“Constitucionalisme a Catalunya. Preludi de modernitat”, d’Hèctor López Bofill, Editorial Tria, Barcelona, 2009.
Hèctor López Bofill fa una aproximació a les bases del constitucionalisme català vigent fins al 1714 per reivindicar-ne la modernitat i la vigència del pensament jurídic i polític a partir del qual els nostres avantpassats van bastir un sistema de govern amb valors i identitat pròpia, dels més avançats a la seva època que desmenteixen les tesis de Jordi Solé Tura que atribueix a l’estat unitari espanyol la modernització constitucional a partir del 1812:
“El sistema polític i institucional de Catalunya anterior a la derrota de 1714 és un precedent en la construcció del constitucionalisme contemporani. Els elements de limitació del poder, de subjecció de les autoritats al dret, de llibertats individuals i de participació política ja es trobaven presents embrionàriament en el sistema de dret públic català d’inicis del segle XVIII i, en particular, en el sistema constitucional dissenyat per les Constitucions de 1701-1702 i de 1705-1706.
Aquesta conclusió ha estat sovint menystinguda des de diverses visions ideològicament esbiaixades que pretenien associar en exclusiva la formació de l’Estat constitucional a l’evolució de l’Estat espanyol a partir de 18122, com si abans de la Constitució espanyola de Cadis no hagués hagut en cap territori peninsular les nocions de limitació del poder, de govern de la llei, de pacte entre els membres de la comunitat com a fonament del sistema polític o de drets entesos com a esfera de llibertat individual blindada a la ingerència de les autoritats públiques” (pàgina 3).
Finalment, com a conclusió del seu treball Hèctor López Bofill fa una projecció de les institucions catalanes del 1714 a l’actualitat: “A la pregunta de quina projecció tindrien les institucions catalanes anteriors a 1714 en l’època contemporània la resposta és que es tractaria d’una Catalunya amb estructures d’Estat que hauria, probablement, arribat al liberalisme i a la democràcia per via gradual.
Com hem recalcat a l’inici de l’assaig no partim de grans elucubracions: els mateixos components característics d’un sistema que tendia a l’estat constitucional eren presents en aquells estats que van evolucionar de forma progressiva des del constitucionalisme històric tradicional a la democràcia i als drets, amb el Regne Unit al capdavant. L’ordre fonamentat en una pluralitat de regles, acords, pactes als quals el monarca també s’hi trobava subjecte a partir de la idea de la supremacia de la comunitat expressada en la llei paccionada hauria transitat cap a l’ampliació de la base electoral i un reforçament de la intangibilitat dels drets. Els primers passos cap a una societat civil fonamentada en un espai de llibertat i d’igualtat i representada en un parlament començaven a intuir-se com ja hem vist que el mateix Felip V reconeixia: «dejaron a los catalanes más Repúblicos que el parlamento alusivo de los ingleses» una sèrie de canvis que, d’altra banda, amb tota probabilitat, haurien afectat a la monarquia i l’haurien confinada al paper simbòlic de les monarquies constitucionals o tal vegada a la seva abolició.
El desconcert que ha portat els teòrics del constitucionalisme a menystenir el procés del teixit institucional català anterior a 1714 (a banda de prejudicis ideològics) s’ha basat en assimilar de manera simplificadora les estructures catalanes de l’antic dret públic a la idea del constitucionalisme antic entès com la descripció d’un ordre polític determinat que, en la seva forma medieval, al·ludia a una densa xarxa de pactes i relacions existents en un territori concret. El primer que cal dir, respecte aquestes observacions, és que si entenem per “constitució antiga” i en particular per “constitucionalisme medieval” aquesta subjecció del poder públic a les estructures paccionades que limitaven al monarca i que emfasitzaven la supremacia de la comunitat política a través de les normes aprovades a la Cort General, val a dir que Catalunya fou un del sistemes en què aquesta forma d’organització política assolí un punt més perfecte en el constitucionalisme occidental (només comparable a Anglaterra). A Catalunya doncs, hauríem tingut, la “més moderna” de les “constitucions antigues”.
Però, en segon lloc, cal rebutjar allò que en podríem anomenar la “hipòtesi negativa encoberta” que sembla planar en el plantejament de l’estudi del constitucionalisme al caliu de les experiències històriques constitucionals que van viure els pobles que han merescut l’atenció dels estudiosos, a saber: que per construir l’Estat constitucional calia passar pel purgatori de la concentració de poder, de l’absolutisme (o almenys d’un imaginari de legitimació absolutista, amb independència que la concentració de poder fos o no efectiva) i del conflicte que devastés el règim de pactes de la “constitució antiga” o de la també anomenada “constitució medieval”. Certament, que en alguns sistemes la “constitució medieval” entrés en crisi en favor d’un sistema que concentrés la potestas pública, que aquest pas fos teòricament legitimat per acabar amb el conflicte civil (com a la França del XVI) i que aquesta concentració de poder derivés en l’etapa revolucionària de finals del XVIII en la sobirania popular no implica que la concentració de poder i la ruptura hagués de ser per se un requisit per a la construcció de l’Estat constitucional contemporani. Altre cop, l’exemple anglès demostra com fou possible passar d’una estructura de garantia de les llibertats teixida a partir del règim de pactes de la constitució medieval a l’ordenament jurídic liberal democràtic sense la teoria de la sobirania que a l’Europa continental d’influència francesa fou sobirania monàrquica durant l’antic règim i sobirania nacional després de la revolució de 1789.
De fet, durant els anys immediatament posteriors a la revolució francesa i sota l’impacte de l’experiència del terror jacobí, la majoria de teòrics del liberalisme es van esforçar en fundar una constitució dirigida sobretot a la garantia de la llibertat, respecte la qual es plantegés una limitació a l’extensió del principi democràtic que en el procés revolucionari francès s’havia considerat degenerat en el “despotisme de la multitud”. És en aquesta seqüència de reflexions que es trenaran amb la defensa de la divisió entre poder legislatiu i poder executiu en la concepció de la constitució republicana (Immanuel Kant), en la moderació i l’estabilitat que proporciona el legislador representatiu (Benjamin Constant) o en el control de constitucionalitat de les lleis (el model americà dels incipients Estats Units d’Amèrica segons la descripció i interpretació que en fa Alexis de Tocqueville) que també emergirà la idea del límit proporcionada per l’estructura constitucional contra els excessos de la sobirania popular que s’inspirava en el model anglès i que va reflectir Edmund Burke en les seves crítiques a la revolució francesa. Així, aquest autor remarcava com, a diferència de l’esmentada experiència francesa que havia pretès erigir una constitució del no-res, els moviments revolucionaris anglesos del XVII, s’havien impulsat “per a preservar les nostres i indiscutibles lleis i llibertats, i l’antiga constitució (ancient constitution) que representa la nostra única garantia, la certesa de les nostres lleis i de les nostres llibertats”. És a dir, que des de la mateixa interpretació del teòric anglès s’entenia que en l’estructura constitucional acumulada des de l’època medieval ja hi havia el germen de la llibertat en el sentit modern i, per començar, d’aquell mosaic de llibertats que “el despotisme de la multitud”, atiat per un concepte expansiu de sobirania popular, podia ser destruït amb experiències revolucionàries.
Difícilment es posa en qüestió que el Regne Unit no hagi representat un estat constitucional amb totes les característiques que es prediquen del constitucionalisme modern tot i que a finals del segle XIX encara es manté en aquell context la imatge d’un parlament tradicional en la que la sobirania recau en el King in Parliament i la llei del parlament, la norma suprema, expressa el resultat equilibrat de tres voluntats: el rei, el component popular i l’aristocràcia. Aquest parlament anglès que s’estén fins més enllà de l’època victoriana i que és qualificat de “sobirà” es troba, doncs, força lluny de la sobirania entesa com la voluntat d’un poder constituent de matriu popular que, en un moment específic de la història, es dota d’una constitució que regula la totalitat de l’ordre polític. I, amb tot, el Regne Unit, amb un sufragi universal que no es consolidarà fins 1928 (amb la inclusió del sufragi femení) es considerarà el paradigma de la limitació del poder i de la garantia dels drets, vectors principals de la legitimitat de l’Estat modern. Un paradigma que Catalunya també hauria satisfet si hagués mantingut les seves institucions de la manera en la que les constitucions de 1705-1706 les van perfilar, això deixant de banda les ampliacions de sufragi que, com a Anglaterra, s’haurien produït de forma progressiva en algun moment de finals del XIX o de principis del XX i que haurien completat la legitimació de la base popular.
Amb tota seguretat, si Catalunya no hagués patit les ínfules de l’absolutisme en aquesta versió d’agressió externa s’hauria convertit en un exemple de constitucionalisme modern arrelat en el constitucionalisme antic, un model que hauria permès apreciar amb més certesa (i tractar amb més cautela) les línies de continuïtat que es mantenen entre el pensament polític contemporani i les idees sobre el poder expressades abans de l’articulació dels grans Estats. Potser aleshores s’hauria copsat amb més intensitat una constant marginada en l’anàlisi de l’organització del poder a Europa i és que aquells territoris més vinculats als vincles de la constitució medieval (limitació del poder a través d’un teixit de regles, de pactes, de contractes, i d’equilibris existents en un territori concret) són les societats que amb més rapidesa es van adaptar als pressupòsits de la modernitat.
Vet aquí, com ja hem insinuat, l’oxímoron històric: que a major feudalització i a major continuïtat de les estructures de la constitució antiga, major modernitat. Naturalment, aquesta visió es troba a les antípodes de les interpretacions precedents des dels agents que han construït i que s’ocupen de mantenir les grans estructures estatals dels Estats nació contemporanis fonamentades en la concentració de centres de decisió i en l’uniformització cultural per les quals un ressorgiment d’aquests espais de fragmentació del poder són percebuts com amenaces directes a l’hegemonia que, sobre un vast territori, posseeixen determinats grups socials, econòmics i culturals d’unívoca filiació nacional.
No és estrany que la proposta de consolidació de comunitats polítiques petites articulades sobre estructures de distribució descentralitzada del poder que assegurin espais de llibertat siguin tractades pejorativament bo i aplicant-hi aquest epítet de “feudal” en un sentit negatiu, quan segurament, val a dir-ho, aquests esquemes de redistribució del poder arrelats a un conglomerat de petites comunitats reflex del pluralisme cultural i relacionades amb una vasta xarxa d’intercanvis comercials i de llibertats econòmiques i personals, així com a uns valors comuns, és una manera de descriure el que està succeint en el procés d’integració a l’Europa comunitària. Una Europa en la que les petites comunitats proporcionen el gruix de les prestacions públiques i existeix un aixopluc continental a través d’unes institucions comunes que referma un espai de pau i de seguretat, tot oferint aquells béns públics que els poders territorials no poden desplegar.
En conseqüència, doncs, seria molt substanciós allò que podria aportar en el context del segle XXI alguns dels referents de l’organització del poder a Catalunya dibuixats en la seva màxima expressió durant els primers anys del segle XVIII. Per re-emprendre aquesta reflexió en clau europea i anant més enllà de les institucions catalanes (sobre un aspecte que no hem esmentat gaire en el transcurs del treball), només caldria recordar que aquesta fórmula de construcció del poder públic basada en la fragmentació, en la limitació, en el pacte i en el pluralisme cultural que hauria de ser el fonament de l’Europa comunitària era exactament l’esquema d’organització de la Corona catalanoaragonesa. Si hi havia alguna realitat, com modernament en diríem, d’organització “federal plurinacional” del poder públic, aquests eren els regnes integrats pel Principat de Catalunya (amb l’oscil·lant estatus que van tenir les Illes Balears), Aragó, València, més en algunes ocasions els territoris de Sardenya, Sicília i Nàpols. Fixem-nos com en aquesta àrea de la Mediterrània occidental es donen durant molts segles aquests components que es troben associats al “constitucionalisme antic”: subjecció a la legislació paccionada, limitació del poder, teixit d’acords i equilibris… en territoris que funcionaven amb estructures d’Estat responent cadascú a les seves realitats culturals, lingüístiques i jurídiques i vinculades per una institució comuna (la Corona) que proporcionava els béns públics als quals cada territori per ell sol no hi podia accedir (essencialment protecció militar).
En qualsevol cas, la peculiar i avançada organització del poder públic català traçada des de la Baixa Edat Mitjana fins a l’esplendor i l’apoteosi dels anys anteriors a 1714 confirma la recerca d’un ideal constitucional que arrela ben bé en els orígens del pensament polític occidental: aquell que, des d’Aristòtil i Plató, contraposa l’ideal de la limitació del poder amb la instauració violenta i tirànica d’un règim polític, per remarcar l’estabilitat que proporciona el primer ordre davant de la decadència i de la corrupció que sempre acaben posseint al segons.
Un violència originària que, consumada el 1714, encara continua viciant tota organització política que s’hagi desenvolupat en el territori català (i en els altres territoris de la Corona d’Aragó) des de l’ocupació de les hosts de Felip V i que només podrà ser superada en el moment en què els ciutadans es dotin d’una nova estructura constitucional ara, en plena modernitat, decidida de forma lliure i democràtica” (pàgines 57 a 61).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He leido recientemente el libro y me ha parecido muy interesante la conexión que hace entre la “casi-modernidad” de las insituciones catalanas pre-Nueva Planta y la modernidad democrática.
Jugando a los futuribles históricos, nuestro Héctor piensa, creo que acertadamente, que Cataluña tenía todos los boletos para ser un Estado democrático de primera fila en la Europa actual y en el mundo.