Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

15 de maig de 2009
13 comentaris

Declaració constituent de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel

Ahir al vespre a Barcelona, coincidint amb el seixanta-un aniversari de la creació de l’Estat d’Israel, un centenar llarg de persones vam assistir a l’acte de constitució de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel.

 

Arreu dels Països Catalans, i durant tot el segle passat, hi ha hagut personalitats eminents com Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili o Salvador Espriu, i partits com Acció Catalana i el Moviment Socialista de Catalunya que han manifestat la simpatia de bona part dels catalans amb consciència nacional amb la causa del poble jueu. En els darrers trenta anys, però, aquest sentiment s’ha mantingut somort davant l’aparent preponderància de les veus que neguen a l’Estat d’Israel, no solament el seu caràcter democràtic, sinó el fet mateix de la seva existència legítima.

El proppassat mes de gener, arran del conflicte a Gaza, la reacció contra Israel, els jueus en general i els catalans que en som solidaris arribà a uns nivells d’agressivitat que mai com fins ara en democràcia s’havien vist. L’antisionisme ha campat pels carrers (amb performance inclosa) amb la impunitat assegurada, la cobertura mediàtica (TVE3 en lloc destacat) i la complicitat explícita de membres del Govern de la Generalitat com Joan Saura. Arribats a aquest punt, els catalans demòcrates que ens oposem a tota dominació totalitària  de caire religiós, ideològic i polític hem decidit organitzar-nos en una associació que té com  a objectius preservar i divulgar els valors democràtics que històricament han caracteritzat el pensament jurídic i polític català, la llibertat en primer lloc.

Conseqüentment en neguem a l’acceptació passiva de l’arrelament al si de la societat catalana d’actituds racistes i discriminatòries contra tot col·lectiu identitari que vulgui contribuir a una comunitat nacional catalana que volem sobirana, diversa i plural. La divulgació dels valors fundacionals de l’Estat d’Israel, la identitat jueva, la recuperació del component hebreu de la nostra pàtria i la projecció de la llibertat de les persones i dels pobles són els objectius que guien a partir d’ara mateix l’associació que constituïm.

Aqueixa es la Declaració constituent de l’ACAI:

Avui fa seixanta-un anys era a punt d’expirar el mandat britànic sobre Palestina, nom amb el qual es coneixia la Terra d’Israel, bressol del poble jueu. Uns mesos abans, el vint-i-nou de novembre de 1947, una majoria qualificada dels estats membres de les Nacions Unides havia acordat la partició del territori. Ho feien per intentar de satisfer, a l’hora, les demandes dels representants del poble jueu i de la població àrab de la zona. Tanmateix, cal recordar que era ja la segona vegada que es partia el territori: el 1922 durant el Mandat Britànic s’havia dividit en Transjordània i Palestina, essent el primer atorgat exclusivament als àrabs.

Atès que el 15 de maig finia oficialment el mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda del 14, l’establiment de l’Estat d’Israel, definit com a Estat jueu.

Aquell dia, el 5 d’iyar del 5708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania jueva sobre la seva terra d’origen, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per retornar-hi. L’establiment de l’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legítimes del poble jueu, però sí que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, se-guint el pensament de Teodor Herzl, havia acomplert bona part dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric.

Com és sabut, el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d’Independència, els estats àrabs veïns van atacar l’estat naixent per arrencar-lo de soca-rel i foragitar mar enllà la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar Etzion el dia abans, quan 157 de defensors d’aquell kibbutz van ser massacrats pels àrabs, molts d’ells un cop s’havien rendit, era una mostra del que passaria si els israelians perdien el combat.

L’establiment de l’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de cap conspiració. Va ser i és un acte de justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest estat per a mantenir-ne l’existència. Més de l’1% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa.

L’Estat d’Israel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués arribat a adquirir la proporció que va arribar a tenir en cost de vides humanes. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar.

Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat com a democràcia, ha acollit centenars de milers de refugiats foragitats dels estats àrabs o provinents de l’antic bloc soviètic i ha servit perquè el poble jueu tingués una pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat, contribuint al progrés general de la humanitat.

Les persones que avui impulsem l’associació, tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de l’Estat d’Israel. En tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfa-sis diferents, compartim la defensa de tres principis fonamentals:

– L’estat d’Israel com a estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important que hi hagi almenys un estat al món en el qual la identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això passi, però sí que és fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’estat jueu facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb la lleialtat a la comunitat nacional on viuen, treballen i en formen part sense matisos.

– L’estat d’Israel com a expressió política del dret d’autodeterminació del poble jueu. Com molts altres pobles del món, el poble jueu ha aconseguit bastir el seu propi estat, on es pot garantir no només la pervivència de la seva religió, sinó també el seu caràcter nacio-nal. L’èxit del sionisme, acreditat amb la recuperació, l’assoliment i la pervivència d’un estat propi per al poble jueu, pot servir de guia per altres pobles la identitat dels quals es-tigui compromesa pel simple fet que no tenen un estat seu al darrere. Per exemple, el miracle de la revitalització de la llengua hebrea, que ha esdevingut la llengua normal i comuna d’Israel, evidencia que sempre hi ha lloc per a l’esperança.

– L’estat d’Israel com a democràcia, això és, el govern del poble, pel poble i per al poble. Una de les contribucions fonamentals d’Israel al món, més enllà de la cultura entesa en el sentit més ampli possible, ha estat la de demostrar que fins i tot en les condicions més adverses que hom pot imaginar, la millor manera de sobreviure com a Estat és a través d’un règim democràtic. Per aquest motiu, i per ser on és, Israel ha esdevingut un baluard contra el totalitarisme, fins al punt que si Israel fos destruït, la nostra civilització tindria els dies comptats.

Per aquests tres motius, i d’altres, la solidaritat amb Israel esdevé un imperatiu per a qualsevol persona compromesa amb la llibertat. El suport a Israel, que cadascú vehicula com pot i li sembla, passa per assumir el dret inalienable de l’estat jueu a existir. No hi haurà fi del conflicte àrabo-israelià fins que no calgui reiterar aquesta obvietat.

A Catalunya, terra amb llarga tradició de presència jueva, en el decurs del segle XX l’existència de personalitats com Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pla o el mateix Salvador Espriu, i de col·lectius diversos, com Acció Catalana o el Moviment Socialista de Catalu-nya, va palesar la bona sintonia de la majoria de catalans amb consciència nacional cap a la causa jueva. Als darrers trenta anys aquest sentiment ha restat somort per l’aparent preponderància de les veus que neguen a l’Estat d’Israel, no solament el seu caràcter democràtic, sinó el fet mateix del seu dret a existir.

En aquest sentit, les mobilitzacions de Barcelona del gener passat, durant el conflicte de Gaza, han tingut una càrrega d’agressivitat contra Israel, els jueus en general i els catalans que en som solidaris, com mai fins ara en democràcia s’havia vist. Arribats a aquest punt, els catalans demòcrates que ens oposem a tota opressió totalitària de caire religiós, ideològic o polític hem decidit organitzar-nos en una associació que tingui com a objectius preservar i divulgar els valors democràtics que històricament han caracteritzat el pensament jurídic i polític català, la llibertat en primer lloc. Conseqüentment ens neguem a acceptar l’arrelament al sí de la societat catalana d’actituds racistes i discriminatòries contra qualsevol col·lectiu identitari que vulgui contribuir a una comunitat nacional catalana que volem sobirana, diversa i plural. La divulgació dels valors fundacionals de l’Estat d’Israel, la identitat jueva, la recuperació del component hebreu de la nostra pàtria i la projecció de la llibertat de les persones i dels pobles són els objectius que guien a partir d’avui mateix l’associació que constituïm.

Visca Israel i visca Catalunya

A Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, el 14 de maig del 2009

  1. La manifestació que l’hivern passat va haver a la ciutat de Girona en suport de la població civil de Gaza, on hi va assistir gent molt ben intencionada, va quedar aterrida pel que va veure i escoltar. Desconec si això va fer molts amics d’Israel, tanmateix t’asseguro, que va provocar que a molts els hi caigués la bena als ulls. Una amiga meva, que hi va assistir, em va assegurar que ja no l’entabanarien mai més. Una cosa és expressar solidaritat, i una altra cosa, vomitar odi.
    A més, a Girona, amb una important (i discreta) comunitat jueva, que ha fet grans contribucions al tarannà culte i cosmopolita de la ciutat, aquella desfilada de gent emprenyada i ulls desorbitats va caure molt malament. Sobretot a una ciutat on perviu el record del progrom de 1391, on per cert, Francesc Eiximenis hi tingué un paper destacat, i on no tinc molt clar si en el seu moment la ciutat ha demanat perdó i ha rescabalat la memòria d’aquells que un dia foren massacrats i expulsats.
    Tinc la percepció que, quantes més manifestacions com la que assenyalis se celebrin, més comprensió hi haurà respecte Tel-Aviv

  2. 15 de maig de 2009.- Centenars de milers de palestins estan commemorant avui el 61 aniversari de la jornada, infausta per a ells, de la creació de l’Estat d’Israel, amb la qual cosa s’hi va propiciar l’expulsió de les seves famílies dels territoris on habitaven des de feia segles.

