Paraules de Joan Casanovas sobre Jaume Cornudella

Joan Casanovas Cuberta, fill del president del Parlament de Catalunya Joan Casanovas i Maristany, pronuncià aquestes paraules, el 8 de juny del 2001, en la presentació del llibre “Un home del silenci” a Alella.

 

Les meves primeres paraules són per agraïr, amb el major afecte possible, a na Maria Rosa Soler, vídua de Jaume Cornudella i a la seva filla i estimada amiga Núria, l’oportunitat que m’han donat per intervenir en aquest acte, organitzat per la municipalitat d’aquesta Vila d’Alella, amb motiu de la presentació del llibre “Un home del silenci: Jaume Cornudella i Olivé”, escrit pel professor Jaume Renyer, que ens serveix per recordar a un català que va dedicar tota la seva existència a lluitar per la llibertat de la nostra Pàtria, homenatge que ve a afegir-se als que s’han celebrat en altres indrets de Catalunya, per honorar la seva memòria.

Jaume Cornudella i jo ens portàvem un any de diferència, però fou a l’estiu de 1931, quan tots dos ens integràrem a les Joventuts d’Esquerra-Estat Català. jo ho vaig fer en el casal de la Gran Via de Barcelona, que presidia Miquel Badia, però els destins d eles persones són inescrutables i havien de passar molts anys abans que els nostres camins es trobessin, en ple exili, permetent-nos col·laborar al llarg d’un temps, en el decurs del qual es forjà entre nosaltres una profunda i sòlida amistat. Contràriament al que es podria creure, pel fet de venir tots dos de la mateixa formació política sense haver abdicat mai de les seves essències bàsiques, no penso parlar al llarg dels anys, ni dels períodes tristos de la nostra història viscuts, per ell, de molta la vora, com ho foren el 6 d’octubre de 1934, la guerra civil i l’exili. Tampoc ho faré, dels dies gloriosos i arriscats de la resistència a Catalunya ni de la col·laboració amb els serveis aliats. Altres persones ho han fet, com és el cas de l’historiador Daniel Diaz Esculies en el seu llibre “El Front Nacional de Catalunya” i com ho acaba de fer ara el professor Jaume Renyer en la seva magnífica biografia que avui us és presentat.

Malgrat tot, no podré deixar de fer una breu al·lusió als motius que a l’exili ens impediren prendre contacte fins a la tardor de 1944. Com molts de vosaltres sabeu, quan els quadres dels diferents partits catalans sortiren cap a l’exili, ho feren enmig de profundes diferencies. I els partits o agrupacions eminentment nacionalistes no podien constituir una excepció. No és ara el moment de fer-ne la crítica. Uns i altres ens movíem, els que ho érem en aquells moments, amb tot l’entusiasme de la nostra joventut, força cremada ja pel que havia representat la guerra civil i les discòrdies internes; però el que sí teníem clar, tots plegats, era que volíem continuar la lluita en el terreny que fos, en defensa de la llibertat de catalunya. I fórem molts que decidirem col·laborar amb els aliats des d’un o altre lloc, lluitant sempre per la que era la nostra causa comuna: Catalunya.

El que acabo d’exposar explica, perquè les meves relacions polítiques amb Jaume Cornudella no s’establissin fins més tard. No així les personals, que començaren a mitjan 1941, quan inicià el seu festeig amb la Maria Rosa Soler, que anys més tard esdevindria la seva dona. I això té una explicació: Maria Rosa era força més jove que jo, però les nostres famílies es coneixien de tota la vida. La seva era de Figueres i la meva, pel costat matern, ho era de la Jonquera on jo havia viscut durant el que podríem anomenar preadoslescència (dels sis als dotze anys) a causa del trasbals familiar que es produí quan el meu pare es veié obligat a exiliar-se a França en instaurar-se la dictadura de Primo de Rivera. Si a això hi afegim que la família de la Maria Rosa passava part de les vacances d’estiu a Roses, com també ho feia la meva, és fàcil comprendre d’on venia la nostra amistat, gràcies a la qual vaig poder conèixer a Jaume Cornudella i establir amb ell una relació amigable que s’anà consolidant fins a esdevenir una ferma i sincera amistat. Amistat que s’estengué per part de la Maria Rosa i d’en Jaume a la meva dona quan la conegueren després del nostre casament, que tingué lloc a Andorra el 5 de gener de 1945, sis anys més tard de la meva sortida de Catalunya. I em plau recordar, i fer-ho avui precisament, amb molta nostàgia, que la relació entre els nostres matrimonis no es veié mai enterbolida per cap esdeveniment, ni polític ni personal, i que va durar mentre visqué en Jaume, com avui encara dura amb la Maria Rosa.

Amb la mort del meu pare, ocorreguda el 7 de juliol de 1942, totes les relacions polítiques que aquest tenia en els medis oficials i secrets de França, havien quedat pràcticament anul·lades, com al marge de qualsevol actuació personal, molts dels que havien estat al seu costat, començant per mi mateix, ens integrèssim al FNC, quan aquest es donà a conèixer oficialment a França a la tardor de 1944, amb la vinguda de Manuel Valls de Gomis a Perpinyà primer, i amb la de Jaume Cornudella pocs dies després quan vingué com a Delegat del Front per a tota França. I és indiscutible que el em decidí després d’algunes converses amb ell fou la necessitat que havia de presentar un front comú en aquells moments en els quals en la victòria dels aliats a la vista tot ens feia preveure la possibilitat d’un pròxim retorn a Catalunya. Les persones que ens coneixíem quan teníem l’ocasió d’entrar en les nostres íntimitats respectives, fet que no és donà massa sovint, quasi mai en determinades relacions polítiques, tots plegats estàvem condicionats per secrets que no eren nostres i que ens imposaven una gran discreció, i aquesta discreció fou precisament la que ens permeté sortir indemnes de molts atzucacs.

L’estiu de 1947, la meva dona i jo decidirem tornar a Catalunya per reprendre una vida trencada. Els aliats ens havien abandonat a la nostra sort i jo vaig prendre la decisió de no intervenir per res en política, i així ho he fet mantenint sempre els ideals independentistes de tota la vida sense abdicar-ne mai ni en públic ni en privat. El preu que havia pagat a conseqüència de l’activitat política del meu pare i els desenganys soferts foren massa grans. I per si fos poc, i com a colofó només calia afegir-hi el fet de sentir-nos abandonats pels aliats que consentiren que haguèssim de sofrir durant tants anys la dictadura contra la qual creiem lluitar al col·laborar amb ells. Hagueren de passar uns anys, no recordo quants, fins que poguérem obtenir el passaport per poder sortir de Catalunya, i la nostra relació amb la Maria Rosa i el Jaume va tornar a reprendre amb més força si cap. Fou aleshores, en la intimitat de la seva llar on sempre fórem atesos com ells sabien fer-ho, o en la nostra quan pogueren venir a Barcelona, que tinguérem la ocasió d’arribar-nos a conèixer en el sentit més profund de la paraula. Les accions polítiques ja s’havien esvaït i només quedava el record, trist record, pels que hi deixaren la vida.

Entre els nostres s’establí el que avui en diriem un bon “feeling” que no sempre és fàcil que es doni. I és que en el decurs de les converses ens varem trobar amb una absoluta compenetració pel que feia els problemes de la vida. I això ens permeté d’arribar, a la meva dona i a mi mateix a una conclusió: el Jaume no solament havia estat un home coratjós que havia sacrificat la seva vida a la causa de Catalunya, sinó que era un home sincer amb els seus companys, incapaç de qualsevol malifeta oportunista, i d’una sensibilitat i tendresa envers la seva família i amics que desgraciadament no es dona sovint.

Permeteu-me ara que acabi aquesta intervenció amb un símil d’ordre militar que pot sorprendre a més d’un dels presents. Els de la meva generáció, la del Jaume i la meva, nascuts tots dos en la plenitud de la Primera Guerra Mundial, estudiarem amb més o menys delit el que fou aquella guerra. I estic segur que tot els que ho feren no han pogut oblidar mai el que representaren, en aquells dies les tropes d’infanteria que jugaren papers tant decisius com punts de perill. Recordo, precisament, que l’atac més sagnant que produia un calfred només de pensar-hi, era el que s’anomenava “l’atac a la baioneta”. I és que quan aquesta es produia la vida de cada soldat dependia no solament de l’enemic que es triobava enfront, sinó del recolzament que cadascú trobava en els companys que marxaven al seu costat, sense retrocedir mai sense una ordre expressa. Doncs bé, si personalment m’hagués trobat en una situació d’aquesta o en altres de similar risc, m’hauria agradat tenir com a companys homes del tremp i del valor de’n Jaume Cornudella. Moltes gràcies.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *