Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat

Els esdeveniments d’aquestes dues darreres setmanes al si d’ERC (l’escenificació de la reconciliació entre Josep Lluís Carod i Joan Puigcercós i l’article de Joan Carretero “Patriotisme i dignitat”) són fets rellevants  respecte dels quals vull expressar les següents consideracions.

 

En primer lloc, el pacte entre Carod i Puigcercós suposa insistir en la línia majoritària que ambdós representen orientada a  reeditar el tripartit per tercer cop, liquidar la dissidència interna i reformar els estatuts per restringir la participació directa dels militants. I esperar, arrecerats al govern, que arribi el 2014. A més, però, el mateix Josep Lluís Carod afirmava a l’Avui del diumenge passat que ERC no podia ser un partit de patriotes sense ideologia i encomanava la responsabilitat de dotar al partit d’un sistema de valors que supleixi aquesta mancança al president Joan Puigcercós. Aquesta apreciació, desproveïda d’autocrítica, sobre la precarietat ideològica i  política de la militància deixa en evidència l’abundant obra escrita dels qui n’han tingut des del 1996 les màximes responsabilitats orgàniques i institucionals: “2014: Que parli el poble català” (L’Arquer) de Carod, “Disculpin les molèsties” (Ara Llibres) de Vendrell, “El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania” de Ridao, “Generació.cat” de Puigcercós i “L’independentisme sensat” (Malhivern) d’Ernest Benach.

La teoria que els portaveus d’ERC difonen es limita a repetir que som un partit d’esquerres (sense especificar en què es concreta aquesta afirmació), republicà (una identitat en desús atesa la preeminença de l’autoidentificació com a partit socialdemòcrata) i accidentalment independentista (mentre no arribem a tenir estat propi). Des d’aquesta perspectiva “l’esquerra nacional” comparteix valors amb les altres formacions que a casa nostra s’autoidentifiquen d’esquerres. Quins són aquests valors comuns si no assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC la nació és Espanya) i són continuadors de les concepcions autoritàries del socialisme (cas d’ICV) ? Aquesta abstracció, incapaç de concretar-se en un projecte de transformació social,  menysté  el potencial del patriotisme com a energia transformadora capaç d’aglutinar els interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència econòmica i política del nostre país.

L’eix Catalunya-Espanya hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d’una banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en tinguin consciència o no). Per això, és una afirmació impròpia d’un independentista equiparar patriotisme amb la manca d’ideologia, i més en un país amb tan baixa autoestima. Precisament allò que li cal a l’independentisme català actual és transmetre el coratge i la il·lusió col·lectiva que va desplegar als anys trenta el nacionalisme republicà.

L’apel·lació al patriotisme que impregna l’article de Joan Carretero, (el qual subscric íntegrament), i a formar una candidatura d’aquest signe a les eleccions autonòmiques del 2010 està en línia amb les conclusions de la Conferència Nacional d’octubre del 2007 i fins i tot amb les boiroses resultants del Congrés de l’any passat. La desqualificació de la proposta en si mateixa, i els arguments emprats per a fer-ho, em semblen una distorsió profunda del nacionalisme (també una paraula tabú actualment) que ha caracteritzat històricament l’Esquerra. La resistència d’ERC a encapçalar una candidatura d’aquest tipus significa renunciar a liderar un moviment cívico-patriòtic per mantenir-se estrictament com un partit d’ordre dins el subsistema autonòmic català.

En segon lloc, i  enllaçant amb l’apartat anterior, les declaracions dels dirigents que han aplaudit el pacte Carod-Puigcercós coincideixen en equiparar la celebració de primàries per escollir candidat a la Generalitat amb una “catàstrofe” (Carod) o una “tonteria” (Ridao) alhora que rebutgen convocar un referèndum intern sobre el finançament. Els arguments segons els quals ERC ha de ser un partit “seriós”, “madur”, és a dir un partit d’ordre, són pur tarradellisme. La direcció actual aposta per un model de partit de quadres professionalitzats que pacten entre ells les quotes de poder emmirallant-se, també en això, en el PSC. Teodor Herzl va deixar en evidència “la figura nefasta del polític professional” en el procés de creació de l’estat jueu, una afirmació que també hauria de valer pels independentistes catalans d’avui.