     

    En un discurs televisat que es va poder captar en els camps de refugiats de Beirut el dijous a la nit, Abu Mazen, el màxim responsable de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina- es va referir a l’aniversari sense abandonar el seu habitual discurs plagat de promeses. “Aspirem a una pau justa i Israel hauria d’adonar-se després de tots aquests anys que per la força mai resoldrà el conflicte i que tots els controls, assentaments, el mur i l’assetjament (de Gaza) no mataran el desig palestí.

     

     Tinc confiança que avui, després de 61 anys, l’alba està arribant. Així mateix, el nostre Estat. És quelcom inevitable en la història”, va concloure en to poètic. Les paraules d’un líder cada dia més precari no poden ocultar el fosc escenari en el qual s’ha enfonsat el conflicte d’Orient Pròxim especialment després de l’adveniment a Israel del govern ultradretà d’en Benjamí Netanyahu. Un executiu, el ministre d’exteriors del qual, l’extremista Avigdor Lieberman, dóna suport fins i tot, al fet que es prohibeixi organitzar a Israel qualsevol acte que rememori el que els palestins i els àrabs israelians anomenen la ‘Nakba’ (catàstrofe).

     

     Per al govern sionista, el simple gest de recordar un fet històric hauria de ser penat amb tres anys de presó, fixeu-vos-hi quin tarannà democràtic gasten per aquells verals. Però no es tracta només de l’ideari ultra d’aquest gabinet, el primer ministre del qual es nega fins i tot a confirmar de forma pública la hipòtesi d’un futur Estat palestí.

     

     Cada vegada són més els intel·lectuals, com Sari Nusseibeh, que es plantegen si tal opció és encara factible o haurien de focalitzar els seus esforços a aconseguir una única entitat jurídica on jueus, musulmans i cristians convisquin units sota els principis democràtics que regeixen a Europa, es a dir, un Estat on la religió o l’ètnia siguin irrellevants. Una tesi repetida per l’exdiputat àrab israelià Azmi Bishara durant una conferència que va oferir ahir en la Universitat Americana de Beirut.

     

    Aquest home ‘exiliat’ d’Israel des de fa dos anys, Tel Aviv l’acusa de col·laborar-hi amb Hizbulà, Bishara defensa des de fa anys un ‘Estat de ciutadans’ i no entitats confessionals, i va argumentar que ‘el apartheid israelià’ va començar en 1948, quan es va establir precisament ‘un Estat jueu’ en detriment de la majoria palestina que residia en aquests territoris.

     

    El fet és que l’imaginari Estat palestí que ja s’havia d’haver creat en la dècada dels 90, segons promovien els acords d’Oslo, ha quedat reduït a una imatge tan surrealista com la que va difondre al març el francès Julien Bousac i que recupera ara ‘Le Monde Diplomatique’ en la seva edició de maig. Ja no es refereixen a Cisjordània sinó al ‘arxipèlag de Palestina Oriental’.

     

     El plànol ha transformat en ‘mar’ les zones d’aquest territori controlades per Israel, deixant una imatge on s’observen desenes d’enclavaments separats a l’estil dels que va mantenir en el seu moment l’apartheid sud-africà. Intentant revisar amb certa ironia un entorn desfibrat, Bousac ha imaginat l’existència de ‘illes’ com ‘la d’Hebron’, la ‘illa santa’ (Belén) o la ‘illa de l’Est’ (Jericó), separades entre si per ‘canals’ com el de Itamar (en al·lusió a la colònia per a jueus del mateix nom) o la ‘Badia de Elón’ (altre assentament). Tot això submergit en el gran ‘mar d’Israel’.

     

     No es tracta d’un arravatament artístic sinó de constatar una realitat basada en cantons separats per murs, carreteres ‘només per a israelians’, centenars de controls i bases militars. De fet l’autor es va basar en els mapes que manegen ONGs israelianes com ara Btselem o Nacions Unides.

    Aquests són alguns dels valors fundacionals de l’Estat d’Israel amb els quals, els sionistes, volen barrejar la identitat jueva. No, no us en surtireu de cap manera.   

  3. Israel és l’antitesi del respecte als drets humans i a un lema que et sonarà: Llibertat, Igualtat, Fraternitat!

    Ja és hora d’aplicar el lema a tothom, no només als caucàsics, con en diuen els nord-americans.

  4. Els valors fundacionals de l’Estat d’israel són la neteja ètnica i la invisibilització de l’ara minoria àrab, en favor d’uns símbols que no els identificaven. La retòrica barata sobre uns suposats valors fundacionals d’aquest Estat, que segons els apolegetes d’aquest Estat racista caldria enaltir, no és res més que una variant actualitzada dels discursos colonials de finals del XIX i principis del XX, que justificaven la colonització en termes d’una suposada civilització davant uns suposats bàrbars. L’independentisme d’squerres català no té res a aprendre d’un moviment (el sionista) que ja als anys 30 i començament dels 40 discutia com buidar d’àrabs el futur Estat del poble jueu. 

  5. Mai no farem prou per denunciar els defensors d’aquesta ideologia racista i colonialista qiue és el sionisme, i del règim usurpador, assassí i criminal d’apartheid sanguinari que ha instaurat a Palestina amb el nom d’Israel, no farem prou fins que s’acabi aquesta ignomínia per al humanitat i els pobles

    són interessants les iniciatives de denúncia que sorgeixien al nostre país, com aquesta: Per un independentisme català deslliurat del sionisme

    des dels Països Catalans amb Palestina, boicot a l’estat racista d’Israel!

  6. Prime Minister Binyamin Netanyahu vowed Thursday never to divide Jerusalem, and pledged to keep the capital united under Israeli sovereignty.
    Prime Minister Binyamin Netanyahu speaks at a Jerusalem Day ceremony, Thursday.
    “Jerusalem was always ours and will always be ours. It will never again be partitioned and divided,” Netanyahu said at the official state ceremony marking Jerusalem Day and the reunification of the capital during the Six Day War 42 years ago.
    “Only under Israeli sovereignty will united Jerusalem ensure the freedom of religion and freedom of access for the three religions to the holy places,” he added.
    The prime minister prefaced his remarks with a reference to his meetings with US President Barack Obama and other American officials earlier in the week, saying he had made the same declarations during that trip.
    In an earlier address, President Shimon Peres said that Jerusalem, while sacred to others, is the only capital Israel and the Jewish people have ever known.
    “Jerusalem is held sacred by half of mankind [but] it has been and always will be Israel’s capital. We never had another and it has never been the capital of any other people.”
    Jerusalem Mayor Nir Barkat lauded Netanyahu for his opposition to divide Jerusalem.
    “With the world examining us let it be said here: We will never divide Jerusalem,” Barkat said.`The august annual ceremony, which was broadcast live on some Israeli television and radio stations, took place at Ammunition Hill, site of one of the bloodiest battles in the city during the 1967 war.
    The hour-long event, which was open to the public and bereaved family members, began on a temperate spring evening under a crystalline blue sky with the lowering of the Israeli flag to half mast, and the recital of kaddish by a bereaved father.
    The ceremony, which included several musical interludes, and the laying of memorial wreaths, concluded with the singing of Israel’s national anthem, Hatikva.
    Meanwhile, tens of thousands of flag-waving Israelis marched to the Western Wall on Thursday in commemoration of the reunification of the capital 42 years ago in the Six Day War.
    Hundreds of east Jerusalem Arabs protested the celebrations in the capital on Thursday. Demonstrators carrying flags of the Palestinian Authority shouted slogans condemning the Jewish occupation, as they call it, of the eastern part of the city and the treatment of Israel towards Jerusalem’s Arabs.
    Participants lambasted “the myth of the city’s unity” and said Israel must “awaken from the fantasy of unity” of the capital. They said bringing east Jerusalem under Israel rule in the wake of the Six Day War was illegal and illegitimate. “Al-Quds [Jerusalem] is an Arab city and the steps taken by the occupier in [managing] the city are illegal,” they said.
    Archbishop Atalla Hanna, one of the heads of the Greek Orthodox Church in east Jerusalem, said during his speech in the protest: “We tell the whole world today that Al-Quds is ours and not the racists’. To whomever wants to hear we say we are tied to Al-Quds in regard to our faith, history, culture and values. This is our city, our capital, we are not strangers and not passers-by here.”
    “We own houses in the city, own lands here and in the holy places,” Hanna added. “If Israel thinks a new Palestinian house in Al-Quds is illegal and should therefore be destroyed, we say the presence of the occupation is illegal and therefore it should pull back.”
    Some 270,000 Arabs live in Jerusalem, and make up 35 percent of the city’s residents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!