Els catalans estem assistim indefensos al desenvolupament de la crisi borsària internacional, sense estat propi, ni borsa pròpia (la de Barcelona va perdre als anys vuitanta -per obra del govern de Felipe González- la seva primacia a nivell estatal en favor de la de Madrid).
Una de les conqüències d’aquesta crisi de final incert, pot ésser la revalorització del paper dels estats que han hagut de retornar a l’intervencionisme en la vida econòmica davant la fallida del mite de l’autoregulació dels mercats financers. Als pobles que no en tenim de propi, cas dels dissortats catalans, això es tradueix en el reforçament del paper dels estats com a garants de l’ordre, polític i econòmic, unes circumstàncies que seran emprades per assegurar encara més els mecanismes de dominació. La Unió Europea, per la seva part, viu una veritable prova de foc: les institucions comunitàries, com el Banc Central Europeu i els consells de ministres d’hisenda, hauran de defensar la solidesa de l’euro i demostrar la seva capacitat de reacció, i si s’escau de lideratge, per preservar el model social i econòmic europeu de les conseqüències d’una crisi sorgida més enllà de les seves fronteres.
Una segona conseqüència possible serà l’afebliment de la supremacia econòmica, però militar dels Estats Units d’Amèrica, que tindrà cada vegada més dificultats per mantenir els costosos conflictes bèlics (Afganistan, Iraq) ja iniciats, i els que es poden obrir en un futur. Iran, Corea del Nord, Rússia, estats totalitaris enemics d’Occident, veuen l’oportunitat per imposar a altres pobles els seus interessos o perpetrar els seus plans genocides. En tercer lloc, i lligat a l’anterior consideració, en el món islàmic el fonamentalisme gihadista aprofita la crisi borsària per atiar encara més la judeofòbia, acusant el capitalisme manipulat pels jueus (Paul Wolfowitz o Bominique Strauss-Khan, els dos darrers capitostos del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, ambdós d’ascendència jueva), dels mals de la humanitat.
Finalment, en clau casolana, la foto que tocava ahir hagués sigut la del President Montilla amb els presidents de bancs i caixes catalans, no pas amb els presidents Pujol, Maragall, Barrera i Rigol assitint impotents a una posta en escena irrellevant cara a la hipotètica negociació que la Generalitat ha de menar amb el govern espanyol. Si la política financera s’escapa a les possibilitats d’acció de la Generalitat, no passa el mateix amb competències com l’urbanisme i l’ordenació territorial, el desplegament legislatiu i la gestió municipal de les quals han permès, i fins i tot afavorit, un model de creixement especulatiu que ara ha fet fallida estrepitosament. Les èpoques de crisi, són també oportunitats pels canvis polítics, a condició que hi hagi lideratges i projectes amb voluntat i capacitat d’aprofitar el moment històric que les circumstàncies ofereixen.
Aquesta crisi mostrarà les febleses estructurals de l’ordre econòmic i polític de l’Estat espanyol, farà evident les condicions de dominació (espoli fiscal, planificació irracional dels serveis públics) que pateix l’empobrida població catalana. El sobiranisme pràctic té una ocasió per formular-se com a alternativa a mig termini i com a argument complementari per a una estratègia d’autodeterminació de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que ho planteges a l’inrevés. L’argument “complementari” és la mística estratègica de l’autodeterminació. El nucli dur és la del propiestatisme pràctic.
I, contràriament a la teua argumentació: l’estat español es convertirà i reforçarà a base del seu poder estructural. Allò de Josep Sort i la Chacón. Tots dos a Canadà estudiant l’independentisme quebequès. Via ajudes socials embeinades d’alioestatisme.
No sé si m’explique.
Cordialment.