Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

4 de setembre de 2008
5 comentaris

Països Catalans: convergència econòmica i divergència política

El periodista Vicenç Relats ha publicat a l’Avui, durant els quatre diumenges d’agost, una sèrie d’articles aplegats sota la denominació 1968-2008: quaranta anys d’independentisme català, que significativament no ha tocat la qüestió pendent dels Països Catalans.

 

Quan a començaments dels anys seixanta Joan Fuster va escriure “Qüestió de noms” es va obrir el debat sobre l’àmbit territorial del projecte d’alliberament nacional català i les formes d’acció política encaminades a assolir aquest objectiu. Quaranta anys després, aquesta continua essent la qüestió pendent de l’independentisme català. A banda de les causes internes que expliquen les dificultats de reconstruir un sistema de lleialtats, identificació i sentiment de pertinença compartit a partir de la diversitat d’orígens dels components de la comunitat cultural i nacional catalana, com a causa externa hi ha  l’acció alienant i substitutòria del nacionalisme d’estat espanyol que malda per fragmentar i diluir la catalanitat.

Aquesta persistent actuació estatal ha comportat que des de la Transició ençà s’hagi accentuat la contraposició entre dinàmica econòmica i ordre polític. Nombrosos estudis universitaris acrediten la pervivència d’un eix mediterrani des de Perpinyà a Alacant que relliga una àrea socioeconòmica singularitzada pel fet de compartir unes condicions climàtiques òptimes per compatibilitzar medi ambient i creixement econòmic, un bon grau de complementarietat entre els tres sectors productius bàsics i  uns valors culturals comuns en relació al món del treball. Rafael Ninyoles sosté l’existència d’un espai econòmic i un sistema de ciutats “avui profundament interrelacionat entre les regions de parla catalana” (“El País Valencià i l’eix mediterrani”, L’Eixam, València, 1992, pàgina 43).

Els Països Catalans són una realitat socioeconòmica i cultural separada políticament. Justament a l’inrevés del que succeeix a l’Estat espanyol, que l’uneix la política i l’economia el desarticula. Com va dir Jacint Ros Hombravella, als catalans “España nos va mal” (El País 13 d’abril del 1996). Invertir la tendència cap al fraccionament econòmic i social del conjunt de la comunitat nacional catalana és possible a partir de plantejaments concrets que tinguin en compte el complex sistema de lleialtats locals i regionals que són les que de forma més immediata percep la població.

Calen iniciatives institucionals i polítiques que cerquin incrementar les interrelacions a tots nivells i a tot el territori superant els estrets límits de l’ordre estatal espanyol. Una primera passa en aquest sentit seria l’efectiva constitució d’una assemblea d’electes municipals dels Països Catalans, de la qual se’n ha parlat molt, hi ha hagut manifestos en aquest sentit però no hi ha hagut, fins ara, ni capacitat ni voluntat política suficient per fer-la realitat. A l’hora del balanç de quaranta anys d’acció política independentista, la qüestió dels Països Catalans és encara el principal repte pendent.

Post Scriptum, 4 de setembre del 2017.

La intensificació de l’espoli econòmic del poder espanyol sobre la Generalitat Valenciana i el Govern de les Illes Balears està accelerant la presa de consciència nacional en aqueixos territoris seguint el fil que fa anys va encetar Catalunya. Vilaweb publica dugues notícies il·lustratives d’aqueix procés: el ministre d’Hisenda retalla 927 milions d’euros del pressupost destinat a les Illes Balears i al mateix temps insulta els polítics valencians dient que només saben pidolar.

Post Scriptum, 9 de setembre del 2018.

La Revista de Catalunya va editar l’any passat un monogràfic dedicat a “La nova articulació catalana-valenciana-balear”, coordinat per Jordi Manent i Tomàs i amb la participació d’una vintena llarga de col·laboradors en matèries específiques llevat de la política, millor dit, de la teoria política de la nació aplicada al cas català. Hi ha en l’orientació del llibre una voluntat expressa d’evitar tota mena de plantejament polític global abastant la totalitat de la comunitat nacional (significativament un terme no esmentat en l’exhaustiva cerca de denominacions aptes per a substituir “l’obsolet” Països Catalans.

Trobo, dissortadament, mancades de rigor històric i polític les opinions del coordinador del volum, el ja esmentat Jordi Manent, quan afirma que “l’enfocament de la relació entre aquests territoris s’ha tractat bàsicament des de dos paradigmes tan dogmàtics com empobridors” equipara l’espanyolisme/autonomisme amb el fusteranisme. I gosa afirmar, sense acreditar-ho, que aqueix darrer “no pretenia un tracte equitatiu entre els territoris, sinó a supeditació ideològica del País Valencià, les Illes Balears i la resta de nacions i regions cap a Catalunya” (pàgina 15). Per acabar presentar els seguidors de Joan Fuster com un poder fàctic capaç de frustar l’èxit d’altres assajos com “De impura natione” (1986), de Damià Mollà i Eduard Mira, en lloc de valorar que potser fora que la superficialitat de les seves propostes en va ser la causa.

Però, fonamentalment, la reflexió que no es fan el detractors del pensament nacional de Joan Fuster és que el nacionalisme espanyol ha emprat tots els resorts del poder al seu abast (fins i tot la violència contra el mateix Fuster i qui gosés emular-lo) per sostenir un sistema de dominació política i espoliació econòmica precisament sobre els territoris que la denominació Països Catalans aplega. Mentre que el fusteranisme no ha trobat fins ara una articulació política viable i sostinguda fins que el moviment independentista no ha començat a esdevenir potencialment majoritari en una part del conjunt de la comunitat nacional emergent. Certament, hores d’ara els partits independentistes no empren normalment la noció de Països Catalans, però la realitat socio-econòmica derivada de la dependència espanyola és més present que mai al nucli del conflicte polític en curs, que no afecta només el Principat.

Post Scriptum, 3 de juny del 2020.

El proppassat 30 de maig el portal digital Electomania feia públic un estudi demoscòpic sobre l’acceptació ciutadana de la integració dels Països Catalans força significatiu: majoritari al Principat, un 30% a les Illes i al País Valencià, tenint en compte que no hi ha hores d’ara una proposta política operativa en aqueixa direcció.

Post Scriptum, 22 de juny del 2020.

Encertat i punyent editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: Els Països Catalans com a constatació contra els regionalistes.

Post Scriptum, 4 de setembre del 2021.

Que l’AP7 sigui de franc després d’haver-la pagat unes quantes vegades durant mig segle és una situació de fet que pot afavorir l’articulació econòmica dels Països Catalans capgirant l’esquarterament planificat dels TGV centralitzats a Madrid.

Post Scriptum, 18 de maig del 2022.

Jordi Goula, avui a Vilaweb: “Els Països Catalans sota l’aspiradora madrilenya. La inversió discrecional i els incentius generats per l’estat no tan sols es destinen preferentment a afavorir la capital espanyola, sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l’Eix Mediterrani”.

Post Scriptum, 4 de setembre del 2023.

El proppassat dia 1, a Vilaweb informaven que “La nostra aliança és la nostra força”: les entitats sobiranistes dels Països Catalans es reuneixen a Palma. L’ANC, l’ANC de Catalunya Nord, Decidim i l’ASM fan una crida per unir esforços en la defensa dels drets lingüístics i nacionals”.

  1. Al hinteland barceloní no estan per la labor. Tenen ideologia. Són perillosos. La construcció de les nacions-estat es fa sense ella. Només apareix a posteriori i per a donar bona forma. És pura estètica. Sent ser-hi tan cru. Precisament ací, al teu bloc, tan decent i constructiu ideològicament. David i jo, comentem, manta vegades, que és molt més fàcil que els populars illencs i valencians ens porten on tu dius -i la immensa majoria vilawebiana aspira- que la faràndula convergent. 35 anys després no han fet ni una puta aproximació al ser i estar de la resta de territoris històrics. Volen que ballem sardanes -tothom- i si no, no hi ha pactes ni lligams, ni feeling. Quantes vegades he de dir que la clau de tot plegat és a la Ciutat de València?. Jordiet Pujol, mai, no va entendre que la clau quedàs fora del seu abast. I ara, 25 anys després es paga, amb escreix, les cagades d’aleshores. Tanmateix, el no poc ponderat enze català, continua pegant-li voltes a la sénia i afonant-s’hi encara més. Alerta amb la força centrífuga de la revolta…………..no vajau a derrapar.  

    PS: no és que els romans siguen molt llestos, és que Obèlix i Astèrix són imbècils !

    Cordialment.

  2. Aquest és l’analisi, sí senyor. Vull dir això de la convergència econòmica i la divergència política. Ara a València sembla ser que la patronal ho comença a veure. Ja estan farts de l’anomenat “eix de la prosperitat”, que no porta enlloc, i volen l’eix mediterrani (amb tren i tot).
    Però, amb el mateix pragmatisme pacten també el que calga amb Múrcia, i és que ací els valencians valencians (és a dir, no els “valencianos”) som uns indígenes, i més al cap i casal. Parlar-nos de Països Catalans ens sóna a marcianada quan les coses més senzilles costen tant. Encara sort que Joan Fuster era valencià, i així els germanets de dalt de tant en tant se’n recorden de nosaltres…
    Salut!

  3. La separació política i cultural no és conseqüència de l’ambit juridic-politicestricte des d’un punt de vista extern, més bé esdevé com a conseqüència de la fractura i fracciomament intern dins de cadascún dels nostres països i territoris provocada per l’intent continuat d’escampar una visió estatalista espanyola unitària i absolutista a les darreres centuries.

    Tampoc és cap qüestió de noms, en tot cas és a l’inrevés hi ha una mancança de noms, calen més noms per arreplegar la pluralitat dels nostres països.

    La qüestió identitària no és que els andalusos, extremenys, asturians,  ençalcen la seva castellanitat com rememoran la seva submisió als feuds senyorials caciquils d’antuvi i crear una nova com l’espanyola que els ve com anell al dit.

    Ni tampoc la qüestió política identitària de portuguesos o gallecs és que una de les parts renegue del seu nom per mostrar-se submissa a l’altra. Si més bé tot el contrari calen tots els noms que són els unics que poden dur a portar espais connaturals comuns amb tota normalitat i defugint d’estirabots més o menys forçats que generen majors division i rebuig.

    La   

  4. Nosaltres els valencians encara continuem esperant en Govern amb un projecte per alliberar els Països de parla Catalana, a hores d’ara tot es una utopia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!