Sobre la crisi de direcció de Reagrupament Independentista, un altre cop

Un dia més, em veig en l’obligació de puntualitzar la meva posició personal –ja expressada en el dia d’ahir- respecte de la crisi de direcció que viu Reagrupament Independentista.

 

Curiosament, avui fa sis anys, el diari Avui publicava la notícia següent: “Saura demana a Renyer que renunciï a continuar al Consell Consultiu”. Eren els dies posteriors a l’aparició pública dels contactes entre ETA i ERC, en els quals jo havia participat a petició expressa del -llavors- secretari general Josep Lluís Carod-Rovira (que actuava mandatat genèricament per la direcció del partit). El linxament mediàtic, les amenaces i els insults eren quotidians, una situació gens fàcil de suportar, a la qual contribuïa el conseller Saura amb la seva petició de dimissió. Evidentment, no en vaig fer ni cas. Creia que en res havia contradit les obligacions del càrrec que ocupava (el més prestigiós per a un jurista català), i era perfectament conscient de les actuacions polítiques que havia assumit. Només vaig acatar la decisió del Parlament de Catalunya (l’òrgan que m’havia nomenat), poques setmanes després substituint-me per un altre lletrat.

Em venia a la memòria aquesta situació viscuda no fa pas massa anys, en relació als fets actuals segons els quals se’m demana també que dimiteixi (com en la cas anterior, ningú no ho ha fet personalment, ni argumentadament). Com en el cas anterior, tampoc he fet cas de la petició. Només dimiteixo perquè es convoqui una nova assemblea nacional que esculli una nova direcció i fixi el calendari d’actuacions a seguir per Reagrupament Independentista. Segons m’informen, Emili Valdero ha anunciat en nom meu que els quatre dirigents que no ho vam fer dissabte ho fem avui, sense que calgui escollir uns membres suplents que ens substitueixin -a nosaltres i als tretze dimissionaris del dissabte- i sense que es convoqui una nova assemblea nacional. No és això el que podia dir en nom meu. Jo no poso el meu càrrec a disposició ni de Joan Saura, ni de Joan Carretero, sinó del Parlament o dels associats a Reagrupament constituïts en assemblea nacional. Sóc un home de paraula i em sembla inconcebible que algú que ha dimitit -per purgar els dirigents que no són del seu grat- s’ho repensi i que els militants ho acceptin com si res hagués passat (convalidant així, una actuació manifestament contradictòria amb els procediments escrupolosament democràtics que hom pregona defensar).

Més enllà de les qüestions de forma -que per a un jurista sempre són importants- hi ha una qüestió de fons: en pocs dies els dirigents de Reagrupament que han dimitit amb Carretero al capdavant han contradit reiteradament -en el fons i en la forma- allò que teòricament diuen defensar, llevant credibilitat i congruència als propòsits fundacionals i a la ponència política aprovada el 3 d’octubre passat. I, a més, hom anuncia l’empelt amb un altre projecte incipient, el de Joan Laporta, que pel que es coneix poca cosa té a veure amb el de Reagrupament, sense que s’hagi discutit en cap òrgan de direcció i menys encara consultat amb els associats.

Ateses les consideracions anteriors, no vull participar en una operació de confusió, plena d’incoherències, i una purga més pròpia del règim d’Hugo Chavez que d’una democràcia nòrdica, que en res s’assembla a allò que penso ha de ser un projecte independentista i de regeneració democràtica. No solament dimiteixo com a membre de la Junta Directiva sinó que em desvinculo totalment d’allò que pugui fer Reagrupament Independentista a partir d’avui mateix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *