Quinze dies després de les eleccions del 28-N encara som en ple període de valoracions post-electorals dels resultats obtinguts per les diverses forces que hi van concórrer. Si bé el PSC està a l’inici de la seva davallada, i el PP es manté a l’aguait de comandar l’Estat a partir del 2012, CIU és a les portes d’encetar una nova etapa de govern. Aquests partits, uns perquè no volen i altres perquè no els hi cal, no fan cap anàlisi aprofundida dels resultats. En canvi, els independentistes, l’haurien de fer i tampoc l’estan fent.
Esquerra tanca enguany el cicle iniciat al 1989 (quan Àngel Colom guanya el congrés de Lleida a Hortalà i col·loca el partit republicà a l’avantguarda de l’independentisme). Tanca un cicle, però no atura el seu declivi ja que no s’aprecia en les declaracions dels seus actuals dirigents cap reflexió rigorosa i honesta sobre les causes que els han dut a aquesta situació. Malgrat les seves divergències personals, tots coincideixen a continuar formant part de l’esquerra que no sap on va, prioritzant qualsevol altra opció menys la de liderar un front patriòtic contra la dominació política i la dependència econòmica imposada per l’ordre estatal.
Esquerra va camí d’esdevenir o bé un partit minoritari dins del conglomerat que gira al voltant del PSC(PSC-PSOE), o bé una formació contra-independentista que combat a la pràctica els postulats que teòricament defensa (com va fer Ernest Benach mirant d’argumentar el vot contrari a l’admissió a tràmit al parlament de les iniciatives legislatives populars per l’autodeterminació). Els dirigents d’Esquerra han assumit les tesis d’Ernest Lluch diferenciant entre nacional i nacionalista i han interioritzat l’aversió al patriotisme republicà que havia estat fins ara el patrimoni identitari d’ERC.
Per això no tenen estratègia (gradualisme en diu Ridao del fet d’acceptar com a propis els dictats del PSOE, en matèria de finançament, per exemple), ni tenen cap consistència les resolucions dels seus congressos -ni conseqüentment- els seus programes electorals-. Res de nou aporten les propostes de Josep-Lluís Carod-Rovira per refer l’Entesa de l’Esquerra Catalana ja assajada als anys vuitanta (llavors prenent com a eix el PSUC, ara el PSC).
Les municipals de l’any vinent seran una continuació d’aquesta degradació d’Esquerra i només allà on pactin amb altres formacions independentistes per fer candidatures conjuntes els resultats seran positius. A les eleccions generals del 2012, si hi compateixen com fins ara (presentant-se com a aliat captiu del PSOE) serà quan tocaran veritablement fons, sobretot si Solidaritat aconsegueix bastir una candidatura “moralment en guerra” amb Espanya com ho defineix Heribert Barrera. La previsible victòria del PP, a més, fa inútil l’estratègia de crossa del PSOE propugnada per l’actual direcció d’Esquerra (i la que substitueixi a l’actual, ja que no queda al si del partit cap col·lectiu crític amb capacitat de canviar-ne l’estratègia).
El fracàs anunciat de Reagrupament confirma la seva inhabilitació per a esdevenir la força regeneradora de l’independentisme: la desnaturalització del projecte inicial arran de la dimissió-trampa de Carretero i els seus còmplices els han portat a l’atzucac actual on només poden reingressar a Esquerra o mantenir-se com a instrument sectari al servei dels enemics de la unitat dels independentistes. La responsabilitat de l’avenç de la lluita per la independència recau -principalment- en Solidaritat, que té el repte de passar de coalició a projecte polític, i en menor mesura les CUP. Ambdues formacions tenen a les seves mans la possibilitat d’arribar a una entesa a les properes municipals i, més a llarg termini, restablir la interconnexió entre el sobiranisme cívic i el polític.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diguen el que diguen sembla a CiU i ERC hi són les darreres barreres espanyolistes que s’haura de superar per aconseguir l’independència a Catalunya.
Vas llegir les seves declaracions a l’ARA del diumenge? Ni parlar del pacte fiscal si el PP o Psoe tenen majoria absoluta. CiU vol el camí fàcil, com sempre. Res d’arromengar-se. Veiem que Duran ja ha començat a preparar la parròquia, la seva és molt fàcil de convèncer. Tornem als narcòtics pujolians: governabilitat de l’Estat, hem aconseguit alguna cosa més, etc.
Ara bé, Duran seguirà negociant el seu lloc en la Presidència de la Comissió Permanent d’Afers Exteriors del Parlament; un lloc clau que no s’aconsegueix així com així. El preu? Catalunya.