Francis Fukuyama és l’analista polític nordamericà que va guanyar notorietat a començament dels anys noranta del segle passat arran d’hver encertat a predir la caiguda del mur de Berlín uns mesos abans que efectivament es materialitzés. L’article, però, que el fa fer famós duïa per títol un interrogant, “La fi de la història ?”, aparegut a la revista The National Interest al 1989. Dos anys més tard va completar els seus plantejaments amb la publicació de l’assaig “El fin de la historia y el último hombre”, (Planeta, Barcelona, 1992).
La tesi central del llibre que el va fer famós és que, després del col·lapse del sistema soviètic l’any 1991, les economies avançades del món no tenen alternativa i les nacions que vulguin desenvolupar-se només poden aspirar a un únic model d’organització econòmica: el capitalisme democràtic. Les polítiques estatals de caire proteccionista i els sistemes d’economia planificada han estat superats definitivament pels règims occidentals basats en la democràcia liberal, la llibertat de mercat i l’adaptació a les regles internacionals de divisió global del treball de caràcter capitalista.
Posteriorment, el seu pensament ha anat evolucionant i en un altre assaig recent, “La construcción del Estado. Hacía un nuevo orden mundial en el siglo XXI” (Ediciones B, Barcelona, 2004) apostava per la revalorització del paper dels estats davant la proliferació de països on la seva fallida els aboca a l’empobriment i a esdevenir focus de desestabilització. Abans d’ahir, 9 d’octubre, publicava un interessant article a l’edició digital de Le Monde (www.lemonde.fr), “La chute d’America, Inc”, en el qual analitza les repercussions polítiques de la crisi borsàriaque viu l’economia mundial.
Fukuyama senyala que dues idees fonamentals sorgides dels Estats Units han dominat el pensament internacional des dels anys vuitanta: la primera, una visió del capitalisme segons la qual un sistema impositiu feble, una regulació mínima i una administració reduïda són els motors del creixement econòmic. La segona, els USA són els campions de la democràcia liberal arreu del món i guien la comunitat internacional cap a un ordre cosmopolita pròsper i obert. Amb l’esclat de la present crisi d’abast planetari el model americà apareix als ulls del món com el causant d’un desori, les conseqüències del qual són encara desconegudes, i el més greu, el govern de Washington no sap com posar-hi remei.
Fukuyama fa notar com la crisi d’Enron, l’any 2004, va evidenciar la fallida del sistema de vigilància de les regles comptables per part de les grans empreses que escapaven al control públic, i l’huracà Katrina, dos anys més tard va mostrar la feblesa de les administracions subestatals després de dècades d’infradotació. Aquests precedents no han estat tinguts en compte, no hi ha hagut reformes internes correctores i ara és tot el sector públic americà que es troba mancat de finançament, l’administració desprofessionalitzada i desmoralitzada.
L’assagista proposa reaccionar a base d’abandonar el model de l’era Reagan que ha subsistit fins ara mateix i tornar a un sistema impositiu que faci als ciutadans responsables d’un nou sistema de finançament públic que els permeti un nou model de creixement. També aposta per la regenració dels poders públic i la capacitat d’innovació, basada en la llibertat del seu sistema polític, per sortir de la crisi de legitimitat que afecta el model americà.
Les possibles repercussions internacionals de la crisi de lideratge dels Estats Units també ocupen un lloc destacat en la reflexió de Fukuyama. Creu que la falta de legitimitat de l’ocupació d’Iraq ha desacreditat la idea americana de democràcia als ulls del món, i de retruc ha convalidat el rol emergent de règims capitalistes no democràtics, com la Xina comunista i la Rússia neotsarista. Coincidint, no sé si conscientment, amb les prediccions d’Emmanuel Todd sobre el declivi dels USA com a potència hegemònica mundial (“Après l’empire. Essai sur la décomposition du système américain”, Gallimard, París, 2002), Fukuyama és del parer que els Estats units arran d’aquesta crisi borsària perdran la capacitat d’afaiçonar l’economia global a través dels pactes comercials, del Fons Monetari Internacional i la Banca Mundial i la seva econòmia es ralentirà per un temps indeterminat.
En l’escenari político-militar internacional haurà de contenir l’ascens de la Xina i Rússia pactant-hi, penso particularment, a canvi que deixin d’atiar el món islàmic (que funciona al marge del sistema capitalista) contra Occident. En tot cas, sembla evident que Amèrica deixarà de ser l’única potència global, que s’haurà de redimensionar econòmicament i regenerar democràticament, comptar com a aliats amb països emergents també democràtics com Brasil i Índia i cercar una renovada aliança amb la Unió Europea.
Aquest reflux de la idea nord-americana de democràcia liberal heretada de l’època Reagan (i el seu equivalent britànic, el thatcherisme), permet la revalorització d’ideologies com el republicanisme europeu, (i tan de bo, català), més aptes que no pas els projectes anticapitalistes a l’estil del nou partit que promou a França Olivier Besancenot, lider la Lliga Comunista Revolucionària, o el reviscolament de partits tardocomunistes com la Refundazzione Comunista italiana. Els temps de crisi, i aquestos ho seran, són també èpoques d’oportunitats, només cal que hi hagi un intel·lectual col·lectiu que sàpiga formular projectes innovadors i creatius basats en la llibertat de les persones i dels pobles.
Post Scriptum, 15 de febrer del 2020.
El proppassat dia 9 Vilaweb publicava l’entrevista que Vicent Partal va fer a Francis Fukuyama, titulada molt escaientment: “Sense sentiment nacional no hi pot haver democràcia“, de la qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf: ” Hi ha expressions del nacionalisme que són compatibles amb un sistema democràtic. És més, penso que sense sentiment d’identitat nacional no hi pot haver democràcia. Altrament no tindríem res en comú amb la gent amb qui compartim un mateix àmbit geogràfic. Això passa a l’Orient Mitjà, on hom se centra en el seu grup ètnic i de fet no volen conviure dins el mateix estat amb més grups. I en aquestes condicions és molt complicat de tenir una democràcia acceptable.”
Aqueixa reflexió hauria de ser tinguda en compte pels que des de l’independentisme català, d’una manera banal, menystenen la noció d’identitat nacional, és a dir, la catalanitat com a eix vertebrador de la societat.
Post Scriptum, 21 d’abril del 2020.
Aprofitant aqueixes setmanes de confinament le enllestit lectures pendents, entre les quals l’assaig de Xavier Diez, “Una història crítica de les esquerres” (Edicions El Jonc, Lleida, 2019), que dedica les pàgines 293 a 300 a fer una crítica raonada de les tesis incials de Francis Fukuyama.
Post Scriptum, 28 de març del 2024.
Enllaço aqueix article de Communautarisme, individualisme, technocratisme, wokisme… Fukuyama avait (presque) tout vu”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ostres quina porqueria de text que has perpetrat, com pots pretendre fer aquestes dissertacions amb uns coneixements i capacitats tant limitades? aquest és el nivell teòric dels crítics d’ERC?
quin pastitx de deliri paranoic, el del fukuyama, justificació maldestre dels episodis que evidencien les contradiccions inherents del sistema, la invalidesa dels dogmes liberals capitalistes, amb una visió de la política internacional que és la pitjor propaganda proimperialista occidental de la més suada: tothom -els malvats oriental i els pèrfids russos- conspira contra la “llibertat” que identifica amb el capitalisme liberal occidental, el sistema més criminal i injust del planeta, no existeix l’imperialisme, ni es qüestiona – de fet ni tan sols entens com funciona- el sistema econòmic global, no m’estranya que us agradi als neocons catalans: orientalisme, antiesquerranisme i el pensament més reaccionari digne de la guerra freda, i després parleu de futur i modernitat associant-vos amb els darrers estertors de l’imperi americà, amb els falcons més ultres i desesperats
i amb aquesta base infecta et llences valerosament a fer afirmacions que provoquen, sincerament, vergonya aliena: ‘el món islàmic funciona al marge del sistema capitalista’, HOHOHO això sí que fot riure
pobrets, els crios d’erc que alliçoneu, si han d’empassar-se aquesta diarrea ideològica
quin ridicul!