La minusvaloració del patriotisme com a ànima col·lectiva d’un projecte, afegida a la involució en la vida democràtica interna, va en paral·lel amb la contraproduent estratègia seguida des del 2006 ençà. L’entestament en el desplegament estatutari com a única línia d’acció política, i la creença que la presència al govern per si mateixa, (sense preparar cap alternativa efectiva a l’esgotament de la via autonomista) farà créixer el projecte independentista, han estat reiteradament desmentits pels resultats electorals. Les actituds adoptades demostren que el “no” propugnat en el referèndum de l’Estatut del 2006, no era una posició coherentment assumida per la direcció i d’aquí es deriva la progressiva pèrdua de credibilitat entre l’electorat independentista.

Fa temps que vaig arribar a la convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació. A partir de l’estiu del 2007 vaig adoptar una línia d’oberta oposició promovent una condidatura conjunta dels sectors crítics al congrés del partit de l’any passat, amb Joan Carretero com  a president i Uriel Bertran com a secretari general. No fou possible l’acord, optant llavors per figurar com a candidat a president en la d’Esquerra Independentista per intentar sumar una majoria pel canvi a partir de dues llistes. I finalment, vaig donar suport a la unificació en una sola corrent: Reagrupament Independentista, que no ha arribat a consolidar-se i, a la vista de les reaccions divergents arran de l’article de Joan Carretero, s’esvaeix la possibilitat d’articular una majoria alternativa a curt termini.

La continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants republicans, o bé un gest a l’espera de veure’s recompensat en una imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment, veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció té ganes de desprendre’s de militants molestos, opto per deixar de militar a ERC. Crec que tard o d’hora, els dissidents de la línia majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals adquirides els ho permetin. No faig, per tant, cap crida a precipitar la decisió de ningú, simplement exposo el meu convenciment personal de que dins a ERC no hi ha res a fer mentre es mantingui la línia marcada pel tàndem Carod-Puigcercós.

Crec que som en un canvi de cicle en l’evolució de l’independentisme contemporani i la situació actual d’ERC em recorda, relativament, a la que vaig viure l’any 1991. Llavors vaig formar part del nucli minoritari de militants  que vam considerar esgotades tant les bases ideològiques com les opcions estratègiques que conformaven el denominat moviment català d’alliberament nacional. Anys més tard, molts dels que es varen oposar a aquell tombant estratègic van acabar ingressant a una ERC transformada, en part també per la nostra aportació, en un partit independentista el 1993. Ara, divuit anys més tard, sóc dels que considero que els referents ideològics i estratègics de l’actual ERC són políticament inadequats  malgrat els seus defensors siguin  majoritaris al si del partit. Penso promoure els plantejaments recollits en el llibre “L’esquerra de la llibertat” des de fora, conscient de les dificultats que aquesta tasca comporta i del temps que es requereix per poder contrastar-los amb la realitat i ésser assumits per un col·lectiu, que arribat el cas, els defensi políticament de forma organitzada.

Post Scriptum.

Aquest apunt és fruit d’una decisió llargament meditada i consultada amb militants de la meva confiança. Previament a la publicació ho he comunicat  al president de la secció local de Tarragona. Demano disculpes a tots els que m’han fet confiança en aquests anys, especialment al Camp de Tarragona, per no haver pogut anunciar-los-hi abans personalment. Així mateix agraeixo al diari Avui haver fet ressò immediat d’aquesta decisió.

Post Scriptum, 25 d’abril del 2019.

Avui fa deu anys que vaig plegar d’ERC, una decisió que considero encertada malgrat que els dos projectes en els quals he partipat des d’allavòrens -Regrupament i després Solidaritat- no hagin prosperat. Actualment faig costat a la Crida Nacional per la República i electoralment a Junts per Catalunya. Pel que fa a Esquerra, Oriol Junqueras ha pres el relleu de Josep Lluís Carod Rovira (que va deixar el partit) i ha persistit en l’esquerranisme abstracte i sectari forjat per Joan Puigcercós i el seu clan i avui aspira a un èxit electoral per sobre de la línia rupturista representada per Carles Puigdemont al preu de desconstruir el procés independentista engegat el 2010 sense saber ben bé què es propesen fer.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *