Amb Heribert Barrera, un altre cop

Heribert Barrera ha fet una anàlisi del moment polític català actual (que han recollit només parcialment alguns mitjans) que comparteixo totalment.

 

Les opinions que expressa Heribert Barrera, com les que va expressar també Josep Benet poc abans de morir, responen a una concepció de l’acció política i de qüestió nacional que no ha estat superada pels dirigents de generacions posteriors. Transmeten intel·ligència, patriotisme i coratge en unes proporcions difícilment equiparables en la majoria de la classe política que integra (còmodament pel que sembla) el susbsistema autonòmic català (la política de veritat és la que fa Espanya).

La seva apel·lació a plantejar un conflicte polític davant les institucions espanyoles responent d’aquesta manera a l’anunciada sentència del Tribunal Constitucional, que vol significar la liquidació del problema nacional català, és tan encertada com excepcional. També les seves reflexions haurien de servir per a que l’actual direcció d’ERC distingís entre partit de govern i partit d’ordre. No és just, ni encertat, banalitzar les seves declaracions ja que la seva actitud davant de les eleccions del 9 de març passat va coincidir amb la meitat de l’electorat que ens va deixar de votar.

Post Scriptum, 21 de desembre del 2008.

Heribert Barrera publica al diari “Avui” un breu però contundent article amb el títol de “La resposta a la sentència” que fa encara més clamorós el silenci de l’actual direcció d’ERC:

Encara no sabem quan el Tribunal Constitucional dictarà sentència sobre l’Estatut. Com que els catalanistes pensem que la sentència serà dura i no hauria de quedar sense resposta, se’ns plantegen tres qüestions: l’objectiu de la resposta, com s’hauria de respondre i qui té capacitat per fer-ho. L’objectiu no pot ser limitar-se a deixar constància d’una protesta. La resposta ha de capgirar la sentència i deixar-la en la pràctica sense efecte. És perfectament possible perquè la sentència pot eximir l’Estat de les obligacions que l’Estatut li imposa, però no pot impedir-li d’actuar lliurement com si aquestes obligacions encara existissin. L’objectiu ha d’ésser pressionar permanentment l’Estat perquè adopti aquesta línia de conducta. No és fàcil, però no és impossible i val la pena d’intentar-ho.

Com hauria de ser la resposta? Es reclama que sigui unitària i contundent. Encara que la unitat es limitaria als catalanistes, basta una engruna de realisme per adonar-se que el doble qualificatiu és un oxímoron. Si la resposta és unitària, no pot ser contundent. El PSC no pot avalar una resposta mínimament contundent perquè una bona part del seu electorat se sent emocionalment lligat al PSOE. Això pot canviar, però de moment és així. Com que una resposta tova no tindria eficàcia, si volem resultats hem de sacrificar la unitat. Qui pot respondre amb contundència? Les institucions segur que no. A primera vista sembla que tenen dues vies: incomplir la sentència o donar la paraula al poble convocant un referèndum. Les dues coses les crec impossibles. L’incompliment és impossible perquè, en gairebé tots els casos, la Generalitat no té opció, és l’Estat qui actua. Si en algun punt (llengua) la Generalitat podria tenir algun paper, no té capacitat real de resistir una injunció formal d’acatament. Pel que fa al referèndum, celebrar-lo tindria lògica i el Parlament i el govern podrien convocar-lo. Però el govern de l’Estat no l’autoritzaria i ni el segon tripartit ni l’oposició, si governés, tindrien gosadia suficient per ignorar la prohibició i saltar-se la llei. Acabarien fent com ha fet Ibarretxe.

La proposta de referèndum pot ser una maniobra hàbil de petita política, per posar en relleu les contradiccions dels adversaris, però si es comencés a tirar endavant conduiria a una demostració d’impotència, a una nova frustració. És evident que, en les presents circumstàncies, tampoc no tenen capacitat de resposta eficaç ni les corporacions locals, ni la societat civil, ni les plataformes patriòtiques. Que molts ajuntaments aprovessin mocions de protesta no resoldria res. Les entitats culturals, econòmiques i professionals, per molt que se les pressionés, segur que no anirien més enllà de la signatura d’un document tebi lamentant la sentència. Els temps del Tancament de Caixes queden lluny! I si bé és cert que les plataformes patriòtiques podrien convocar grans manifestacions, ni que fessin sortir un milió de persones al carrer no aconseguirien res. A Madrid ens han pres la mida i saben que n’hi ha prou amb ignorar-les perquè tres setmanes després ja no se’n parli. Qui queda, doncs, amb capacitat de respondre amb eficàcia?

Al meu entendre només queden els partits polítics amb representació a les Corts. Són els diputats i senadors els únics que, sense sortir de la legalitat, disposen conjuntament d’un instrument poderós: el seu vot. Si, a la vista de la sentència, els diputats i senadors de CiU, ERC i IC-Verds declaressin que mentre els governs (del color que siguin) no demostrin amb actes que prescindeixen de la sentència, ells votaran sistemàticament en contra de tot (independentment dels continguts), segur que a Madrid s’ho començarien a pensar. Votar sempre no a investidures, pressupostos, projectes i proposicions de llei, mocions, resolucions, declaracions i tractats segur que produiria impacte i probablement acabaria fent efecte. Potser el PSOE i el PP es posarien d’acord per exercir represàlies. Potser intentarien aprovar una llei electoral encara més iniqua que la de partits. Però si ens mantinguéssim tossuts, ni així se’n sortirien. I segur que els catalans recuperaríem dignitat, respecte i autoestima. La resposta que suggereixo probablement no és l’única que associa contundència, viabilitat i probabilitat d’eficàcia. Tant de bo se’n trobi alguna de millor. El pitjor seria que les rivalitats de persones i de partits ens conduïssin, una vegada més, a acotar el cap.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *