Durant el dia d’avui s’ha especulat als mitjans de comunicació sobre quina era l’actitud de Jordi Pujol davant el pas endavant que han protagonitzat antics càrrecs dels seus governs (impulsant l’entitat Sobirania i Justícia, entre d’altres) apostant públicament per la independència de Catalunya. Finalment, Jordi Pujol ha esquivat novament respondre directament (i afirmativament) la qüestió plantejada.
Escric no pas amb l’ànim de retreure-li la seva indefinició sinó amb l’esperança que, més aviat que tard, faci un pronunciament d’aquesta transcendència. Pujol, que ha estat el personatge històric que ha personificat l’etapa autonòmica (com Macià va representar l’adveniment de la república, catalana en primera instància), si arriba a fer el pas de propugnar l’estat propi com a única alternativa de futur per a la nació catalana, farà el gest simbòlic més rellevant de tota la seva trajectòria. Serà una de les proves irrefutables de que la subordinació al poder espanyol s’ha acabat. Deixarà en evidència la incapacitat dels seus successors (Maragall i Montilla per estar a l’alçada de les circumstàncies) i permetrà que els polítics que vulguin assumir aquesta tasca (del seu partit i d’altres) la vagin concretant pas a pas.
La refundació del catalanisme no pot fer-se més que en clau independentista i la contribució de l’espai social i electoral que el pujolisme ha anat bastint durant trenta anys és imprescindible. El PSC, el principal partit garant de l’ordre estatal a Catalunya,és incapaç d’evolucionar en aquest mateix sentit (a l’igual que els seus satèl·lits ICV i ERC). I encara que no faci aquest pas, la dinàmica política resituant el mapa electoral en funció de l’eix Catalunya-Espanya és indeturable.
Post Scriptum, 19 de maig del 2019.
Jordi Pujol ha malmès la seva trajectòria política a causa dels casos de corrupció apareguts al seu voltant i que ho ha sabut prevenir ni detectar a temps. La situació per la qual travessa (així com altres membres de l’antiga CDC processats) el fa vulnerable a una operació de xantatge del poder fàctic espanyol: deslegitimar la independència a canvi d’un tractament judicial “afinat”. El seu silenci pot ser el seu darrer servei al país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!