“El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta”, de Víctor Ferro, Vic, Eumo Editorial, 1987.
Víctor Ferro i Pomà (Barcelona, 1936- Viladordis, 2007), va créixer a l’exili (a França i Uruguai, on es llicencià en Dret), retornat a Catalunya als anys seixanta fou diplomat en ciències empresarials per l’EADA i posteriorment fou funcionari de l’ONU especialitzat en en revisió de textos jurídics. Un cop jubilat, va ser nomenat professor emèrit del dret i de les institucions catalanes a la Universitat Pompeu Fabra on deixà constància de la seva ampla cultura i experiència professional en diversos països europeus.
En el llibre que comentem afirma que “Catalunya era, a començament del segle XVIII, un estat complet, amb tots els atributs d’una entitat sobirana i totes les funcions d’una comunitat política evolucionada” (pàgina 442). A demostrar la modernitat de les institucions catalanes, i de retruc de la mentalitat jurídica i política que les feia possibles, està orientada la seva obra.
Les Constitucions i altres drets de Catalunya no eren furs en el sentit castellà del terme sinó lleis d’un Estat que havien d’observar tots els catalans inclòs el Comte de Barcelona. L’únic pacte que regia a Catalunya vinculava el sobirà amb un poble unit «aeque principaliter» (igualment a títol principal) amb els altres de la corona. «Catalunya era, a començament del segle XVIII, un estat complet, amb tots els atributs d’una entitat sobirana i totes les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada» (pàgina 521).
«On es manifestà la relativa però poderosa originalitat del país fou en la conseqüència, coherència i perfecció amb què esmerçà i féu créixer aquest patrimoni comú, tot aplicant-lo i adaptant-lo en la realització i defensa d’unes valors irrevocablement acceptades i apassionadament sentides. Aquestes valors es poden reduir a una de sola: la justícia, en els seus dos vessants constitutius de la llibertat personal, civil i política, i del dret que la defineix, la regula i la delimita, alhora que la fa possible i la legitima al si de la societat» (pàgina 524).
«Les institucions de Catalunya, que registren tantes consecucions notables, tant per llur caràcter primerenc com per llurs mèrits absoluts -repartiment de fet de la potestat legislativa entre el príncep i el país; supeditació de tota autoritat a la llei paccionada; vinculació directa dels oficials a la legalitat; custòdia política i judicial de l’ordre jurídic i administració d’un erari públic diferent del del príncep a càrrec d’una representació permanent del Braços; garanties de la seguretat personal i tantes altres- culminen així uns procediments que realitzen en mesura gairebé insuperable les aspiracions implícites en totes elles: preservació del principi de la llibertat sota l’imperi del dret, definit i declarat, arribat el cas, en un judici imparcial.
Al servei d’aquestes aspiracions es consagrà, del principi a la fi, l’esforç tenaç i irreductible de Catalunya, quan a les realitzacions espirituals, científiques, artístiques, polítiques, econòmiques o militars més o menys brillants, segons les èpoques, unia en grau eminent el caràcter de poble civil.
Quan els fruits àmpliament positius d’aquest esforç es veieren amenaçats de destrucció en un món hostil, el país, posat davant la disjuntiva de cedir en aqueix punt essencial de la seva personalitat o llençar-se a una lluita gairebé sense esperança, amb la mateixa conseqüent lucidesa que feia anys havia dedicat a perfeccionar les seves lleis, escollí resoludament les armes per a ésser fidel a ell mateix i , si no podia vèncer, almenys donar al món i deixar a les generacions futures, alhora que una prova de viril constància, el testimoni de la fe en uns principis mai no renegats. Aquesta és la significació, d’altra banda ben explícita, del nobilíssim discurs de Ferrer i Sitges en la Congregació del braç militar del 5 de juliol de 1713 i de la resolució dels Braços Generals proclamada quatre dies després que donà inici a l’assenyada rauxa que culminaria l’11 de setembre de l’any següent» (pàgina ).
Amb la promulgació del Decret de Nova Planta de Catalunya de 16 de setembre de 1714, inspirat en els mateixos principis proclamats en el Decret de 29 de juny de 1707, dictat després de la conquesta dels regnes de València i Aragó, abolia les institucions catalanes i en decrets posteriors s’anà disposant que els privilegis i llibertats de que gaudien els súbdits d’aqueixos territoris havent estat concedits pels monarques, Felip V tenia la facultat de suprimir-los atesa la rebel·lió contra seva i aplicació del «justo derecho de conquista».
Així s’instaurà una Junta Reial Provisional encarregada de preparar les bases legislatives del nou règim conforme les lleis de Castella, especificant l’article 42 que «En todo lo demás que no esté previsto en los capítulos precedentes de este decreto, se observen las Constituciones que antes había en Cataluña». És a dir, el dret privat en tots els seus aspectes (civil, mercantil, processal) restava vigent.
Segons Víctor Ferro: «el poble de Catalunya, davant una demostració tan contundent de la relativitat de les coses humanes, abandonà l’adhesió d’una peça al dret i la justícia que l’havia caracteritzat fins aleshores i es refugià en la intimitat de les virtuts privades i d’una profunda religiositat personal que, en l’esfera pública, cediren el lloc a un estat de submisa inhibició política, interrompuda, de tant en tant, per grotesques exhibicions d’obseqüència vers el nou amo» ( pàgina 536).
Post Scriptum, 2 de febrer del 2016.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Josep Pla, tot lamentant-se, dona notícia d’en Ramon de Dalmau i d’Olivart, i ho fa pel desconeixement que ja llur generació i també les anteriors tenien d’un personatge, sembla ser, força singular. D’aquest senyor de les Borges Blanques, moltes vegades diputat fins que cedí voluntariament l’acta a Francesc Macià ens diu que fou dels primers, per no dir el primer, en consagrar-se a l’estudi del dret internacional, públic i privat, de tot l’Estat espanyol.
Als vint-i-set anys publica la que fou potser llur obra mestra, La posesión, traduïda a diversos idiomes. Els seus estudis i la seva innegable competència li valgueren d’ésser nomenat membre de L’Institut de Dret Internacional. Fou també dels principals fundadors de L’Asociación Francisco de Vitoria i de la branca espanyola de la International Law Association.
L’any 1909 va publicar un opuscle titulat “La cuestión catalana en el Derecho internacional” i Pla ens fa saber que tot i ésser casat amb una cubana i residir-hi gairebé sempre a Madrit no deixà mai de parlar en català i motrar-s’hi un enamorat de llur llengua nadiua. Conta un fet ben significatiu del seu treball en el marc de la Comissió de Minories de la Internacional Law Association: Ens diu que deia -Vaig aconseguir- posant un puntet de noble orgull en l’accent-que fos apovada per l’Institut la meva esmena declarant que el dret a la llengua és un dret de gents, un dret superior i anterior a tots els tractats minoritaris i a tota legislació positiva.