Llibres (CXXX)

“Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución”, Enric Ucelay-da Cal i Arnau González i Vilalta, editors, Publicacions de la Universitat de València, 2012.

Aqueix llibre aplega els fragments d’obres de diversos autors referits al frustrat complot contra el president Companys desbaratat al novembre del 1936. La meva contribució consisteix a portar-hi el capítol dedicat a aquest afer dintre de la biografia de Jaume Cornudella Olivé, patriotisme i resistència (1915-1983), publicada l’any 2001.Els editors han organitzat una doble presentació el 10 de maig vinent, al matí a la UPF i al vespre a la llibreria Laie. Tot i que està prevista la participació dels autors de l’obra col·lectiva avanço en aqueix apunt algunes de les consideracions pel que fa al volum i a la temàtica tractada.

En primer lloc, una qüestió aparentment formal: la llengua en la que està editat el llibre és en castellà quan gairebé tots els escrits reproduïts són en català a l’original. L’autorització per incloure la part del meu llibre que fa referència a “l’afer Revertés” em va ser sol·licitada ara fa tres anys i atès el que em diuen ja van anunciar-me que el llibre resultant sortiria en espanyol. Em sembla bé que les qüestions de la nostra història es divulguin en altres llengües si realment desperten interès arreu, però no em consta que sigui el cas. Si a Madrid hi hagués desfici per saber si hi va haver complot separatista contra el president Companys la presentació d’aqueix llibre s’hauria de fer en terres espanyoles, no pas a Barcelona.

En segon lloc, també degut a la distància temporal entre el lliurament del material i l’edició del llibre resulta que a la meva ressenya biogràfica hi figura que sóc militant de Reagrupament Independentista. Això, efectivament, era així al 2009 però només encetat l’any següent l’estultícia i el sectarisme de Joan Carretero i els seus acòlits van arruïnar un projecte emergent que ha hagut de ser reconstruït des de Solidaritat Catalana per la Independència, on ara sóc membre de l’executiva nacional.

En tercer lloc, anant al fons de la qüestió, trobo que el subtítol triat pels editors “La frustración nacionalista ante la Revolución” respon als seus criteris subjectius respecte de la dialèctica entre separatistes i anarquistes durant els anys trenta. La frustració a la qual al·ludeixen Ucelay-Da Cal i González Vilalta no s’escau ben bé al sentiment de rebuig que van experimentar amplis sectors de la població catalana que se sentiren agredits pel terrorisme a la rereguarda emparat sota l’aparença de revolució social que practicà, fonamentalment, la CNT. 

L’exili de desenes de milers de catalans en els primers mesos de guerra dóna idea de l’abast demogràfic d’aqueixa sensació real i les enormes conseqüències que tingué: fallida moral a la rereguarda i incorporació al bàndol franquista de contingents socials que no ho haurien fet mai cas de no haver-se sentit amençats. Pel que fa a la naturalesa de “la revolució” caldria una explicació aprofundida que supera l’àmbit d’anàlisi d’aqueix llibre.

 
Estat Català representà el separatisme català tot i la línia estratègica oscil·lant que va seguir entre l’opció d’integrar-se a ERC i bastir un projecte propi. Per si mateix el propòsit de trencar amb l’Estat espanyol era, i és encara avui, una opció revolucionària que reordenaria en cas de reeixir l’ordre social existent, sense que existís incompatibilitat amb els projectes de societat futura que predicaven comunistes i llibertaris. De fet, molts militants separatistes transitaren durant aquells anys cap a formacions marxistes diverses (Estat Català Proletari, Bloc Obrer i Camperol, PSUC).

La brama d’acusar de connivència amb el feixisme als militants més significats d’Estat Català, com fou el cas de Miquel Badia, ha demostrat Fermí Rubiralta que era més un prejudici interessat dels adversaris polítics del separatisme que una realitat històricament constatable. Les accions dels escamots d’Estat Català durant la vaga de tramvies del 1933 en suport dels treballadors que no seguiren la convocatòria de la CNT respon més a la concepció de milícia ciutadana al servei del govern nacional català que a la component antisindicalista que tenien  els grups feixistes de l’època.  

Finalment, el compendi d’articles aplegats en aqueixa obra gira entorn del denominat complot contra Companys promogut des del separatisme català de l’època sense arribar a una conclusió definitiva. Comparteixo la síntesi esboçada per un dels partíceps del llibre, Eduard Puigventós: “No podemos dar un sí rotundo. Se puede constatar que realmente había un malestar en sectores del nacionalismo radical catalán que creó un sentimiento de animadversión a la gestión del gobierno de la Generalitat y a la participación del anarquismo en el mismo. Podemos también reseguir la voluntad insurreccional de una parte de ellos, así como los contactos para conseguir las armas necesarias. Incluso podemos llegar a esbozar con cierta precisión la planificación para un posterior levantamiento popular. Pero, sinceramente, creo que el movimiento no estaba aún lo suficientemente maduro para que un complot de tal calibre pudiera desarrollarse de forma efectiva” (pàgina 201). Allò que sí queda aclarit és l’assassinat del dissortat Comissari General d’Ordre Públic Andreu Rebertés.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *