Jaume Renyer

Josep Armengou i Feliu (Berga, 18 d’octubre del 1910- 21 de gener del 1976), fou un sacerdot i patriota català que divulgà el seu pensament sobre la catalanitat en condicions de clandestinitat, sota el franquisme, però tampoc  quan arribà la restauració borbònica la seva obra ha resultat fàcilment accessible.

L’infatigable Moisès Rial, també fill del Bergadà, ha obert un bloc dedicat a difondre l’obra de Josep Armengou, http://joseparmengou.blogspot.com. Els seus escrits reflecteixen una concepció de la catalanitat avui minoritària en els cercles acadèmics i polítics afaiçonats per l’hegemonia del materialisme d’inspiració marxista en els darrers trenta anys. Només cal comprovar com avui els drets de Catalunya es redueixen a la dimensió socioeconòmica, fins i tot quantificables dineràriament, com s’ha vist en les justificacions per l’acceptació del model de finançament imposat pel poder estatal.

Dels llibres i opuscles escrits per mossèn Armengou m’agrada referir-me al que duu per títol “El silenci de Catalunya”, editat l’any 1970 pel Consell Nacional Català, a Perpinyà. En aquest treball respon a Julián Marías, filòsof castellà que havia publicat -ell sí, legalment- al diari barceloní “El Noticiero Universal”, l’any 1965, una sèrie d’articles sobre la seva visió (imperialista) de Catalunya, titulats “Consideración de Cataluña”. L’any 1966, Manuel Cruells, per la seva banda, ja havia fet el mateix amb un llibret de títol gairebé idèntic: “Els silencis de Catalunya”, Edicions d’Aportació  Catalana, Barcelona.

Tan Cruells com Armengou, (llibertari el primer, catòlic el segon) parteixen d’una visió del poble català com a comunitat nacional, no pas estàtica, sinó evolutiva i autocentrada i escriuen des d’aquesta mentalitat col·lectiva i el sistema de valors cívics, culturals i històrics sobre els quals fonamenten els drets nacionals. Avui, quaranta anys després no hi ha una dictadura com la franquista, però un silenci opressiu -mediàtic, polític- impedeix plantejar debats de fons sobre la realitat catalana més enllà del pragmatisme institucionalitzat. Rellegir Armengou (i Cruells) més enllà de la conjuntura històrica dels seus textos pot ser de gran utilitat car a trencar el cercle de l’ordre establert.

Post Scriptum, 2 d’agost del 2016.

Abans d’ahir, Josep Ramon Bosch, un dels capitostos de Societat Civil Catalana, publica un article difamatori a La Razón titulat “Mosen Armengou” farcit de mentides i barbaritats sense nom aprofitant l’avinentesa que la CUP de Berga es planteja retirar el seu nom del vialer de la població.

En honor a la seva memòria reprodueixo la ressenya biogràfica que li va dedicar Robert Surroca i Tallaferro dins l’obra “La Catalunya resistent”, (Pagès Editors, Lleida, 2006), reproduïda per Catalunya 1714 :

“En Josep rep l’ensenyament primari al col·legi Rosal dels germans de les Escoles Cristianes. De jove treballa al negoci familiar de sastreria que els seus pares tenien al carrer Major de Berga, carrer i vila on ell havia nascut, ofici que, per pocs temps, havia anat a aprendre a Barcelona.

Amb catorze anys, i sota la dictadura primoriverista, posa una senyera al cim d’Estela com una protesta contra la prohibició que havia fet el general espanyol. Estudia música i s’especialitza en composició, harmonia i contrapunt. Als divuit anys és director i pianista del quartet Bergium, juntament amb els música berguedana: Ferrer, Sellart i Ribera, agrupació que tingué moltes actuacions, destacant les que feien en les sessions de cinema mut, al cinema Berguedà. És membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Als vint anys se sent cridat per la fe religiosa ingressant al Seminari de Solsona. En esclatar la revolta militar de 1936, es veu obligat a fugir per evitar les persecucions faistes. Passa a la zona franquista i és ordenat capellà a Logronyo el 1937. És enviat a exercir el ministeri com a capellà castrense al País Basc, primer i, posteriorment, al front de Terol.

En acabar la maltempsada, és rector a Palà de Torroella. Es traslladà després a Solsona com a organista i mestre de capella de la Mare de Déu del Claustre i, a la vegada, director espiritual del Seminari. A fi i efecte de retornar a Berga, es presentà a les oposicions al càrrec d’organista de la parròquia de Sant Pere, que guanyà i que va exercir fins a la seva mort. Allà també fou director de l’Orfeó Berguedà, de la Coral Unió Berguedana i, sobretot, de l’Escolania de la Mare de Déu de Queralt, que va convertir en una autèntica escola de música i de patriotisme. Va ser autor de moltes composicions musicals, la més coneguda La passió.

A començaments dels anys seixanta, el que això signa, formava part de la Secció de Coordinació Comarcal del Front Nacional de Catalunya. Diverses vegades vam anar a Berga, amb en Joan Cornudella, en J. Ferrer Mallot i algun altre, a fer xerrades a grups de joves que mossèn Armengou aplegava entre els més sensibilitzats. Ens deixava en una cambra de la parròquia i, després, discretament, marxava. Em consta que també van anar a fer-hi el mateix apostolat patriòtic gent d’Unió Democràtica de Catalunya. Durant l’època de la campanya Volem bisbes catalans va escriure cartes al bisbe Tarancón i al nunci Dadaglio exposant els arguments i els motius de l’acció.

Mossèn Armengou era petit, bellugadís, inquiet, gran conversador, enginyós i amb sentit de l’humor. Arrelat al Berguedà i, d’aquí, projectat a Catalunya –per a ell els Països Catalans– era intransigent amb els botiflers i els claudicants. Quan arribava, de visita oficial, algun jerarca del règim, mossèn Armengou desapareixia, fent-se fonedís mentre durava la seva estada.

Publicà obres de temes locals: Història de la Patum, L’escut de Berga, Història de Queralt. Col·laborà a les revistes Canigó, Oriflama, Presència, Queralt. Aplegà els seus articles en el llibre Escrits de temps incerts el 1965; del mateix any és La llibertat de consciència i encara més coses. També Idees i pensaments. El 1970, a França i sense esmentar l’autor, li fou publicada El silenci de Catalunya. Però la seva obra cabdal, que va esdevenir una veritable bíblia del catalanisme, fou Justificació de Catalunya, editada primer, el 1955, en còpies mecanografiades i clandestinament i en ciclostil, el 1958, per J. Ballester Canals i Santiago Albertí (després van haver-hi altres edicions). Treball plenament vigent, encara avui, i que és un clàssic de la ideologia del nacionalisme català. Poc abans de morir el dictador va fer-se una edició semiclandestina de fragments del Justificació de Catalunya, sota el títol de Nacionalisme català (Idees i pensaments de mossèn Armengou). Per fi, el 1979, ja en democràcia l’editorial La Magrana va treure el llibre al carrer legalment –tot i que amb autocensura; la primera edició, revisada per l’autor, es va esgotar en un mes.

Darrerament, mossèn Armengou no estava satisfet amb el títol, perquè l’hagués canviat per La justificació del nacionalisme català, ja que, segons ell: “Catalunya no necessita justificar-se. Un poble, pel sol fet d’existir, ja està justificat.” En els darrers moments de la seva vida va anar radicalitzant la seva consciència nacional fins a trobar lícita la lluita armada per acabar amb l’ocupació de Catalunya i la violència estructural de l’Estat.

Poc després de la seva mort va fer-se un acte d’homenatge al Casino Berguedà, on va assistir una multitud de tots els colors polítics, tot i que la Guàrdia Civil va impedir el pas dels autocars que hi anaven i practicà algunes detencions. També la Policia municipal, amb actituds purament provocadores, aturà joves que circulaven per la població escorcollant motxilles i bosses i demanant la seva identificació. Les seves despulles descansen al Panteó dels Berguedans Il·lustres i, com a reconeixement a una vida entregada al proïsme i a la nació catalana, se li ha aixecat un monument-medalló, el 1994, a la façana de l’església de Sant Joan, finançat per subscripció popular. Amb el patrocini de l’Ajuntament i la col·laboració d’Òmnium Cultural, se celebra un concurs escolar que porta el seu nom.

El dia del seu homenatge, el poeta berguedà mossèn Climent Forner va dedicar-li uns versos prou eloqüents:

“Planyeu-vos, oh vosaltres, els berguedans
El vostre fill més noble vau enterrar
el brau heroi que queia en ple combat.

El cos colgat a terra com gra de blat
i assaonat pels quatre torrents de sang,
tot espigant-se crida, crida la falç.”

Post Scriptum, 15 de febrer del 2022.

Ramon Felipó va publicar el proppassat 9 de febrer a Regió 7 aqueix article: “Fuster, Armengou i la Justificació“:

Enguany el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha declarat que és l’Any de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) conjuntament amb d’altres. El sempre enyorat i tan oblidat i menystingut mossèn Josep Armengou (Berga, 1910–1976) va escriure, i es va editar clandestinament a Catalunya, la seva magna obra Justificació de Catalunya l’any 1958, llibre que fou la bíblia de centenars de joves que esdevingueren nacionalistes catalans amb la lectura d’aquest llibre i després ocuparen llocs preeminents en la política catalana.

A la segona i successives reedicions de la Justificació s’hi va incorporar un apèndix. El professor de la Universitat de Barcelona Joaquim Auladell va explicar que l’autoria d’aquest apèndix fou obra de Joan Fuster. L’any 2012, l’editorial barcelonina Llibres de l’Índex va fer la primera edició «legal» d’aquest text. En les edicions «legals» de la Justificació, a cap s’inclou el text fusterià, el perquè ho desconec, és realment sorprenent aquest oblit. També voldria destacar que la versió, diguem-ne legal, és substancialment diferent de la clandestina. Això encara ho entenc menys. Qui vulgui pot anar a l’arxiu de Berga i ho podrà comprovar. Fa anys, vaig comprar una edició clandestina de la Justificació de mossèn Armengou i la vaig portar a l’arxiu (com altres llibres bàsics que no tenien). Ah! em van pagar les tres mil pessetes que valia a la llibreria de vell on el vaig comprar.

Sort n’hi ha de l’editor berguedà Jaume Huch, que ha reeditat algunes de les obres bàsiques de mossèn Armengou, i així el rescata una mica del seu oblit i quasi anonimat. Tant Armengou com els mossens Ballarín i Forner i Josep Maria de Marín Gassó són els escriptors més influents de casa nostra. Aprofitant l’Any Fuster de la Generalitat, prou es podria rescatar de l’oblit la relació de Joan Fuster i Josep Armengou. Un poble que serva la memòria dels seus és un poble que pot encarar el futur amb més empenta, llibertat i honor. Armengou i Fuster foren figures senyeres en els anys de la negra nit franquista, no els hem d’oblidar mai dels mais.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!