Benvolgut Jaume,
Una altra vegada felicitats pel llibre i pel tema escollit. La perspectiva que li dones posa en valor la tradició republicana catalana. De tota manera, et vull comentar diverses qüestions:
Penso que caldria donar encara més èmfasi al republicanisme com una cultura política (no limitada només a finals del XIX), sinó com una conjunt de valors, idees i símbols que travessen els segles moderns i s’insereixen en la contemporaneïtat. Aspectes que van ser canviants, lògicament, però que van mantenir una sèrie de trets al llarg del temps. Una de les idees principals seria la defensa del constitucionalisme català contra una visió privada i absoluta del poder, que demanaria per tant una lògica de la representació (a les Corts, en els Comuns i municipis) que donés cabuda el patriciat de negocis i una part dels sectors populars, una mena de “república coronada”. En qualsevol cas, un model més proper a la modernitat anglesa i holandesa, mogut com aquests per una dinàmica de canvi econòmic propera al capitalisme, que no pas la castellana. Resta per investigar, doncs, com aquest “republicanisme” va alimentar una concepció política popular de la llibertat com a no dominació, entre els segles que van del XVII al XIX, un model republicà singular al sud de la mediterrània, empeltat també de la influència catòlica.
Vetlla la expressió de la resistència a la democràcia (pag. 18), feta pels absolutistes, perquè també es van resistir els liberals moderats, que precisament van eliminar el record de la constitució de Cadis (entre altres coses, sobre el paper, tenia el sufragi universal masculí i indirecte,com els USA).Tant la democràcia, com el federalisme, a finals del segle XVIII i una bona part del XIX, va ser titllats de règims caòtics i revolucionaris. En alguns dels debats gaditans (1810-1813), el perill del federalisme i de la democràcia va unir en un mateix sac els Estats Units, Suïssa, les demandes dels territoris espanyols americans, al costat dels discursos dels diputats valencians i catalans. També no va ser estrany que Catalunya rebés la qualificació de petita República, gent republicana, entre d’altres expressions, per part de viatgers estrangers, a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX.
Per altra part, pensa que el projecte de Ramón Xaudaró no és unitarista, encara que opti per una república espanyola en el seu projecte de constitució federal. Si existeix una constant és la de separar nítidament, per part dels catalans, el concepte d’Espanya del de Castella. En certa manera, hem assistit a un secular procés d’apropiació del concepte d’Espanya, en detriment d’altres interpretacions, quelcom que ha passat i passa amb Europa, Amèrica, etc. En certa manera, el fracàs de les opcions federals, confederals, monarquia composta o com es vulgui dir, és la història d’una apropiació i d’una expulsió alhora. És una dinàmica que té a veure no només amb el separatisme, sinó amb els separadors.
En la pàgina 221, fent un salt més enllà, jo diria liberalisme “econòmic”, i respecte del socialisme afegiria (“que ja no és ni socialdemòcrata”). Un republicà es un liberal polític, i des del punt de vista de la llibertat com a no dominació, la llei pot fer front a l’arbitrarietat del mercat, etc. Des d’aquesta perspectiva, el republicanisme coincideix amb la socialdemocràcia. A més, el republicanisme és compatible amb la defensa de la democràcia que van fer Rousseau (que simpatitzava amb Pascal Paoli i els corsos), o amb Pi i Margall. És un republicanisme de base local, que defensa una concepció de la política com a participació. En el fons, això i no tant altres coses, és el que van recollir també els anomenats jacobins. El que passa és que els van posar la marca de centralistes (alguns s’ho tenien ben merescut, però no tots, com ara hi ha liberals i demòcrates (teòrics, més aviat) que també se’n reclamen. En realitat, el que volien molts dels jacobins era donar la preeminència al legislatiu però sobre de l’executiu. I a més van haver molts jacobins federalistes. És un tema que ha començat a estudiar-se a la mateixa França, d’aquí que jo no faria aquesta crítica genèrica al jacobinisme. Tal vegada es podria dir “bonapartisme”, encara que a França les pràctiques administratives de l’estat van ser centralistes abans de la revolució, amb fortes empentes amb Napoleó i la Tercera República a finals del XIX, però sovint contra les iniciatives republicanes locals, més avançades en el plànol polític i social. Robespierre va ser amic de Paoli, d’un patriota cors a un frere français. Segons aquesta concepció, no tens una veritable Pàtria si la teva no és lliure, però tampoc si subjugues les altres, que han de ser lliures igualment.
En fi, els federals catalans van estar entusiasmats commemorant la revolució del 1789 perquè era la seva, unia la justícia social, la llibertat individual i la llibertat de Catalunya. Hauries de fer una mena de crida a la renovació del pensament polític català des d’aquesta perspectiva, en la que uns quants ja hi procurem ser ,i incorporar amb orgull la traducció republicana catalana, que ja era “moderna” els segles passats, i que ara cal tornar a posar al dia a la llum de gent com Maurizio Viroli, Philip.Pettit, entre d’altres. Disculpa per totes aquestes idees, un xic desordenades, i felicitats, novament.
Una abraçada,
Ferran Toledano
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!