La primera condició per a la indepèndencia és la voluntat d’assolir-la

Segons el baròmetre del CEO fet públic avui el quaranta quatre per cent dels catalans votaria afirmativament en favor de la independència de Catalunya en cas de convocar-se un referèndum d’autodeterminació.

 

Aquesta dada confirma una tendència ascendent pel que fa al denominat independentisme sociològic que contrasta amb l’estancament electoral dels partits independentistes en el seu conjunt i amb l’absència d’un projecte concret i creïble de construcció d’un estat propi. Aquesta singular contradicció fa que el cas català sigui un fenomen nacional atípic a una Europa en la qual prosperen les reivindicacions nacionals d’Escòcia per la independència, Irlanda del Nord per la reunificació per posar dos exemples.

El SNP i el Sinn Feinn impulsen les seves respectives estratègies des del govern dels seus països on hi han arribat amb programes electorals explícits pel que fa als seus objectius. Aqueixa coherència electoral i governamental és requisit  imprescindible per obtenir el reconeixement internacional. A Flandes, els independentistes no formen part del govern estatal i n’obstaculitzen el seu funcionament tant com poden per obrir la via a la seva independència.

Cap d’aqueixos referents són tinguts en compte pels partits tardo-autonomistes catalans -CIU i ERC- que insisteixen en col.laborar en la governabilitat de l’Estat espanyol i en plantejar propostes electorals que eludeixen sistemàticament el conflicte jurídic i polític amb el poder espanyol del qual esperen tothora alguna concessió que els permetin posposar la independència. L’independentisme no creixerà al nostre país fins que no hi hagi una candidatura electoral coherent amb aquest objectiu.

Post Scriptum, 2 de març del 2018.

Dissortadament, sis anys després aqueix apunt és plenament actual: existeix una majoria parlamentària independentista després del 21-D però no hi ha estratègia col·legiada entre els partits que la integren apreciant-se dues tendències. Per una banda, ERC i PDECat insisteixen a eludir el conflicte amb el poder espanyol, mentre que per altra banda, Junts per Catalunya i la CUP estan en disposició d’assumir aqueixa responsabilitat. Els primer han forçat el pas al costat de Carles Puigdemont i semblen estar disposats a fer passos enrere, malgrat la interpretació, sempre constructiva en moments crítics com els actuals, de Vicent Partal avui a Vilaweb: “Per què, tot i la cessió, la decisió de Puigdemont és un pas endavant ?”.

Post Scriptum, 25 de març del 2019.

El director adjunt de l’Ara, Igansi Aragay, va publicar-hi abans d’ahir l’article “Vull guanyar” que és una impostura des del títol mateix, una mostra de pensament invertit d’allò que hom exterioritza. L’escrit repon a la trajectòria tardoautonomista del diari, però allò rellevant és que els gregaris mediàtics d’ERC el repiulen així: “Cal explicar sense embuts que hem perdut aqueix xoc amb l’estat i assumir-ho sense complexos. I, sobretot preparar millor el proper assalt: sent molts més, amb més forces acumulades, amb més uports interns i externs, amb més realisme i complicitats”.

Aqueix raonament és impropi d’algu amb sentit de la responsabilitat enmig del judici contra els membres de l’anterior Govern de la Generalitat i amb la creixent bel·ligerància de l’espanyolisme. Els qui el fan seu haurien de dimitir dels seus càrrec i fer autocrítica pública dels seus errors, si fossin honestos, però només pretenen retornar (temporalment) a l’autonomisme, com si això fos possible a aqueixes alçades del conflicte. Desconeixen, tot i patir-ne alguns les conseqüències, la mentalitat genocida del supremacisme espanyol aplicada històricament al poble català entre d’altres. Aqueix esperit mesell d’Aragay implica malbaratar el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017 que és el fonament de tota estratègia per sostenir el conflicte -i guanyar-lo a mig termini- amb el poder espanyol. Qui full de ruta proposa Aragay (i ERC) ? De fet, només claudicar.

Post Scriptum, 8 de juliol del 2019.

Aqueixos dies, en plena trifulca per la Diputació de Barcelona i els pactes post-electorals entre independentistes i PSC, hi ha pobles en lluita per la seva llibertat que ens poden servir d’exemple: Hong Kong i Algèria, pacíficament fa mesos que es manifesten per la democràcia front a règims totalitaris molt més agressius que l’espanyol. A Catalunya, havent arribant de manera sostinguda a tocar del suport electoral del cinquanta per cent de la població, no hi ha direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat per assumir aqueix repte. Ans al contrari, presumptes líders, insisteixen a dir que el Primer d’Octubre fou un intent fallit i que toca reconèixer la derrota quan entre el juliol i l’octubre del 2017 el nostre poble va estar a l’alçada del moment històric.

Som un cas insòlit arreu del món. Certament que no és fàcil, però no és impossible. Dissortadament, en lloc de patriotisme, intel·ligència i coratge (com el que demostren la majoria dels nostres presos i exiliats) no som capaços de bandejar la impostura, el sectarisme i la mediocritat quotidiana que ens paralitza per persistir en un conflicte al qual no tenim dret a renunciar per dignitat històrica. Com deia un poeta, “el poble erra perdut”.

Post Scriptum, 3 març del 2020.

El proppassat 23 de febrer Vicent Partal dedicava l’editorial de Vilaweb a definir les dugues actituds polítiques que representen Puigdemont i Junqueras en aqueixos termes:

“Aquests dos anys decebedors que hem tingut de ‘govern efectiu’ potser els veurem en el futur com el període que necessitaven per a reestructurar-se les dues posicions lògiques que podien nàixer després d’una confrontació tan aguda com va ser el Primer d’Octubre. Parle de posicions no pas ideològiques, en el sentit restrictiu del terme, sinó vitals i que jo he vist aparèixer sempre, arreu del món, en moments com aquests: es tracta de continuar la confrontació convençuts que es pot guanyar o d’evitar la confrontació convençuts que no es pot guanyar o que no es pot guanyar així –el matís és important, però gairebé sempre es dilueix, a la fi.

La segona d’aquestes posicions, ho expliquen ells mateixos, és la que ha adoptat Esquerra Republicana de Catalunya. Els seus missatges expliquen aquest convenciment i la seua pràctica és exactament aquesta. Ells han volgut capitalitzar aquest camp, que en diuen de l’independentisme pragmàtic. Actuen convençuts que així –com es va fer el 2017, hem d’entendre– no es pot guanyar i reclamen de guanyar d’una altra manera. Sobre el paper no diuen pas que no es puga guanyar, sinó tan sols que així ells creuen que no es pot guanyar. A la pràctica la cosa es complica molt perquè si hom vol enviar un missatge com aquest i no encomanar alhora derrotisme necessita molta finesa. I ERC no té ara mateix dirigents capaços d’exercir aquesta finesa.”

Abans d’ahir, en una altra editorial sintetitzava que vol dir realment voler guanyar un conflicte polític d’alliberament nacional: “Perpinyà: la convicció gunyadora de la gent”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *