Amb poques setmanes de diferència dos personatges de molt diferent nivell s’han autodefinit com a adeptes de l’islamisme místic. El primer, Tariq Ramadan, (Ginebra, 1962) és de nacionalitat Suïssa i d’origen egipci, ho declarava a una entrevista a La Vanguardia el proppassat 24 de febrer. El segon, Abdennur Prado, (Barcelona, 1976) un català convers a l’islam s’expressa a través del seu llibre “El islam como anarquismo místico”.
Personalment, fins ara mai m’he sentit atret per cap mena de misticisme i per tant no entraré en aquest terreny, com (malgrat les seves afirmacions) tampoc ho fan els dos referents de l’islamisme -a nivell europeu Ramadan, més nostrat en Prado- sinó que em referiré a la dimensió política del projecte que ambdós propugnen per a les societats occidentals. Tant un com l’altre, amb fets desmenteixen l’espiritualitat que prediquen estant la seva actuació pública més orientada a la intervenció política en defensa de la cosmovisió islàmica que al debat interreligiós.
En els seus discursos, l’apel·lació a la mística és més una forma d’esquivar el debat concret sobre el projecte d’islam a la europea que diuen defensar que una aspiració moral.
En el cas de Ramadan la lectura del seu llibre “Mi visión del islam occidental”, (Editorial Kairós, Barcelona, 2011) no aporta argumentacions rigoroses exigibles a un intel·lectual que la revista Foreign Policy situava fa un parell d’anys entre els deu més influents del món. La seva prolífica bibliografia i la seva presència constant als mitjans de comunicació proven la seva capacitat d’influència. La síntesi entre cultura occidental i islàmica no apareix per enlloc, com tampoc és un exemple de rigor històric i jurídic el seu article a El País del proppassat 10 de febrer, titulat “La Turquia democràtica es el modelo”, on presenta una visió edulcorada de la confraria egípcia dels Germans Musulmans fundada pel seu avi Hassan al Bana.
Després de ser acomiadat per l’ajuntament i la universitat Erasmus de Rotterdam com a assessor en matèria d’integració dels immigrants (veure Le Monde del 25 d’agost del 2009) arran de les seves col·laboracions a una televisió anglòfona finançada per Iran, actualment és professor a la universitat d’Oxford en una càtedra finançada per l’emirat de Qatar. Malgrat declarar-se admirador del sistema parlamentari anglès, enlloc de propugnar la seva adaptació als països islàmics, la seva preferència és el model turc de “democràcia forta” que està emergint a través de la creixent influència de la confraria islàmica Fettulah Gülen, que està menant una campanya repressiva contra periodistes i militars laics a l’empara de la “conspiració Ergenekon”.
Per la seva part, Abdennur Prado es mou a un nivell més modest intel·lectualment però té en comú amb Ramadan el fet de presentar-se en societat com un interlocutor de la conciliació entre islam i l’europeisme democràtic. En unes declaracions al setmanari El Temps, el 26 de setembre del 2006, afirmava que “El discurs del papa interessa als reaccionaris, tant d’Orient com d’Occident”. La seva advertència al president Rodríguez Zapatero que tindria el seu “11-M” (com a conseqüència de la participació de l’exèrcit espanyol a l’operatiu militar de l’OTAN contra el règim libi) desacredita el paper arbitral que presumptament aspira a jugar en tant que convers.
Ramadan i Prado comparteixen també un antisionisme militant que ben poca cosa té de místic. El primer insisteix en atribuir als lobbies pro-israelians el que ell percep com a islamofòbia dels europeus (veure les pàgines 127 i següents del seu llibre anteriorment esmentat), alhora que ataca el pensament neoconservador picant l’ullet a l’esquerra antiliberal en la lluita compartida contra el capitalisme occidental. Prado, per la seva part tampoc es queda curt mostrant un virulent fanatisme anti-israelià amb motiu de l’atac de les Forces de Defensa d’Israel contra Hamas a Gaza, el gener del 2009, essent-ne un dels capdavanters junt amb els antisionistes nostrats i els pacifistes catòlics que els hi fan el joc.
Post Scriptum, 22 de març del 2017.
Gilles Platret, alcalde de Chalon-sur-Saône, ha desistit de debatre públicament amb Tariq Ramadan pels motius que explica en aqueix article publicat a Le Figaro “La République face à l’islamisme: faut-il débatre avec Tariq Ramadan ?“, publicat el proppassat 17 d’aqueix mateix mes.
Post Scriptum, 20 d’octubre del 2017.
Justament ahir rellegia una entrevista a Tariq Ramadan publicada a l’Avui del 3 de desembre del 2001 titulada “Els musulmans seran els portadors de la consciència ètica a Europa” quan avui llegeixo a Le Figaro que ha estat acusat de violació per una deixeble seva.
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2017.
Segons publica avui The Times of Israel, els partidaris de Tariq Ramadan el defensen de les acusacions de violació atribuïnt-ho a un “complot sionista internacional”, la típica infàmia a la que recorren els antisionistes quan no tenen altre argument creïble.
Post Scriptum, 23 de setembre del 2019.
Antoine Menusier analitza en un article publicat per Le Figaro el proppassat dia 20 l’estratègia de defensa de Tariq Ramadan, victimització i equiparació amb el cas Dreyfus, sempre contra els jueus.
Comments are closed.
Comments are closed.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Abdennur Prado arrel de la participació d’España a la guerra de Libia, en el pamflet digital “WebIslam” ha publicat un escrit titulat “Tindran el seu 11-M”, ara encara no es coneix si ha intervingut la Fiscalia per aplicar-los la Ley Antiterrorista, cosa que amb tota seguretat hauria fet si l’entorn abertzale basc o independista català hagués publicat un escrit titulat, per exemple “Tindran el seu Hipercor”…