Sobre la catalanofòbia

En les darreres setmanes, els mitjans de comunicació addictes a l’espanyolisme “progressista”, és a dir al PSOE, fan recaure les acusacions de catalanofòbia sobre la dreta política i mediàtica espanyola.

 

Amb aquesta maniobra intenten preservar l’hegemonia socialista al conjunt de l’Estat amençada pel sostingut augment del suport electoral al PP en les zones urbanes i, de retruc, mantenir la reserva de vots que administra el PSC a Catalunya. No hi ha en aquesta actitud cap replantejament de l’ordre establert en pro del respecte a la diversitat de pobles que subsisteixen dins de la gàbia de les fronteres estatals, simplement es tracta de revifar, conjunturalment, el mite de “la España plural” del Zapatero dels primers temps.

L’anticatalanisme espanyol és estructural, forma part essencial del sistema de dominació política que nega el reconeixement cultural i polític del poble català. Així ho vaig mirar d’argumentar en l’article “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte”, publicat a la revista L’Espill, número 24, hivern del 2006. L’integrisme d’estat és transversal en la política espanyola, no és atribuïble de cap manera només a la dreta. Comparteixo els punts de vista plasmats en el magnífic article de Joan B. Culla, publicat per El País -edició general- dimarts passat: “La ingrata conducta del pueblo catalán …”, però la trajectòria del PSOE i del PCE contra la catalanitat és perversament constant i arriba fins als nostres dies.

Les apel·lacions de Montilla i altres politicastres del subsistema autonòmic català alertant del risc de desafecció envers Espanya no són més que gestos de complicitat amb l’espanyolisme “plural” cercant l’encaix en l’ordre espanyol. No són una porta oberta a la possibilitat de la independència, ans al contrari, són peticions d’ajuda al poder estatal per què faci gestos que els permetin col·laborar a liquidar definitivament aquesta eventualitat.

Post Scriptum, 22 de juliol del 2017.

Premiar la catalanofòbia tot banalitzant-la sota la impostura de la llibertat d’expressió és un comportament constant de les elits del progressisme barceloní espanyolista des de l’època de Maragall, Clos, Hereu i ara Colau. L’enaltiment de personatges mediocres, com Mariscal, Pérez Andújar o Loquillo, sense altra qualitat que el ressentiment contra la catalanitat que es neguen a acceptar és una mostra evident de racisme anticatalà políticament correcte emparat en un fals cosmopolitisme multicultural que només encobreix la línia de continuïtat que els uneix amb Galinsoga.

Aqueixa actitud perversa es complementa amb la denigració persistent dels espais de memòria del poble català, com l’exposició de Franco al Born, l’ocultació de la bandera de Santa Eulàlia o la ridiculització del Fossar de les Moreres, testimonis de la dominació estatal i l’espoliació econòmica que exerceix el poder espanyol sobre Catalunya a la qual mai esmenten els botiflers nostrats.

Afegeix un comentari