Trets i mentides contra Miquel Badia, un altre cop

Llevat de l’edició local de Mollerussa, Vilaweb no va donar cap informació relativa als actes d’homenatge als germans Badia organitzats el proppassat 28 d’abril per commemorar el setanta-cinquè aniversari del seus assassinat a mans de pistolers de la FAI (Federación Anarquista Ibérica).

 

Però, a més de l’omissió deliberada, un dels columnistes habituals de la casa, Xavier Montanyà, ha publicat una invectiva  “Sobre els germans Badia” farcida  d’inexactituds que ja ha estat refutada per Fermí Rubiralta amb una rèplica rigorosa i ben documentada. L’autor de la més completa biografia de Miquel Badia publicada fins ara ha respost en el terreny historiogràfic a un publicista que es mou en el terreny de l’opinió subjectiva en funció de les opcions ideològiques i polítiques que defensa. Per tant, poca cosa puc afegir a l’anàlisi que Rubiralta fa del personatge objecte del seu estudi.

Fa deu anys vaig publicar un assaig biogràfic sobre Jaume Cornudella Olivé, que fou membre dels escamots d’Estat Català, posteriorment cap d’una de les onze seccions en què s’estructuraren les Patrulles de Control a Barcelona i resistent antinazi i antifranquista de primera hora. Resseguint la seva peripècia vital, a través dels testimonis familiars (era cosí germà de la meva mare) i dels companys de militància que compartiren amb ell lluites i afanys, vaig entrevistar bastants integrants dels escamots (Josep Munté, Antoni Turró, Carles Soler, Jaume Ros, entre d’altres) i en cap d’ells vaig percebre les connotacions feixistes que els hi han volgut atribuir.

Martí Torrent, amb noranta-vuit anys és un dels pocs supervivents que queden d’aquella generació de patriotes catalans. Montanyà bé podria entrevistar-lo i treure’n conclusions. Ni ho ha fet ni segurament ho farà, el periodisme d’investigació que practica l’orienta cap al DRIL o Jean-Marc Rouillan, els separatistes catalans dels anys trenta no són la seva prioritat. I millor que no ho siguin, però llavors no pontifiqui sobre allò que no coneix.

D’allò que vaig trobar a l’arxiu Tarradellas a Poblet sobre la persecució contra Estat Català durant la guerra, primer per part de la FAI i a partir dels Fets de Maig del 1937, per part del PSUC i el PCE, en vaig extreure algunes línies d’investigació i, sobretot, algunes reflexions polítiques que només he pogut deixar apuntades en el llibre sobre Cornudella abans esmentat. El dogmatisme llibertari i el totalitarisme estalinista no podien admetre el concret separatisme català de l’època i el combateren tant com van poder.

Els trets i les mentides contra Miquel Badia van ésser convalidats pels seguidors d’ambdues ideologies i aquesta animadversió rebrota als nostres dies amb tota la virulència contra l’independentisme qualificat arbitràriament com de dretes, friki o directament reaccionari des del progressisme contra-reaccionari avui hegemònic al nostre país.

 

 

 

Post Scriptum, 15 de juny del 2011.

Fermí Rubiralta també replica Agustí Colomines “En defensa de Miquel Badia”.

 

 

Post Scriptum, 29 d’abril del 2013.

Enguany els actes commemoratius de l’assassinat dels germans Badia han tingut major rellevància pel fet que hi ha participat Oriol Junqueras. Això ha fet que Agustí Colomines hagi redoblat la biscelaritat dels seus escrits contra el separatisme i que els contra-reaccionaris nostrats insisteixen a equiparar patriotisme amb feixisme: “Contra l’extrema dreta, sigui quina sigui la seva bandera”, bramen.

Aqueixos antifeixistes indignes d’aqueix nom, són l’expressió matussera del progressisme banal i advers a la catalanitat que només admet la independència si està supeditada a la instauració d’un sistema anticapitalista.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *