Andreu Mayayo escriu, més que com a historiador, com el polític contrari a la causa de la independència de Catalunya que sempre ha estat. Les seves paraules tenen el propòsit de deslegitimar la lluita independentista contra el franquisme, que va ser minoritària certament, però per aquest mateix motiu no exempta d’èpica.
El Front Nacional de Catalunya va aportar al combat contra la dictadura patriotes d’un valor excepcional, com Jaume Martínez Vendrell, Jaume Cornudella o Antoni Andreu, natural de Montblanc precisament. El PSUC, el partit en el qual va militar Andreu Mayayo, va assolir l’hegemonia de l’antifranquisme a partir dels anys seixanta aprofitant el llarg declivi del republicanisme català, l’aparent prestigi que tenia la causa comunista a nivell europeu i la complicitat d’alguns sectors de la burgesia i l’església catalana. EL PSUC va ser sempre obertament sectari contra els militants del PSAN i la idea de Països Catalans. Sempre que podien escamotejaven la referència al dret d’autodeterminació del poble català inscrit en el punt tercer dels de l’Assemblea de Catalunya.
Passat els anys l’expressió política de l’independentisme és una opció de futur mentre que el comunisme i l’espanyolisme, que inspiren encara l’acció política d’Andreu Mayayo, no representen cap opció de futur pel nostre país, en tot cas, són l’expressió de l’ordre estatal que en garantitza la dependència. Finalment, vull recordar que la foto dels grisos colpejant Xirinacs és ben real, i que el diumenge següent, dia 8, hi va tornar a haver manifestació convocada per l’Assemblea de Catalunya en demanda de l’estatut i de la totalitat de la reivindicació del punt tercer de l’Assemblea de Catalunya.
Post Scriptum, 7 de maig del 2018.
Recomano la lectura d’aqueix apunt de Joan Ramon Resina avui a Vilawe: “L’èpica com a decència” i contrastar-lo amb l’actitud sense èpica ni decència de Mayayo i tants tardocomunistes còmplices displicents de la repressió espanyola contra el poble català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els personatges grisos i mediocres com tu, Renyer, aprofiten qualsevol excusa per llançar serps contra els seus dimonis. Soltes que és el comunisme el que, juntament amb l’espanyolisme, sotmet Catalunya. Quina rucada. Ara resulta que Espanya és comunista i que el comunisme és el problema pel qual Catalunya no és independent. O eres un mentider compulsiu fruit de la teua ràbia contra allò que vas ser o eres un ignorant amb majúscules. Entera’t: Espanya és capitalista, França és capitalista i republicana a més, i Europa és capitalista. Si hi ha un sistema culpable de la nostra colonització econòmica i política és el capitalisme, ignorant. I resulta patètic que vulgues enfrontar republicanisme amb comunisme, o independentisme amb comunisme, quan ací pràcticament els únics que han defensat la República i l’independentisme han sigut els comunistes, tant a la Guerra Civil espanyola com des de l’independentisme modern del PSAN, que per cert, és un partit comunista.
És una pena el que passa amb els perdedors com tu, que davant de tanta impotència fruit de la seua nul·litat política i mediocritat personal carreguen contra allò avui feble però no diuen res d’allò fort que sí ens colonitza, el capitalisme practicat per Espanya i França.
Retira’t.
Joan el que sembla que siguis un perdedor ets tu. No es poden vomitar opinions com les teves plenes de fel i mala llet. Parla clar, què t’ha fet el Jaume? T’ha perjudicat en alguna cosa? I és cert. El PSUC sempre va mostrar una odi visceral a l’independentisme, oblidant-se del dret a l’autodeterminació que proclamen els seus principis i si el PSAN es va fer comunista català va ser precisament per combatre el comunisme espanyol del PSUC. Per cert si tan t’estimes el PSUC, ara en hores molt baixes, perquè mai no ha demanat perdó per l’assassinat d’Andreu Nin en mans de l’estalinisme del PSUC de la guerra civil?
A aquesta concentració d’atencions damunt en Joel Joan, s’hi ha sumat d’all`més alegrement el fill d’El Campell, aquell poble franjolì, que per l’il·lustre fill sembla no tenir res a veure amb el nostre país. I com se n’ha quedat d’ample el dependentista! Sociovegència i ministeri! Cal caure en gràcia allí on tot se’ns va perdre i cal apagar els petits focs abans que ja no hi siguem a temps. I, allò fotut, és que aquests compten amb importants recursos que farein molta feina per fer-nos lliures. Si enlloc de connivents fossin valents!
Tot va posant-se al seu lloc, els colors es van definint. Ara cal que el partit de Macià, Dencàs, …, redreci la nau i posi proa cap al 2014, el 2016 o el 2018. Potser els primers troços de glaç costarà esberlar-los, però, un cop la màquina treballi òptimament, més tard més aviat farem cap a mar obert i podrem mirar l’horitzó, un horitzó ple d’esperança i republicanisme. Enrerer quedarà el mar de glaç que ens ha empresonat durant vora 300 anys.
Curiós és llegir que els hereus del PSUC també tenen un panorama mogut, amb un sector fort i jove reclamant una aposta sobirana. Curiós seria saber qui del tradicional electorat socialista – dels de més PSC que PSOE- mantindrà els su suport a la formació? Curiós serà veure qui en recull els vots que puguin escapar-se’ls. A Barcelona sembla que hi ha una via d’aigua que vessa un bon doll. Es trasplantarà al nivell de país la pèrdua d’aire del globus? És per això que les plomes socialistes tenen tanta activitat?
Amigo Sancho: ¿Rugen?, luego cavalgamos