La crisi econòmica que estem vivint comporta que les administracions públiques retallin depesa en l’àmbit cultural després d’haver promogut la proliferació d’infraestructures i utilitzat les subvencions com una forma de clientelisme. Més que planificar polítiques de foment de les activitats culturals fetes per particulars, entitats o la preservació del patrimoni col.lectiu, des del poder s’ha cercat la pròpia exhibició més que la producció.
Aquesta variant de la cultura contemporània exercida des del poder polític, local, autonòmic i estatal està tocant a la seva fi. Amb l’atzucac del Consell de la Cultura i de les Arts es frustra la pretensió d’establir un organisme independent del govern -de la Generalitat en aquest cas- amb capacitat per orientar les polítiques culturals del país. Mancades de recursos, les administracions es troben confrontades a una nova situació: què fer en l’àmbit cultural quan la seva potestat reguladora i interventora està desbordada pels esdeveniments que es deriven de la crisi econòmica present.
Rellegint un article del filòsof francès
Dany-Robert Dufour “Une civilisation en crise”, (publicat a Le Monde el 30 d’octubre de l’any passat), hom pot apreciar que les relacions entre poder polític i cultura també estan canviant arreu d’Europa. A diferència dels règims feixistes del segle XX, que conreaven una cultura forjada a base mites per a les masses fanatitzades, i del comunisme que va suprimir la creativitat cultural per exaltar el col·lectivisme igualitari, el
capitalisme desregularitzat dels darrers trenta anys ha reduït la cultura al consum compulsiu de masses.
Estem assistint a un canvi de cicle en l’evolució del capitalisme occidental que és més profund que la dimensió estrictament borsària, financera o econòmica en general. Assistim a un canvi de les formes de vida equiparable a la que hom va experimentar a Europa als anys seixanta del segle passat. Però a diferència d’aleshores quan l’economia europea iniciava un cicle de creixement després de la Segona Guerra Mundial i s’implantava un model democràtic de govern a Occident, ara són temps de decreixement i de precarietat democràtica.
El mite de la prosperitat infinita sobre el qual reposa el consens social que fa possible les democràcies occidentals ha fet fallida sobtadament posant en qüestió l’ordre polític i cultural establert. Atès que no hi ha solucions a la crisi en termes econòmics exclusivament el paper dels intel·lectuals, dels creadors artístics té la possibilitat de revaloritzar-se socialment si recupera la funció de consciència crítica col·lectiva capaç de cercar la veritat profunda dels problemes contemporanis desplaçant les versions oficials i els relats que s’imposen mediàticament com a guanyadors.