L’esquerra i els genocidis

Arran de les accions de guerra menades pel Tsahal contra Hamàs a Gaza els gihadistes i els antisionistes d’arreu del món han qualificat les operacions militars israelianes com a genocidi. Una part de l’esquerra europea, la catalana inclosa, s’hi ha afegit amb la pretensió de negar tota legitimitat a l’Estat d’Israel a base d’equiparar-lo amb el règim nazi.

 

Hom ha convingut, més o menys, a denominar genocidi l’assassinat en massa i sistemàtic de grups humans per motius polítics, ètnics o religiosos. La noció va ésser formulada jurídicament per un jueu polonès, Raphael Lemkin (1900-1959) ja abans de la Segona Guerra Mundial prenent com a referència el genocidi patit pel poble armeni (1915-1916) a mans de l’imperi turc i per motius religiosos (l’objectiu era eliminar els cristians del seu territori i consolidar el monopoli islàmic, per això també van delmar els assiris -catòlics caldeus- juntament amb els armenis). L’ascens al poder del comunisme a Rússia i del nazisme a Alemanya va permetre la comissió de genocidis per motius político-ideològics (la fam provocada per Stalin com a mètode per doblegar el poble d’Ucraïna als anys vint i trenta va causar gairebé deu milions de víctimes) i ètnics (l’holocaust dels jueus i dels gitanos europeus a mans del nazis i els seus col·laboradors).

L’esquerra europea de postguerra ha eludit sistemàticament afrontar la realitat dels genocidis comesos en nom del comunisme (per posar un exemple, el del poble de Cambodja a mans dels khemers rojos a partir del 1975), ha reconegut a contracor l’holocaust provocat pels nazis, i ha callat durant el genocidi -de caràcter ètnic- de Rwanda (1994)  i calla davant el del Darfur– del qual són víctimes les poblacions negres animistes a mans del règim islamista del Sudan- en l’actualitat. Llibres com el d’Harald Welzer, “Les exécuteurs“, en el qual analitza els procés de formació de la conducta genocida són dissortadament excepcionals.

L’holocaust patit pels jueus europeus fou un dels elements determinants que va conduir a la partició de la Palestina britànica, acordada per les Nacions Unides el 1947 en dos estats, un de jueu i un d’àrab. Els estats àrabs i els corrents ideològics que no han admés mai aquella decisió, ni per tant la legitimitat de l’Estat d’Israel, han contraposat la “naqba” (el desastre) del palestins al 1948 -la derrota militar davant l’exèrcit jueu i l’exili de centenars de milers d’habitants- com a element legitimador de la seva causa nacional. Aquesta  reacció ha estat assumida per motius ideològics per bona part de l’esquerra europea que ha fet de l’antisionisme un dels seus senyals d’identitat junt amb l’antiliberalisme o l’antiamericanisme.

Aquestes tesis han esdevingut hegemòniques també a Catalunya a partir dels anys setanta fins al punt que l’any passat les principals institucions catalanes (Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya) no van trobar cap inconvenient en donar suport a la campanya “Palestina al cor” que commemorava el seixantè aniversari de la “naqba”, tal i com es pot comprovar visitant el lloc www.naqba-catalunya.blogspot.com. El pacifisme autòcton també participa d’aquesta visió de part i així es mobilitza massivament quan hi ha un conflicte en el qual intervenen els USA o Israel i resten muts quan és Rússia qui ataca Geòrgia, aquest estiu passat, per exemple.   L’antisionisme és la forma moderna de la judeofòbia d’origen cristià que actua sobredimensionant els fets de guerra responsabilitat d’Israel -reals i documentats pels mateixos historiadors isrealians- equiparant-los a la categoria de genocidis. Aquesta actitud poc rigorosa històricament i jurídicament cerca la banalització dels genocidis  realment comesos i dels que es poden cometre en el futur (com les amenaces d’Esfandyar Rahim Masahei, vicepresident iranià: “El mundo debe destruir el Estado de Israel”, mentre era a La Meca en companyia del president sudanès -veure La Aurora Digital del 10 de desembre del 2008).

El present atac de l’exèrcit israelià a Hamàs, prèvia provocació inevitable, com escriu encertadament Joan B. Culla, ha de ser tractat políticament, ateses les repercussions de caràcter estratègic que té en tots els ordres, tenint com a objectiu una pau justa i duradora que només és pot assolir a partir del mutu reconeixement de les parts enfrontades i el rigor històric i jurídic de les solucions proposades. I el primer pas és no banalitzar els conceptes polítics que hom fa servir per posicionar-se respecte del conflicte àrabo-isrealià.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *