Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LES ESTACIONS DE JOAN PERELLÓ

Deixa un comentari
¿Algú s’imagina un troglodita sortint de la cova, no amb ulls de caçador, sinó amb mirada satisfeta, i no amb un os de mamut, sinó amb un llibre a les mans? Aquesta és la metàfora del naixement del nou llibre, diuen (però no ho crec) que el primer de narrativa, de Joan Perelló. Si no voleu una imatge tan frívola (l’autor té poc d’home primitiu i la seva escriptura res de primària), veniu amb mi de la mà d’obrir les portes i, amb la vostra complicitat i condescendència, ho detallaré a la menuda.

*     *     *

 

Els trens volen vies i no necessiten brúixola


Només fa un parell-català-de-Mallorca de mesos, aquest poeta de la por (inquieta? prudent?) i del dolor contingut i retingut (que, d’aquests, sempre en trobarem) ens va angoixar, des de la discreció, amb un ensurt cardiorespiratori que forçà anar al mecànic a revisar la bomba que ens gita i agita com un molí de sang. Poc més d’un any abans, el febrer de 2012, sense perdre el nord i amb l’avís encaixalat d’un téntol, havia encalaixat la seva brúixola vital i virtual, a l’espera d’un possible retorn. El seu espai, poc després de la mort d’Antoni Tàpies a qui dedicà el darrer comentari, advertia “Tancat per dubtes” i afegia “potser tornaré”. Les darreres gafes esteses sostenien un enfilall d’estacions, amb espais d’espera, retorns, darrers comiats, emocions, vacil·lacions… literatura!

Seguríssimament, el tren que passava per aquelles vies s’havia endinsat dins d’un túnel llarg, antic i negre; molt més fosc per a qui tem la claustrofòbia de les coves o per fogoners i revisors vestits de pana i de pena. Doncs bé, quan tot feia presagiar un dolç exili “fins ha cobrada força” o, si més no, un descans temporal a l’olivetti del nostre temps, ben emparat i emparedat d’un jubileu que rep amb amorosida atenció, ens surt amb aquestes!

Sense la tremolor dels vagons ni la xiulada clàssica per anunciar l’arribada, la seva locomotora vital, bufant i a les totes, ha recobrat la llum del viatger i ha sortit de l’espai obscur feta llibre: L’error o la vida. Un títol obert que admetria, com a acompanyament final, tant el signe d’admiració apuntant-nos al pit, com un interrogant per a convidar-nos a escollir i prendre una decisió que, aparentment fàcil (qui pot preferir l’error a la vida?), no és sempre senzilla.

Una particel·la d’emocions


Quin llibre és aquest? Quin és l’error? I, sobretot, quina és la vida? Us el desllorigaré a la balutxa per a mirar d’allepolir-vos una convocatòria amb la lectura i el plaer. Davant davant (o, en bon català, avant la lettre), ja us puc reclamar (què punyetes és això de “recomanar”?) agendar-vos cap a la llibreria concertats amb l’audiència i la mirada, però també amb el sentiment que, de tots quants tenim, és el sentit més sentit. Som-hi, doncs!

El llibre, sense pròleg ni presentació, es llegeix fraccionat en tres espais (Les estacions absurdes, amb vint-i-cinc quadres, Fantasmes de família, amb sis, i Les dreceres invisibles, amb catorze. Formalment aporta 45 peces literàries, la majoria molt breus (perquè curts són els qui diuen curt a allò que és breu), que poden emmarcar-se en qualsevol disciplina de les arts: arquitectura, escultura, pintura, fotografia, cinema… Són narracions, relatades en prosa poètica, però també són o poden ser unes acotacions teatrals que acompanyen la descripció dels personatges i els decorats que conformen l’univers del llibre. També podrien ser l’esquema d’un guió cinematogràfic d’Art i Assaig, aliat a una particel·la d’emocions, amb vocació musical de fer-se òpera de més de tres centaus, o, igualment, els esborranys per fer un gran mural, o el disseny d’un invent volador capaç de transportar-nos, des de l’error a la vida, als qui sentim la necessitat d’un canvi social substancial. Podria ser això i moltes altres coses. En tot cas, són escenes vitals que ens mostren els errors perduts dins dels racons d’uns cors que, com els icebergs, tenen més de tres quartes parts enfonsades. Gent que, si no ho ha vist tot, té poques ganes de veure més coses, a plena consciència que en el lleuger equipatge no té altra cosa que un temps perdut i esfilagarsat i que, camí del futur, té molt pocs metres per recórrer.

El llibre o els llibres


Amb qualque moix i qualque xeringa abandonada, cada escena, cada relat, té entitat pròpia. Un títol singular els identifica, un per un, i els embolica amb l’error i la vida; a vegades només amb l’error o amb la vida. Alguns et fan llegir amb la gola necessitada d’enviar-te la saliva per evitar altres efluvis superiors. Una darrera oportunitat constitueix una peça corprenedora, emocionant, d’un altíssim i humaníssim nivell literari; un relat impecable, esfereïdor i, simultàniament, edificant i enaltidor del dret a decidir de les persones. Dret a assumir la realitat. Dret a renunciar als lligams. Dret a no fer mal a ningú ni anar nafrat. Dret a no recordar. Dret, quan cal, a una mort digna. Alguna de les narracions (o poemes? o acotacions teatrals? o lletres d’una cançó?…) us fregarà amb paper de vidre per la memòria qualque referència real, escadussera ni que sigui, a fets luctuosos. A la fel del tren, per exemple, els lectors del país català (sí, en singular!) recordaran què va passar a Castelldefels la revetlla de Sant Joan de 2010 quan l’estació, aquella nit, va ser més absurda que mai. Les estacions tanmateix són sempre d’enllaç. La mort, la fi del trajecte.
En el segon bloc, més retrospectiu i més autobiogràfic, alguns dels relats familiars us convidaran a ser fantasmagòrics testimonis de l’herència d’un oncle que, fora saber-ho i post mortem, farà un llegat inductor a la lectura, o incitarà a donar fe d’una partida de naixement, en una d’aquelles cases que tenien l’excusat al corral, i fer-vos assistir a un part descrit amb l’austeritat que reclama l’atmosfera d’haver estat, probablement i provable, un dels darrers a l’antiga usança. Per esmentar altres dos títols, ja en el darrer conjunt de les dreceres invisibles, llegiu amb precaució i, si no voleu caure ofegats a un Cementiri i que us hagin de fer una Autòpsia amb la mirada viva, estotjau dues dotzenes d’alenades imaginàries per assossegar la lectura fins als únics, i finals, punts suspensius. [No passeu ànsia d’això darrer, aparentment inintel·ligible, perquè, en ser-hi, ho entendreu]
Molts dels relats (devers una dotzena) tenen per capçalera una citació que exhibeix les lectures i tendències vitals i literàries de l’autor: Cioran, Pere Calders, Álvaro Mutis, Milan Kundera, Ramon Guillem, Margueritte Yourcenar, Damià Huguet, Miguel Torga, Joan Vinyoli, Baudelaire, Martí i Pol i Giuseppe Ungaretti. Dues impúdiques dedicatòries (la general del llibre i una altra, l’única, a un dels relats) obliguen i comprometen (em comprometen i m’obliguen), per allò de correspondre amb la justícia de l’agraïment, a la reciprocitat d’encadenar unes lletres que no desdiguin, en l’esperança que no siguin venals ni banals, sinó sinceres i senceres.

Més enllà de citacions i dedicatòries, el món literari de Joan Perelló apel·la a la dèria que té per les paraules. Aquest deliri el porta a fer desfilar, en una llarga teringa de tot el carrer i mitja plaça, una nombrosa nòmina d’escriptors de pèl o de ploma: Octavio Paz, Cortázar, Breton, Henry Miller, W. Somerset Maugham, Paul Auster, Pavese, Gimferrer, Monzó, Malcom Lowry, Balzac, Huxley, Baum, Hölderlin, Durrell (Laurence naturalment), Brossa, Proust, Villalonga… Gairebé tots (afortunadament, qualque divergència de pes impedeix una coincident unanimitat) són fars comuns d’una generació i constitueixen (afortunadament no tots) icones de preferència, de reverència i de referència. A molts d’aquests escrividors, l’autor els adjectiva amb precisió lacònica, però molt atrevida, en un parell o tres de paraules. Tolstoi treu el cap gairebé al final de tot, però la seva presència absent es fa notar des del primer full. Assegut, com a espectador, just allà mateix on va morir: a un banc de fusta d’una estació anònima i absurda.

 
L’eclipsi de l’arc de sant martí

Quant al color, el llibre està escrit en el blanc i negre de Bogart i d’Orson Welles. Els fulls projecten un ventall amb tota la gamma dels grisos i dels ocres, talment els vestits dels protagonistes que hi desfilen. Els episodis que afecten l’apartat familiar s’il·lustren amb fotos sèpia o emboirinades amb el pinzell del temps. No obstant, pàgina a pàgina, hi ha una calidoscopi policromat que refulgeix i lluu per a il·luminar el pas, lent, sempre molt lent, de la vida girada d’esquena a l’error que, tant si vol com no, porta marcat a la pell en un tatuatge de tinta xina invisible.

 

La banda sonora
L’acompanyament musical del llibre comença amb qualque fado i qualque tango, amb la reminiscència d’una cançó trista del més trist Serrat (*), de la sempre endolada Juliette Gréco (que, naturalment, canta Le solitarire) o, com a impertinent estridència, d’un Jimmi Fontana que predica l’evidència que Il mondo gira sempre amb amors que neixen i amors que moren. Al rerefons, podreu escoltar tonades d’acordió de cantonada i bacina que, en endinsar-se a la segona part, ja amarades i enamorades dels fantasmes familiars, agafa aire de música marinera i, des de la revetlla d’un port, després d’escoltar, a faisó de preludi, La terrasse des audiences du clair du lune de Debussy, ja gairebé al final, en els bars dels d’abans, agafa aire i ritme de jazz amb Duke, Miles, Charlie… El cert és que, lluny del que diu l’adagi, amb aquest so de fados i tangos i blues i jazz no l’enterraren, sinó que l’autor ens arrebossa amb el safarrí de la solitud, la melangia, la nostàlgia, la malenconia i, sobretot, d’evocacions de parets blanques i silencis que parlen. La por, el dolor, la malaltia, la soledat… Tot allò que només passava al proïsme.

Dramatis personae

A banda de l’autor, centre i origen, com a gran protagonista del llibre, el paisatge i la gent, sobretot en el primer dels blocs, constitueixen un cartell de Toulouse-Lautrec, amb escriptors i pintors, amb vells i retuts, amb putes i jugadors (perdedores i perdedors, per tant), amb exclosos i desesperançats, amb gent que ha oblidat d’on ve i que ni té on anar ni l’importa aclarir-ho. Un viatger que un dia va perdre el seu tren i no sap quin és que ha d’arribar ni el que li convé. Personatges solitaris, alguns reflexius, altres abandonats, gent que ha claudicat, fotuda i retuda, exclosos dels exclosos oficials o públics, fugitius, fracassats camí del suïcidi, gent cansada i vençuda, gent que ni tan sols no vol signar una capitulació i només pensa en la mort com a alliberament. Gent angoixada; desfeta. També gent amb presses o dones esveltes amb sabates de tacó alt, qualque fanfarró, i un pintor que no ha pintat mai la neu, la pluja, ni el fred.

L’error o la vida


Seria massa fàcil manyuclar el títol i, en un joc de gracietes, malmenar el sentit opcional del títol, transvestir la disjuntiva de copulativa i sentenciar que l’error, sovint, és la vida, que la vida, a vegades, és l’error i que, també es pot donar el cas de l’error i la vida. De fet, el primer dels dos subjectes és present a gairebé tots els fotogrames. L’error, en singular, només és el de viure, però, en plural, els errors… són tants! Cada protagonista n’enfila un raig i roll. La vida, en canvi, què és? Un existencialista que també és devers l’estació ho sap, a la seva manera, i no hi creu ni n’espera res. Però hi ha altres conceptes de la vida que desfilen i la fan aparèixer i desaparèixer, en meandres que s’amaguen o en petits albellons que brollen a distints punts del riu del llibre. La vida és rutinaLa vida està feta per a aquells que tenen un sac de paciènciaLa vida ha passat com si fossis un personatge de ficcióLa vida no va ser gaire bona mestraLa vida ensenya a no perdonarLa vida era el producte d’uns fets calculatsLa vida, vista i no vistaLa vida comporta un silenci amargLa vida és un caliu que es mantéLa vida mai no surt com s’havia previstLa vida és insinuar-se a la felicitat i caure tu en la trampa… i, sobretot!, La vida és comprendre que hi ha rutines, tedi i malalties.

El memorial de greuges

Un soir fait de rose et de bleu mystique,
Nous échangerons un éclair unique,
Comme un long sanglot, tout chargé d’adieux
La mort des amants de Charles Baudelaire
 
Arribats a aquest punt, després de tants d’afalacs allisadors de pèl, algú pot creure que he establert una conxorxa amb l’autor o que he signat un armistici per capitular el meu hipercriticisme militant. No és així. He practicat i defensat sempre la batussa i el retret, perquè crec que detectar i assenyalar l’equivocació és la millor contribució a la millora. Encetem, doncs, l’atac demolidor als majestuosos errors detectats en aquesta obra. Amb la lupa d’emprenyar amics i parents, des d’una segona lectura minuciosa, (a la fí!, a la pàgina 91!) he localitzat una orrorosa herrada hortogràfica quan parla de l’ofici de fuster del oncle. Tot per estalviar un miserable apòstrof, tu! D’haver mantingut el llenguatge habitual de l’autor amb el seu pulcre vocabulari campaner, hauria escrit conco i, amb l’argúcia, esquivat la falta. Una segona observació em brolla del dubte de la doble denominació d’un mateix moble. A la pàgina 86, es parla d’una butaca “d’orelles”, però a les pàgines 95 i 115 es parla d’una butaca “d’orellanes”. La curiositat m’aboca als cercadors, però em deixa amb el dubte. La tercera, recercada i darrera intemperància, discutible com la segona, apareix (pàgina 114) amb un professor amb regla a la mà. Entenc que es refereix a un regle de reblaniranquesditsipalmells d’estudiants. Si no fos així, si la paraula era intencionadament femenina, seria una figura premeditadament escatològica. Al cap i a la fi, tant el regle com la regla provenen de la mateixa moneia etimològica. Tot això, és clar, amb l’impertinent i impenitent permís de Darwin i de la nècia follia d’Erasme de Rotterdam!

Qüestionar tres menudalles a tot un llibre, en aquest temps de correctors mecànics i idiotes (els de tres faltes mínim per pàgina), dóna tanta de força a la crítica mordaç com la d’un infant que orina al costat del Niàgara. Per això, com a expiació de la minsa catàstrofe formal denunciada, vull esforçar-me en un retret cap al contingut que el meu esperit de combat reclama. El sentit tràgic de la vida de la pràctica totalitat dels personatges, immersos en la generació que s’ha acusat de fer part de la “cultura del no” (del Diguem no, de La gallina diu que no…), fa suar i exhalar l’obra amb la inquietud que exhibeixen: tristor i frustració davant de l’evidència de no haver assolit els objectius desitjats quan ja no hi ha temps per a corregir la ruta. En certa manera, entre el dolor i el fracàs, canten amb Raimon allò de La vida ens dona penes… La vida (i l’error també) pot ser eixe plor… On para i cap a on apunta el meu retret insolidari amb la meva quinta? Aquest lament m’exhorta la necessitat d’un epíleg que m’arrodoneixi l’esperança. Un breu crit final, oxigenador i terapèutic, que amb el mateix cant i un idèntic clam proclami: però nosaltres al vent! Clar que… defugiria l’espai i l’univers poètic de Joan Perelló, perquè el món de l’autor, encara que podria llegir-se d’una altra manera, s’escriu amb P de poètic, de pulcre, de pausat, de plàcid, de pacient… com el llarg plor, tot carregat d’adéus, de Les flors del mal

Corol·lari

Aquest és un d’aquells privilegiats llibres que fan de bon llegir. En aquesta virtut rau un defecte que pot provocar l’error, perquè la facilitat de lectura pot induir a la frissor i fer llegir aviat, molt aviat. Les coses bones s’han de fer durar. Quan accelerava la lectura, em sabia greu pensar en les hores que ha dedicat l’autor a cada frase, a cada idea, a trobar la paraula exacta per encabir una imatge… Quina tudadissa llegir a la correguda! Així doncs, caminau a poc a poc per l’itinerari dels fulls. Com si fos una passejada o, millor encara, com cercar la sortida d’un laberint de jardí. Ficau-vos lentament dins de l’escenari. No faceu les passes massa llargues. Pujau al ferrocarril d’aquest llibre i podreu veure aquest paisatge que per la finestra sempre va contra direcció. Per respectar una caligrafia lenta damunt el paper fràgil, teniu-me en compte el consell final i passau els fulls amb un gest lent de posar saliva al dit. En gaudireu més temps.

Tenim a l’abast una obra excel·lent. Els editors han tengut l’encert, intencionat o no, de sobrepassar les festes comercials de Nadal i Mags de l’Orient, perquè aquest no és un llibre de compromís; dels de comprar per regalar. Aquest és un llibre per comprar, llegir, assaborir, deixar (als amics que els tornen) i, recuperat de nou, rellegir. Aquest és un llibre que necessita imperativament un punt de lectura, perquè cal aturar-se de tant en tant, aclucar els ulls, imaginar les cares, entendre les llàgrimes, disculpar l’escepticisme de la gent, escoltar les cançons que acompanyen els relats i, sobretot, pensar! Pensar en l’error o la vida.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en LITERATURA el 10 de gener de 2014 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.