Carles Soler, en la memòria

Carles Soler i Serra, (Sant Joan de les Abadesses, 24 d’agost del 1922 – Barcelona, 9 de juliol del 2002), fou un patriota militant d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya.

 

Avui, quan s’escau el setè aniversari de la seva mort, aquest “home del silenci” mereix un recordatori que faci justícia a tota una vida de compromís amb la causa de la llibertat de Catalunya. El vaig conèixer farà deu anys, quan recollia informació per escriure la biografia de Jaume Cornudella i Olivé, de qui va ser company inseparable des de l’agost del 1936. En Carles Soler, amb només quinze anys es va allistar a les milícies d’Estat Català, falsejant la seva data de naixement -afirmava ser nat al 1916- gràcies al seu aspecte madur, i així anar a Barcelona. Va participar en els combats de maig del 1937 contra la CNT i al 1939 s’exilia, passant un any internat successivament als camps de Barcarès, Argelers i Sant Cebrià, a la Catalunya del Nord. Fou integrat a la 192 companyia de treballadors estrangers. En sortir-ne, sobreviu gràcies al contraban i s’integra a les xarxes de pas de frontera del FNC.

Amb Jaume Martínez Vendrell i Jaume Cornudella passa a la Catalunya ocupada pel franquisme i participa en accions espectaculars com la penjada de senyeres al port de Barcelona i a la Sagrada Família, l’any 1944. Detingut per dur documentació falsa en zona fronterera ingressa a la presó de la Seu d’Urgell l’11 de juliol del 1945, essent alliberat el 21 de setembre del mateix any. Aconsegueix escapar a la caiguda de la secció militar del Front el juny del 1946. Consta citat en rebelia a la sentència del consell de guerra contra els militants detinguts, recaiguda el 11 de juliol del 1949.  El 19 de febrer del 1950 és detingut un altre cop i roman a la presó Modelo de Barcelona fins 22 de novembre del mateix any. El 16 de setembre del 1951 és novament detingut a Barcelona i és alliberat el 13 de desembre.

Pels seus mèrits de guerra, fou reconegut com a membre de les Forces Françaises Combattentes, xarxa “Maurice”, entre febrer del 1943 i setembre del 1944, essent equiparat al grau de sergent de l’exèrcit francès. S’instal·là a Perpinyà, fins que a mitjans dels anys seixanta retornà legalment a Catalunya. Fou un home apassionat per la vida, la terra i la llibertat, bon conversador, “charmant” com diuen els francesos, amb qui vaig compartir moltes sobretaules que sempre conservaré en la meva memòria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *