Ahir al vespre una colla d’amics vàrem sopar a la Fonda dels Àngels de Montblanc, un establiment entranyable al cor del recinte emmurallat de la vila ducal, on s’hi menja la cuina tradicional de la terra en un ambient acollidor que convida a la conversa plaent de sobretaula.
Josep Andreu, amic i alcalde la capital de la Conca de Barberà, feia d’amfitrió d’un grapat de juristes aplegats, durant uns dies, a Poblet per enllestir un encàrrec amb data de lliurament immediata. Acomplerta la feina enfilàrem la carretera per gaudir d’hores d’esbarjo, bona teca i millor companyia. Hi érem el Josep Ramon Fuentes, Juan Ignacio Soto, Xavier Forcadell, Joan Amenós i jo mateix, tots gent de vida com diu la meva mare, així que els plats de bacallà, les costelles de xai, els fesols fregits, els pebrots escalivats, els peus de porc i el vi de can Foraster i el cava de Carles Andreu feien les nostres delícies.
El Pep de Cal Celdoni té raó quan diu que a la Fonda dels Àngels la proporció entre qualitat preu és la millor de tota Catalunya. Amb ell departíem sobre les seves vicissituds amb la Guàrdia Civil, la seva singular posició dins de l’Esquerra i la sempre agitada vida municipal. A la taula del costat s’hi va instal·lar un conegut seu, en Guillem Sánchez, company de professió dels altres comensals ja que havia estat tresorer de l’Ajuntament de Barcelona fins fa poc temps. Ara, jubilat i domiciliat a Montblanc, ens feia saber que la setmana vinent organitzava una xerrada amb l’objectiu de recordar el pas d’Anselm Turmeda pel convent de Sant Francesc, a quatre passes d’on sopàvem, abans de la seva conversió a l’islam i fugida cap a Tunis on va morir com un pietós musulmà.
El Josep ens explicà les seves experiències com a visitant assidu dels frares cistercencs de Poblet, on també hi feia estades Josep Pla als anys setanta. Xavier i Juan Ignacio encara estaven impressionats de l’austeritat, la bonhomia i la creativitat que es desprèn de la vida monàstica, de la qual només havíem fet un petit tast, compartint el recolliment i el menjar frugal dels monjos durant un parell de jornades. Essent els últims en marxar de la fonda, encara passejàrem una bona estona pels carrers de la vila abans d’acomiadar-nos del Pep i tornar a Poblet. Instal·lats a l’hostatgeria exterior del monestir podíem fer el nostre horari, i enmig de la foscor, el silenci i la pau de l’esplanada frontal del monestir sentíem la força que emergeix d’aquest indret, símbol de la puixança i testimoni del declivi del casal de Barcelona.
Poblet és el retrat històric de l’evolució i l’estat actual de la nació catalana, dominada però no assimilada per Espanya. Montserrat representa la pervivència de la catalanitat durant la unió hispànica, Poblet representa la Catalunya esplendorosa d’abans i avui somorta. Poblet encara està a l’espera de la seva renaixença plena, i amb ella potser la de la terra catalana. No hi ha manera d’associar aquest lloc patri a l’espanyolitat. Ja ho va intentar el franquisme i hi han perseverat Aznar i els president socialistes abocant-hi diners. Però aquestes pedres tenen una força que desperta en els que hi són sensibles, sensacions que inviten a la creativitat, a la vida, i en el fons, als anhels de llibertat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si el futur de Catalunya és el que representen els culés que han estat a l’estadi Lluís Companys de Montjuïc aquesta nit amb una estelada d’important tamany, us demano que des d’ara m’esborreu com a combatent per la llibertat del pais. Von vent i barca nova!. Ara ja sabem de quin equip són els mossos.
Bé, aviso als lectors que sóc un dels comensals (Joan Amenós) de la nit a Montblanc i també un company de la feina al·ludida pel Jaume. Fou una nit -i han estat uns dies- entranyables i també intensos (en feina i en reflexions). Però observo que aquestes situacions (una conversa, un sopar, el contacte amb la història i la espiritualitat) necessiten un cicerone, una brúixola discreta i precisa alhora. Aquest paper l’ha cobert a la perfecció en Jaume Rañé. Gràcies.
Però ara deixeu-me parlar d’en Guillem Sánchez. És una autoritat en matèria de finances públiques. El recordo molt bé, a mitjans dels vuitanta, com a autèntic referent en la gestió econòmica de l’Ajuntament de Barcelona. Després, vaig tenir contacte amb ell a la Universitat Autònoma, on va impartir alguns cursos sobre finances locals. Culte i bon conversador. Com la nit de divendres, on vàrem acabar parlant sobre el paper múltiple que la religió va tenir en altres èpoques (el cristianisme, com l’Islam, eren el Dret, la moral, els hàbits de salut, els criteris de distribució econòmica i eren també, com dèia rient, la feina que avui fan els psicòlegs).
En Guillem està engrescat en la continuació d’algunes de les activitats d’investigació, debat i difusió històriques que portava a terme la seva dona, recentment traspassada. És un sentiment de deure, és seguir un camí que ja fèien els que han deixat i és un impuls humà que ens fa més dignes. Penso ara en les coses que faig potser per seguir la línia o les intuicions del meu pare i penso també en els pobles que no giren la cara als que ja van marxar.