Una de les conseqüències de la crisi econòmica que estem travessant és que apropa el País Valencià i Catalunya un cop fracassat “el eje de la prosperidad” Mallorca, València i Madrid que promovien
Camps i Matas.
Ambdues autonomies es troben intervingudes de fet pel govern espanyol i amb l’única perspectiva de recuperació posada en l’eix mediterrani, precisament el que no volen ni PP ni PSOE. “València es el ejemplo que quiere Rajoy para España y promete agua, AVE y seguridad”, deia Levante el 7 de març del 2008. I així era, el Partido Popular va fer del País Valencià des del 1995 -quan Zaplana va assolir la Generalitat- el seu parc temàtic particular, a base de malbaratament dels cabals públics (onze diputats a les Corts Valencianes estan imputats per casos de corrupció), anticatalanisme delirant i espanyolisme barroer.
La
fallida de Banxia, abans CAM, és plenament responsabilitat del model colonial instaurat a la “Comunidad Valenciana”. Un article de Josep Torrent a El País del 15 de gener d’enguany
“Tierra de saqueo” il·lustra el saqueig perpetrat al llarg de dues dècades. El
mandat governamental de Rajoy està llastat per aqueix antecedent que esclata ara amb tota la seva dimensió i que el deslegitima moralment per encapçalar les mesures de reajustament econòmic demanant sacrificis a la ciutadania.
Allunyats políticament, units econòmicament els Països Catalans recuperen plena vigència enmig de la crisi multidimensional que afecta el règim espanyol sorgit de la reforma del franquisme i la Constitució del 1978. Avui som a les portes de canvis substancials en el sistema de representació parlamentària al nord i al sud d’un
país que enfila cap a la transició a la independència. L’espanyolisme és a la defensiva insistint en un model polític i econòmic que perpetua l’espoli de la ciutadania, a l’independnetisme correspon la responsabilitat d’oferir una alternativa de prosperitat i llibertat creïble i viable.
Post Scriptum, 30 de juliol del 2012.
Clar i català, Jaume Argerich: “La falla de les vanitats”
Post Scriptum, 19 de maig del 2014.
L’article de Miquel Alberola “La economía acerca Valencia a Cataluña“, (El País, 17 de maig d’enguany), coincideix amb el contingut d’aqueix apunt.
Per què no han venut Caja Madrid o Bancaja a la Caixa o al millor postor dels altres bancs tal con han fet amb la resta de caixes insolvents fins ara.
Per què necessiten uns cent mil milions per tapar els pròxims forats dels interessos creats durant anys i panys del ‘café para todos’ i de les subvencions que no reben ja d’Europa.
I qui és el principal beneficiari dels interessos del deuter que paga l’Estat espanyol, que no siga la pròpia banca espanyola per tapar els seus propis forats i recapitalitzar-se, que és la que més valors de deuter espanyol té i compra.
Alhora que deixa de fer la seva tasca ordinària de sempre al servei de l’activitat economica del país, amb una redabilitat molt més baixa.
I a més per què necessiten comprar interessos polítics catalans -com a fama de pesseters que tenen- i de la resta de l’Estat per mantindes al poder i la seva hegemònia.
Any darrere anys estafats per propi Estat espanyol i les seves polítiques del PP-PSOE del darrer any, a banda dels seus acoliquets valencians o catalans de torn.