Paraules de Robert Surroca sobre Jaume Cornudella

Robert Surroca, veterà militant del Front Nacional de Catalunya, va glosar la figura de Jaume Cornudella a la presentació del llibre “Un home del silenci”, esdevinguda al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, el 17 d’abril del 2001 amb aqueixes paraules que reprodueixo tot seguit.

 

Bona nit a tothom i gràcies per la vostra presència en la presentació d’aquest llibre que jo voldria que fos un acte d’homenatge a un patriota. L’ocultament, o per dir-ho amb més suavitat, la no difusió pública de molts homes i dones que han portat una vida de lluita per conquerir les llibertats que el nacionalisme espanyol ens va arrabassar, fa que persones com Jaume Cornudella i la seva dona Rosa Soler, no siguin conegudes, i per tant reconegudes, pel nostre poble. En el cas de Jaume Cornudella, aquest llibre corregeix aquesta anomalia. Però el treball que ha fet en Jaume Renyer no és, només, la biografia d’un home; és un troç de la història de Catalunya, la nostra pàtria, radiografiat en profunditat, en una de les etapes més dures i, a la vegada, més glorioses.

Durant la Segona Guerra Mundial l’activitat del Front es multiplicà en tasques d’informació als serveis secrets polonesos, al Deuxiéme Bureau francès i a l’Intelligence Service anglès. Els homes i les dones del FNC, a França, s’incorporaren al “ressau Alibi-Maurice” i creen la xarxa “Louis Brun”. A part de nodrir d’informació els serveis secrets aliats, organitzaren una cadena d’evasió de l’Europa ocupada i, els enllaços i guies del Front passen, clandestinament, des d’aviadors caiguts en territori ocupat a agents aliats paraxutats en missions especials, fins a jueus i altres perseguits pels nazis. Moltes d’aquestes persones es van documentar amb papers preparats per Manuel Viusà, que era l’especialista del Front en falsejar documents d’identitat, la majoria de vegades papers autèntics facilitats per militants que treballaven en ajuntaments com, per exemple, Antoni Malaret.

No es tracta de fer un repàs de totes les activitats que van dur a terme els homes i dones del FNC -entre ells i de manera destacada en Jaume i la Rosa- però sí que voldria recordar-vos que, cadenes d’evasió, a part del Front, també van crear-ne el Moviment Socialista de Catalunya i Estat Català. Voldria recordar-vos que catalans van lluitar a Dunkerque, catalans van estar als combats de Narvik (a Noruega), al nord d’Àfrica lluitant contra les tropes de l’Afrika Korps també hi havia catalans. Catalans van desembarcar a Sicília, van pujar per la bota italiana, van estar als ferotges combats de Montecasino i van alliberar Roma. Al desembarcament de Normandia també hi havia catalans, però el fet més important no va donar-se a les platges, sinó en el món fosc de l’espionatge. Va haver-hi un doble agent al servei dels britànics: en Joan Pujol, conegut pels alemanys -que creien que treballava per ells- amb el sobrenom de “Garbo”; que va convèncer a Hitler (ho han demostrat investigacions posteriors) que el desembarcament de Normandia era una maniobra de distracció i que la veritable invasió seria pel Pas de Calais. I, aquest convenciment que “Garbo” inculcara a Hitler, va immobilitzar les panzer divisions d’una manera inútil fins que el cap de pont ja era irreversible. En “Garbo” era català. Catalans van participar, des del primer moment i de forma molt destacada, en la resistència francesa. A la columna de tancs que va despenjar-se de la Divisió Lecrec per alliberar París, n’hi havia dos amb la tripulació formada per catalans. Catalans van lluitar en el front de l’est dins els rengles de l’Exèrcit Roig.

Tots sabeu la importància que van tenir com a proves, en el procés de Nuremberg, les fotografies tretes dels camps d’extermini nazis per un grup de catalans. I, per acabar aquest apartat, en l’anomenada batalla d’Anglaterra, quan un grapat d’aviadors i de personal de terra es van enfrontar a les massives onades de bombarders i cazes primer, i ales bombes volants després, gesta que va fer que el primer ministre anglès, Churchill, digués a la Cambra dels Comuns, aquella famosa frase de “que mai tants havien quedat a deure tant a tants pocs”, doncs bé, entre aquests pocs hi havien catalans. I això ho hem de dir, això ho hem de repetir, amb això hem d’insistir , això ho hem d’explicar; per una raó molt senzilla, per què ningú….yeniu-ho molt present, absolutament ningú, ho farà per nosaltres. En Jaume i la Rosa van ser d’aquells catalans que van fer possible que avui, tots noslatres, ens poguem sentir orgullosos -legitímament orgullosos- de l’aportació catalana a l’alliberament d’Europa.

Vaig conèixer en Jaume i la Rosa el 1963. Havíem anat a Perpinyà, amb l’avi Cornudella i l’Iridi Casanova, amb una missió  molt simple: portar-los-hi els darrers papers clandestins fets pel Front i, l’avi havia de fer unes trucades i escriure unes cartes, per enviar-les des d’allà i evitar els controls policials de la correspondència que hi havia a Correus. Una de les trucades va ser al President Tarradellas, “l’oncle” com li dèiem en l’argot del FNC. Com el Jaume era el “Jacques” i en Joan Cornudella Barberà, a part de “l’avi” era “el mossèn”, i  no és que tingués aficions capellanístiques -un francmaçó com ell- és que per distingir-lo d’en Joan Cornudella fill, també militant destacat del Front, quan es parlava del pare doncs era el pare, i de pare Cornudella a pare Cornudella va derivar a “mossèn”. Com deia, va trucar a Tarradellas. A casa d’en Jaume tenien un telèfon que duia incorporat un auricular que permetia que una tercera persona pogués escoltar la conversa. L’avi va donar-me’l perquè seguís la seva amb Tarradellas, demostrava tenir un gran respecte pel Front i per a ell. L’avi va dir-me “Obert, a tu mai una dona t’ha dit: això els ho diràs a totes, doncs és així”. L’avi no l’encertava del tot, una mostra del respecte que li inspirava va ser que quan la creació de l’Organisme Consultiu, molts anys més tard a la Catalunya del Nord, poc abans del retorn de Tarradellas, aquest li va donar la presidència. Mentre en Joan Cornudella es va quedar escrivint les cartes, vam anar amb en Jacques a fer un tomb per Perpinyà, i quin no va ser l’astorament de l’Iridi i el meu, quan en creuar-nos amb una parella de gendarmes, aquests van saludar-lo militarment. Nosaltres que teníem assumit que qualsevol uniforme, francès o espanyol era un perill, ens va deixar molt impressionats que en Jacques -un dels nostres- tingués aquell nivell de consideració.

En arribar l’any 1965, el vint-i-cinquè aniversari de l’afusellament del President Companys, el Front va creure que el millor homenatge que li podíem retre era donar a conèixer la seva vida a una joventut a qui el franquisme li havia amagat tota la nostra història. Va imprimir-se, a París, la biografia que en Viusà tenia escrita. En Jaume va ser el dipositari a qui nosaltres a qui nosaltres recollíem el SOM per introduir-lo, per la muntanya, a l’interior. Això va ser l’inici d’una llarga relació. El que va començar amb papers va convertir-se amb tota mena de coses i de persones, segons el curs de la lluita ho va anar requerint. Amb en Jaume i la seva companya de tantes lluites i fatigues, la Rosa, sempre vam trobar el seu suport logístic i la col·laboració activa i militant dels patriotes convençuts.  Els membres de l’equip de fronteres del Front teníem dues adreces molt ben memoritzades, la casa del Jaume i la Rosa a la rue Venise de Perpinyà, i la rue Clauzel 19 de París, domicili d’en Viusà. A través d’aquests contactes, que es van allargar força en el temps, vaig arribar a conèixer i estimar en Jaume, home amb un tarannà personal vital, tot i el seu fràgil estat de salut, amb un temperament extrovertit i d’una cordial afabilitat. Ens vem entendre molt bé.

A la introducció del llibre, en Jaume Renyer per explicar el títol “Un home del silenci” ens diu: “Aquest homes del silenci que actuaven sense ostentació i sense esperar recompensa pel que feien, mereixen que els donem les gràcies mantenint viu el seu esperit i projectant-lo sobre el temps amb tot l’entusiasme i l’esperança de que ells van donar prova”. Homes i dones del silenci, cert. Aquella va ser una lluita sorda, subterrània, amagada. Però si aquell silenci, aleshores, estava plenament justificat el que no és tolerable és que, avui, 25 anys després de la mort del dictador, aquests homes i dones encara estiguin silenciats.

M’explicaré: A les il·lustracions del llibre (que us recomano) hi trobareu els diplomes de reconeixement que, per la seva aportació a l’alliberament d’Europa, van concedir-se a en Jaume i la Rosa. Diplomes dels francesos, els britànics i els nordamericans. Però no hi ha -perquè no existeix- els del país pel qual ells van dur a terme tota la seva lluita: el reconeixement de Catalunya. Tenim una autonomia molt migrada i constantment amenaçada, però no crec que calgui donar permís als espanyols per crear un diploma de regraciament, individual i personalitzat, a tots aquests resistents que des d’àmbits molt diversos tant esforços i sacrificis varen dedicar a la causa de la llibertat. Un poble que honora als seus patriotes, als seus herois, als seus màrtirs, és on poble descastat. Els catalans que varen lluitar a la Segona Guerra Mundial, els resistents de l’interior, els compatriotes de l’èxili que varen ésser la nostra veu quan Catalunya estava emmordaçada. Tots ells, tots aquests homes i dones es mereixen un reconeixement del Parlament de Catalunya, que a aquestes alçades més que un reconeixement gairebé caldria dir-ne una reparació. I no demano això per afalagar cap tipus de vanitat personal, el que podia trobar-se en aquell moment només eren disgustos, si s’era localitzat i havia sort, prendre el camí de l’exili, si és queia en mans de l’enemic, tortura i presó i, en el pitjor dels casos, algun forat a la pell.

Però ara que el nacionalisme espanyol, hegemònic, opressor i genocida, ens vol amagar i destruir aquest passat, com una manera de convertir-nos en mesells al present, nosaltres ens hem d’esforçar en recuperar-lo. El nacionalisme espanyol, hegemònic, opressor i genocida, vol falsejar la història reconvertint un règim, el franquista, que va constituir-se amb sang, va mantenir-se amb sang i va despedir-se amb sang, simplement en un sistema una mica autoritari. No podem tolerar més uns oblits que son producte directe de la intoxicació que des dels mitjans controlats pel nacionalisme espanyol hegemònic, opressor i genocida ens volen imposar. Aquests oblits només interessen als enemics de Catalunya i de la democràcia. El camí de la reconstrucció nacional passa pel reconeixement dels fets que abans he esboçat i, la recuperació de la nostra plena identitat (aquesta que segons el nacionalisme espanyol -i ho repartiré per última vegada- hegemònic, opressor i genocida, ja en tenim prou) passa sobretot pel coneixement i el reconeixement dels nostres lluitadors. És per això que, avui i aquí, que ens presenta un llibre que destapa un d’aquells herois silenciats, faig la proposta formal de que el nostre Parlament atorgui un diploma d’agraïment a tots els lluitadors de l’interior i de l’exili, i em comprometo a fer les gestions que facin possible tirar-ho endavant. Compto amb la vostra col·laboració. Avui, no podia ser d’altra manera, tenim entre nosaltres a molts antics companys de la nostra organització. Jo suposo que cap de vosaltres em desautoritzarà si assumeixo la vostra representació per dir-li a l’autor del llibre: Jaume Renyer, en nom del Front Nacional de Catalunya, el nostre agraïment pel teu treball. I a tots vosaltres, gràcies per la vostra atenció.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *