Jaume Renyer

Entre el professorat universitari català ha començat a circular un manifest (http://www.univendebat.eu) redactat originàriament a la universitat valona de Liège arran de l’actitud adoptada per una docent en contra del model imperant en el món acadèmic europeu. El text del manifest és el següent:

“Les universitats subvencionades per mitjà de fons públics tenen tres missions, l’ensenyament, la recerca i el servei a la societat, que es caracteritzen per la seva imbricació i per les seves finalitats. Per als signants d’aquest manifest, aquestes missions tenen com a objectiu:

-Conservar els sabers adquirits al llarg de la història, produir nous sabers i transmetre uns i altres al màxim de persones juntament amb els aspectes de controvèrsia que els han envoltat o que els envolten.

-Preparar els estudiants en les metodologies de recerca i en l´anàlisi crítica dels desafiaments i efectes socials dels interrogants, pràctiques i resultats de l’àmbit científic, en l’exercici d’un pensament alliberat de qualsevol dogma, que cerqui el bé comú, i en el desenvolupament d’una activitat professional experta i responsable.

-Alimentar la reflexió de les societats entorn d’elles mateixes i especialment entorn del seu model de desenvolupament. Les formes actuals de governança de les universitats contradiuen aquesta visió de la institució universitària.

Aquestes formes prenen com a paraules estrella l’eficàcia, la rendibilitat i la competitivitat. El projecte que es proposa a les universitats és tornar-se instàncies d’un màxim de producció en un mínim de temps, d’uns investigadors i d’uns professionals adaptats a les exigències del mercat, flexibles i competitius. El progrés de la humanitat es mesura en termes de creixement econòmic i avenços tècnics i el de les universitats, en termes de «massa crítica». Així doncs, i amb unes conseqüències que encaixen les unes dins les altres:

Les universitats són sotmeses a avaluacions i auditories internacionals cada cop més nombroses que mesuren la seva productivitat respectiva i permeten de situar-les en rànquings.

Sense negar l’interès de l’avaluació de les pràctiques de les universitats i dels seus efectes, hem de constatar que les avaluacions actuals operen segons criteris estrets, la majoria de vegades purament formals i calibrats sobre pràctiques estandarditzades; que la competició entre universitats que aquestes avaluacions reforcen manté una cursa a la publicació que fa primar el nombre per damunt del seu valor intrínsec; que els procediments d’avaluació són d’un burocratisme irritant i que el missatge que vehiculen recorda constantment a les universitats que la lògica a la qual s’han de subordinar és la del mercat i de la normalització mundial.

Exclosa dels recursos bàsics de les universitats, la selecció de la recerca susceptible d’ésser finançada queda estretament condicionada pels concursos d’adjudicació i per la dimensió i el prestigi dels equips que responen a aquests concursos.

Aquest estat de coses malmet la identitat de la recerca universitària, dotada per principi d’un ampli marge de curiositat i esperit d’innovació, que també posseeixen els petits equips de recerca i els joves investigadors sense un prestigi consolidat. Es veu així arrossegada a una cursa per confegir projectes ben emmarcats dins els paràmetres dominants i ben presentats abans que projectes que interessin des del punt de vista de l’avenç de los coneixements.

Pel que fa a l’ensenyament, els recursos destinats a les universitats depenen la majoria de vegades del nombre d’estudiants que s’hi matriculen.

En el cas d’uns pressupostos bloquejats, això condueix a una «cacera d’estudiants» que entranya el perill de disminuir la qualitat de la formació oferta i assistir a la desaparició de disciplines importants però poc sol·licitades. S’exigeix a l’ensenyament universitari que especifiqui les competències professionalitzadores que han de desenvolupar els estudiants.

Per bé que és indispensable dotar els estudiants de les competències necessàries per a les seves futures activitats professionals, l’explicitació d’aquestes competències exposa els docents a privilegiar els sabers utilitaristes i «vendibles» en detriment de les ciències fonamentals i dels sabers d’abast humanista, crítics i reflexius.

Els serveis de gestió interna i de representació deguts pel personal universitaria la seva institució augmenten exponencialment en perjudici dels serveis deguts a la societat.

Els elements que acabem d’enumerar contribueixen que la tasca del personal universitari sigui repetitiva i cada cop menys innovadora i accentuen l’estrès laboral d’un nombre creixent de persones; l’investigador i el docent apassionats corren el perill de perdre els seus ideals.

Els signants d’aquest manifest, per tal de promoure la seva visió de la institució universitària, fan una crida:

-A garantir a la recerca universitària la llibertat d’exploració necessària per a tota descoberta, el dret al dubte i el dret al fracàs.

-A trobar un equilibri entre les parts respectives dels sabers crítics i operacionals, entre les competències generals i les professionalitzadores en les formacions ofertes per les universitats.

-A promoure els serveis a la societat.

-A tallar la inflació burocràtica, la cursa contra-rellotge i altres factors d’estrès que impedeixen el personal de les universitats de fer satisfactòriament la seva tasca.

-A avaluar les pràctiques de les universitats i els seus efectes en funció de les finalitats de la institució universitària i no de les expectatives del mercat.

Als seus ulls, recuperar aquestes necessitats passa sobretot per:

-L’afirmació de les finalitats de la institució universitària tal com s’han definit més amunt.

-El refinançament global de l’ensenyament superior.

-La utilització de criteris d’assignació dels recursos públics que promoguin la diversitat de la recerca i que protegeixin la qualitat i la pluralitat de la formació oferta per les universitats.

Finalment, fan una crida:

-Als poders públics i a les autoritats acadèmiques de les universitats a reconèixer a les universitats unes finalitats conformes a la seva identitat i a la seva funció social i facilitar-los els mitjans per aconseguir aquests objectius.

-Al personal de les universitats, que resisteixi davant les mesures i pràctiques que van en sentit contrari al de les propostes d’aquest manifest.

-A obrir espais d’expressió i anàlisi profunda del malestar dels universitaris, de les seves causes i de les pistes que puguin dur a la solució.

-A mobilitzar-se mitjançant accions concretes –que caldrà definir segons els contextos- per afirmar les seves posicions i propostes allà on sigui necessari; a donar suport als moviments i accions que, fora de la universitat, condueixin a la cerca del bé comú.”

L’he debatut amb alguns companys i els arguments per a no signar-lo són els que exposo a continuació. D’entrada, comparteixo la crítica a la burocratització genèrica que fan els promotors del manifest però no sé si es coincident amb el punt de vista del professor Joan B. Culla, exposat al seu article “La corrosión de la Universidad”. A Catalunya, els mals que afecten a la vida universitària són els que assenyala l’eminent historiador nostrat i em sembla que tenen poc a veure amb els anhels que inspiren els professors belgues a la dissidència.

El declivi de la universitat catalana rau en la seva desvinculació de la dinàmica social i nacional catalana, el seu elitisme i proteccionisme corporatiu que desconfia de la interconnexió entre empresa i universitat, com si aqueixa vinculació fos necessàriament perversa.  La referència a que els universitaris han d’estar “adaptats a les exigències del mercat”, com rebutgen els redactors del manifest, és allò que es dóna a Catalunya i el resultat no és pas envejable. Justament, en aqueixa abstracció de la universitat respecte del seu entorn és on floreixen els dogamtismes que diuen rebutjar els qu malden per un “pensament alliberat de qualsevol dogma”.

L’anticapitalisme radical i banal, és un dels mals que afecten a la sub-classe dels universitaris professionals com a casa nostra simbolitza Arcadi Oliveras, per exemple. A diferència  del que semblen apuntar com origen de les mancances de les universitats europees no és el Pla Bolonya, sinó la desvinculació de les universitats del cicle productiu de cada societat. D’on sinó esperen obtenir els recursos econòmics necessaris per fer realitat l’idílic estil de vida acadèmic que somien els autors del manifest ? Adoptar el posicionament dels “indignats” que la “spanish revolution” ha escampat arreu no duu enlloc.  O potser sí, al model teòric de les universitats soviètiques. Més valdria parar compte en les experiències sud-coreana o israeliana per trobar un referent universitari reeixit.