Al darrera la nevera

De l’accident d’ahir a Barajas la gent que fem una lectura crítica dels mitjans n’hauriem de treure alguna que altra conclusió, sempre des del respecte pel dolor de les víctimes i mirant d’anar més enllà de titulars de gran cos amb termes com “castàstrofe” i “tragèdia”. Una de les coses que més m’ha sobtat del relat periodístic sobre l’accident d’ahir és la proliferació en totes les webs de mitjans convencionals d’iniciatives 2.0 tipus “envia’ns les teves fotos” o “relata’ns la teva experiència”. És especialment cru que, als cinc minuts del pitjor accident aeri dels últims anys, els mitjans facin crides a portada i ben destacades per aconseguir les fotos més esfereïdores. Realment, la informació cada cop surt més barata, igual que els avions. Per sort, quan un mitja de comunicació fa sensacionalisme amb el dolor per rentabilizar les seves inversions, no mata ningú: només crea més dolor. [N’hi ha més]
No es tracta d’anar per sistema en contra del periodisme 2.0: això és un bloc, i com aquests n’hi ha molts d’altres que de ben segur contribuïran a donar matisos informatius a l’accident de Barajas. Però que aporta de més un grapat de fotografies fetes amb mòbil amb familiars amb atacs de nervis i columnes de fum? Absolutament res. Amb la web 2.0 passa el mateix que amb els mitjans convencionals: la qüestió no és el canal, sinó l’ús que se’n fa. I en una societat no educada sobre com informar-se, i molt menys sobre com informar, el que passa és que aquesta mena d’iniciatives només constribueixen a reverberar i crear soroll de fons. Pornografia.
Cal dir, a més, que es tracta de pornografia de baix cost per a les empreses de comunicació, que de cop han passat a disposar d’un exèrcit de periodistes gratuïts disposats a enviar-los les imatges més macabres. De fet és lògic que així sigui: tenint en compte la nula qualitat de la majoria de material que publiquen els mèdia, arriba un punt que no cal gastar diners en periodistes “de debó” per elaborar-lo. I que consti que això és resonsabilitat d’ambdues parts: de les empreses que retallen i dels professionals que han viscut arrepenjants en un sistema que premia el llepisme polític més que la qualitat de la teva feina.
Quants blocs i quants mitjans ens parlaran del fons de l’accident d’ahir? Qui destacarà a portada les crítiques del sindicat de pilots sobre el caos organitzatiu i les retallades pressupostàries d’Spanair? Qui obrirà les seves edicions informant del més de mig miler de morts que hi ha hagut en els últims anys en accidents d’avions model MD-82 que ara resulta que són obsolets? Perquè ningú qüestiona que els mitjans de comunicació espanyols informin de les xifres a degotalls, primer 20, després 45, més tard 100… Quan la BBC donava la xifra de 150 morts una hora després der l’accident? Tot plegat són preguntes que es faran alguns blocs i alguns mitjans, però les seves respostes, lamentablement, venen molt menys a quiosc que una estesa de cadàvers calcinats sota un titular amb la paraula “infern”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!