Carles Soler i Serra, (Sant Joan de les Abadesses, 24 d’agost del 1922 – Barcelona, 9 de juliol del 2002), fou un patriota militant d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya.
Avui, quan s’escau el setè aniversari de la seva mort, aquest “home del silenci” mereix un recordatori que faci justícia a tota una vida de compromís amb la causa de la llibertat de Catalunya. El vaig conèixer farà deu anys, quan recollia informació per escriure la biografia de Jaume Cornudella i Olivé, de qui va ser company inseparable des de l’agost del 1936. En Carles Soler, amb només quinze anys es va allistar a les milícies d’Estat Català, falsejant la seva data de naixement -afirmava ser nat al 1916- gràcies al seu aspecte madur, i així anar a Barcelona. Va participar en els combats de maig del 1937 contra la CNT i al 1939 s’exilia, passant un any internat successivament als camps de Barcarès, Argelers i Sant Cebrià, a la Catalunya del Nord. Fou integrat a la 192 companyia de treballadors estrangers. En sortir-ne, sobreviu gràcies al contraban i s’integra a les xarxes de pas de frontera del FNC.
Amb Jaume Martínez Vendrell i Jaume Cornudella passa a la Catalunya ocupada pel franquisme i participa en accions espectaculars com la penjada de senyeres al port de Barcelona i a la Sagrada Família, l’any 1944. Detingut per dur documentació falsa en zona fronterera ingressa a la presó de la Seu d’Urgell l’11 de juliol del 1945, essent alliberat el 21 de setembre del mateix any. Aconsegueix escapar a la caiguda de la secció militar del Front el juny del 1946. Consta citat en rebelia a la sentència del consell de guerra contra els militants detinguts, recaiguda el 11 de juliol del 1949. El 19 de febrer del 1950 és detingut un altre cop i roman a la presó Modelo de Barcelona fins 22 de novembre del mateix any. El 16 de setembre del 1951 és novament detingut a Barcelona i és alliberat el 13 de desembre.
Pels seus mèrits de guerra, fou reconegut com a membre de les Forces Françaises Combattentes, xarxa “Maurice”, entre febrer del 1943 i setembre del 1944, essent equiparat al grau de sergent de l’exèrcit francès. S’instal·là a Perpinyà, fins que a mitjans dels anys seixanta retornà legalment a Catalunya. Fou un home apassionat per la vida, la terra i la llibertat, bon conversador, “charmant” com diuen els francesos, amb qui vaig compartir moltes sobretaules que sempre conservaré en la meva memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!