Trenta dies a Chungju

Les vacances d’enguany arriben a la fi després de passar quatre setmanes a Chungju (una ciutat mitjana al bell mig de la Corea del Sud).

 

Escric assegut a la vora del foc a terra d’una casa rural tradicional, tota de fusta, adaptada com a pub amb el nom de Jazz & Sanjo (un antic instrument musical peculiar d’aqueixa  regió eminentment agrària) que em recorda La Traviesa de Torredembarra. Des d’aquí cada vespre he anat seguint els esdeveniments de la meva dissortada pàtria (com la va escriure Ramon Arrufat en el seu llibre “Catalunya, poble dissortat”, l’any 1933), amb especial preocupació a partir del 29 de març.

Mentrestant he anat aprenent tot el que he pogut d’aqueix país emergent després de patir l’ocupació japonesa i una guerra civil devastadora els efectes de la qual encara perduren, no pas en l’ànima del coreans que pensen sempre en la nació completa convençuts que la reunificació arribara tard o d’hora com ha esdevingut altres cops en la seva mil·lenària història. Les informacions sobre Corea del Nord formen part de la normalitat: ja siguin les declaracions histèriques de la nomenclatura que envolta la dinastia regnant, ja siguin relatives a la misèria en la que han de malviure els seus malaurats compatriotes. Quan els he explicat que a casa nostra tenim un propagandista del règim nord-coreà, i que la premsa fa cas a les seves impostures, no s’ho podien creure.

He trobat alguna mostra de la presència de catalans per aquí, a una estació del metro de Seül hi ha un establiment de menjar ràpid amb el rètol “Del Jordi”. No hi ha pas restaurants de la nostra cuina, i només algunes ampolles d’olis de la nostra terra en alguns grans supermercats. No és pas aqueix un destí turístic pels catalans, ni en general pels europeus, preferentment els visitants són els veïns xinesos i japonesos que aprecien la qualitat de la sanitat coreana (un sistema mixt, públic i privat).

Personalment allò que m’ha cridat mes l’atenció d’aquest poble és que no han envaït mai els veïns, no tenen tradició marinera, quan ells han estat conquerits molts cops per xinesos, japonesos i mongols i malgrat tot han sobreviscut amb un patriotisme ferreny.  La base de la seva espiritualitat es el xamanisme, ben present encara sobretot a les àrees rurals de l’interior, però han acollit el budisme i el confucianisme a través dels xinesos, i modernament les diverses esglésies cristianes sense conflictes religiosos.

El civisme i el respecte entre les persones (al metro de Seül ningú no crida, ni alça la veu parlant pel mòbil) fa que s’hagin astorat de veure com el vandalisme de Barcelona donava la volta al món. La seva és una economia puixant, amb un atur molt baix, un ensenyament competitiu i una societat amb les tecnologies més avançades on es combat implacablement la corrupció. Comptat i debatut, un país de referència si algun dia som independents.

Post Scriptum, 6 de juny del 2018.

Enguany he tornat a passat les vacances a Chungju, essent la cinquena vegada en vuit anys que viatjo a Corea. L’ambient social que percebo al meu voltant és de prosperitat i expectant davant el final oficial de la guerra amb la República Popular Democràtica de Corea i el començament del procés de pau amb els seus germans del nord. Són un poble amb consciència de la seva identitat nacional, que confia en la capacitat pròpia per encarar el reptes del present i els anhels del futur seixanta-cinc després de l’armistici del 1953 que va dividir traumàticament el país.

El nou president, Moon Jae-in és un liberal progressista que ha substituït l’anterior presidenta ara empresonada per delicte de corrupció (com passa a les democràcies reals, com Israel per exemple, però no pas al Regne d’Espanya). Representa un canvi generacional que es percep també en vistes a les eleccions locals del proper dilluns dia 11 i que està cridat a gestionar la reunificació, en principi només econòmica, amb la Corea del Nord. El Sud és prou fort per assumir el cost de desenvolupar el Nord evitant que la Xina o el Japó vulguin fer-se’l seu invertint el que calgui per participar de les expectatives que ofereixen els recursos naturals gairebé intactes sota el règim comunista.

Des d’abril d’enguany hi ha vol directe d’Incheon al Prat tres cops per setmana que s’omplen majoritàriament de coreans que venen a fer turisme a Barcelona, l’obra de Gaudí i el modernisme en general són molt apreciats pels sectors més il·lustrats. Hi ha una relativament petita comunitat coreana a Catalunya però no existeix un vincle associatiu entre catalans i croeans malgrat que hi ha uns quants matromonis mixtos. No hi ajuda que en cònsul honorari de la República de Corea a Barcelona sigui Pau Guardans, germà del selecte espanyolista (i ex CDC) Ignasi Guardans.

Esporàdicament, la premsa escrita (The Korea Herald, va dedicar un llarg article el proppassat 16 de maig a la presa de possessió del president Torra) tracta l’actualitat del conflicte entre Catalunya i Espanya en uns termes força objectius.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *