes contra la normalització de la llengua catalana presentant-la com una imposició als castellano-parlants ha fet el seu efecte i en el terreny de la llengua la majoria de la classe política està a la defensiva, renunciant a vincular independència i oficialitat del català. CIU en el seu programa electoral no esmenta ni una cosa ni l’altra, Esquerra barreja independència i cooficialitat. Si la postura de CIU es la previsible, la d’ERC és una novetat relativa.

 
Junqueras, Voltas i la colla de manaies d’ERC quan sostenen la cooficialitat de català i castellà, (ara i fins que la llengua catalana sigui absorvida pel catanyol), allò que realment fan és emetre un senyal als poders fàctics nostrats, (La Vanguardia, la Caixa, Abertis, entre d’altres) reiterant que ells no cerquen cap canvi en el sistema de dominació política i d’espoliació econòmica al qual esta sotmès el nostre poble. La pluja fina, el gradualisme federalista, la prioritat a l’eix social i a la política d’esquerres (en abstracte, es clar, bandejant significativament el republicanisme originari del partit) són subterfugis per eludir el conflicte que la lluita per la independència necssàriament comporta amb l’ordre establert.

Esquerra juga a la impostura en el tema de la llengua, menystenint les opinions dels lingüístes per tal d’avantposar-hi una prioritat política mancada de fonamentació argumental: la pretesa obtenció de la complicitat dels ciutadans castellano-parlants en vistes a sumar-los a una majoria social favorable a l’estat propi asseverant que s’hi mantindrà el bilingüísme. Aqueixa hipòtesi és igual de versemblant que la brama que escampava el tàndem Carod-Puigcercós segons la qual fer president José Montilla atrauria els electors que s’hi identificaven cap a la catalanitat.

Aqueixa proposta electoralista de la cooficialitat lingüística enllaça amb la banalització de la significació mateixa de la independència que, de manera persistent, les successives direccions d’ERC han fet des del moment àlgid en que Esquerra l’any 2004 esdevé el referent d’una causa independentista que no tenen ni la voluntat, ni la capacitat de fer realitat.

Esquerra és l’independentisme útil pel manteniment de l’ordre establert, malgrat la fraseologia èpica en temps d’eleccions acaba acceptant el finançament del PSOE l’any 2009 i el pacte fiscal de CIU enguany mateix, per exemple. I en la política lingüística encara es veu més clarament, no pas per casualitat va presentar esmena a la totalitat a la proposició de llei de Solidaritat establint el català coma única llengua vehicular a l’ensenyament.

Post Scriptum, 6 de juliol del 2019.

El meu mestre i amic, Josep-Lluís Carod-Rovira, va publicar el proppassat 9 de juny un article al Punt/Avui titulat “La llengua prescoindible”, on alerta de la pèrdua de consciència lingüística entre els que passen per ser els dirigents de l’independentisme català, com ho prova la piulada de Gabriel Rufián contra el manifest del grup Koiné.

L’atac deliberat de Rufián va més enllà d’una iniciativa personal, reflecteix un capgirament profund de l’actitud d’ERC envers la llengua i la nació: el sectarisme partidista prioritza l’assoliment de l’hegemonia a la llibertat del país i la banalització de la degradació de l’ús social de la llengua catalana són símptomes d’una realitat no reconeguda políticament, això és, en ple procés independentista es disol la consciència lingüística i nacional catalana en favor d’un republicanisme abstracte contra-identitari i post-nacional.

Vicent Partal abans d’ahir deia a l’editorial de Vilaweb dedicat a la polèmica encetada per Gabriel Rufián: ” la realitat del carrer i la reculada de la llengua catalana a tot arreu és impossible de negar, però d’això no se’n vol parlar. Fa anys ERC va decidir, mitjançant un article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico, que el català i el castellà serien llengües cooficials en la república i que no se’n podia parlar més. El món, diguem-ne, convergent ho va acceptar, el debat ha estat impedit i censurat i d’ençà de llavors hem arribat a la situació actual, on tot un diputat d’ERC es pot permetre d’atacar d’aquesta manera tan gratuïta i absurda els qui defensen, amb un discurs elaborat que és molt lluny de la piulada espasmòdica, que és el català la llengua que necessita protecció.

Però el piulet no mereixeria haver creat tanta polèmica si no fos per les coses que se’n poden deduir. El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *