Independència sense patriotisme ?

“El discurs polític català està mancat de lírica, d’emoció i de mística”, diu Jordi Pujol al llibre que sobre la seva relació amb el poble jueu ha escrit Anna Figuera.

 

“Per Pujol, un poble necessita una mística col·lectiva, quelcom que el vertebri i li doni sentit. I això només pot ésser quelcom que estigui per damunt del poble mateix. Només les coses que estan per damunt de nosaltres poden donar sentit als homes i als pobles, i només elles tenen prou força per fer que els homes i els pobles escullin el servei i no el confort, la grandesa i no la mediocritat ni la deserció ben pagada” (Jordi Pujol i els jueus, Pòrtic, 2011, pàgina 95).

Aquestes reflexions de qui fou president de la Generalitat em semblen del tot encertades ja que expliquen les causes per les quals l’independentisme català políticament organitzat no està a l’alçada de les circumstàncies del moment històric present. Més enllà de l’episodi de Joan Laporta fugint de Solidaritat i de l’allau d’opinadors mediàtics que han aprofitat el cas per desacreditar la causa de la llibertat nacional de Catalunya, cal fer des de dins i en pro de l’independentisme una reflexió profunda sobre l’arrel dels problemes que impedeixen concretar efectivament el projecte de construcció de l’Estat català.

Amb el desastre nacional català de la guerra del 1936-1939 Catalunya va perdre allò que és essencial per a un poble: el seu esperit. Rovira i Virgili insistia en la importància de l’ànima col·lectiva per a fer front als reptes històrics i al final del conflicte, amb la victòria de la “España nacional”, els catalans la vam perdre. El catalanisme republicà dels anys trenta no es va recuperar de l’ensulsiada i el seu lloc en l’imaginari col·lectiu el van ocupar el regeneracionisme espanyol, el catolicisme social i socialisme (perseguit a l’interior, però vencedor a Europa).

Del catolicisme autòcton en va sorgir -als anys seixanta del segle passat- una tendència que va anar a confluir amb els diversos corrents marxistes en el que avui coneixem com a progressisme -abstracte i anacional- que hegemonitza la decadent esquerra catalana. El catolicisme patriòtic que subsistia sota el paraigües de l’església oficial franquista amb Ramon Muntanyola, els bisbes Pont i Deig entre altres, no ha trobat continuïtat als nostres dies. El catolicisme social i el socialisme van coincidir perquè ambdós menyspreen els projectes nacionals concrets, perquè es basen més en dogmes que en valors, perquè es fonamenten més en l’ordre estatal que en la llibertat de les persones i dels pobles. Aquesta mena de progressisme anacional sent aversió pel patriotisme que és titllat de reaccionari i depassat per la modernitat cosmopolita.

El problema de l’independentisme català contemporani és que no ha sabut recrear el patriotisme republicà autòcton i es veu arrossegat per la dissolució dels referents de la ideologia socialista que ha assumit com a propis. La responsabilitat -d’Esquerra sobretot però també de les CUP-  és que ha cercat un catalanisme no nacionalista, ha contraposat patriotisme a internacionalisme, ha propugnat un sobiranisme pràctic sense saber-ne els límits d’aquesta aposta economicista i conjuntural, deslligada de tot referent moral. D’aquí deriva la frivolitat, la inconsistència i la falta de lleialtat entre companys i amb la causa alliberadora que hom diu defensar que s’ha mostrat cruament en els darrers anys.

L’independentisme contemporani sorgit al 1968 amb el naixement del PSAN i la simbiosi entre socialisme i alliberament nacional no va donar continuïtat a la resistència antifranquista sostinguda pel FNC, i només parcialment va saber bastir una línia política pròpia amb la proposta de crear un front patriòtic. La majoria del MDT ho va rebutjat en favor d’una aposta per la independència i la revolució que s’ha alimentat dels tòpics contra el nacionalisme posats en circulació pel tardocomunisme. Serveixi d’exemple la persistent aversió d’Andreu Mayayo i altres antics membres del PSUC contra “l’èpica independentista“. Justament han estat els moments fugaços d’una certa èpica els que han donat força a Esquerra, per exemple arran de fer-se pública l’entrevista “de Perpinyà” amb ETA, però ha estat el mateix Carod el que ha promogut l’obsolescència del “nacionalisme essencialista” que d’altres han interpretat de tal manera que ha degradat ERC al nivell de banalitat que actualment exhibeix per boca de Joan Puigcercós, Joan Ridao i companyia.

La regeneració de l’independentisme passa per recuperar com a senyals distintius el patriotisme, la intel·ligència i el coratge, deixant enrere els casos d’impostura, sectarisme i mediocritat que el paralitzen. El paper dels intel·lectuals amb compromís nacional és clau per exercir aquest lideratge moral del qual parla Jordi Pujol. Per això dol veure com alguns dels cridats a assumir aquest paper, com Salvador Cardús, quan escriuen a la premsa digital oberta a les opinions independentistes ho fan de forma destemprada sense la ponderació que demostren quan ho fan per La Vanguardia. La suma de conductes individuals coherents amb els valors de patriotisme i dignitat que haurien de singularitzar l’independentisme és el camí perquè col·lectivament n’impregnin el projecte col·lectiu.

Post Scriptum, 25 d’octubre del 2017.

La mateixa dinàmica del conflicte entre l’ordre estatal espanyol i l’independentisme català ha anat enfortint la consciència de poble com no es donava entre els catalans des de l’any 1931 i les temences que expressava en aqueix apunt s’han anat difuminant. Josep-Lluís Carod-Rovira a qui havia retret part de la responsabilitat en la desorientació estratègica d’ERC exposa en aqueix article titulat “Homenatge a Catalunya“, publicat a Nació Digital el proppassat 4 d’aqueix mes, el patriotisme de nou encuny que impregna hores d’ara el poble català.

Post Scriptum, 25 de febrer del 2019.

Magnífic editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “El nacionalisme no fa petit l’independentisme: el fa sòlid“, que comparteixo plenament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *