La contribució del FNC a la configuració de l’independentisme contemporani

Amb motiu del quarantè aniversari de l’aparició de l’independentisme català contemporani, a comptar des del 1968, el paper del Front Nacional de Catalunya queda sovint en un segon pla.

L’emergència del PSAN i el conjunt que podríem anomenar marxisme d’alliberament nacional eclipsa el protagonisme del Front en la configuració de l’independentisme català contemporani. Entre el 1968 i la seva autodissolució el 1990, el FNC celebra el seu primer congrés l’estiu del 1974 en el qual s’autodefineix com a “partit de masses i de combat”, assumint el socialisme autogestionari i una estratègia rupturista davant la perspectiva de la mort de Franco. Aquesta línia s’estronca el 1976, amb l’escissió del Col·lectiu Combat, i el 1977 el FNC forma part de la coalició  Pacte Democràtic per Catalunya amb CDC i el PSC-Reagrupament. El fracàs electoral pel Front, no així per la formació de Jordi Pujol, provoca una forta crisi i la sortida d’una part del seu nucli dirigent històric encapçalat per Joan Cornudella Barberà que acabarà integrant-se al PSC (PSC-PSOE).

El FNC mira de refer-se com a partit, intentant cobrir l’espai socialista i independentista, mentre el PSAN esdevé el referent comunista. La creació de Nacionalistes d’Esquerra en vistes a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 provoquen escissions en ambdues formacions. El FNC logra reconstituir les seves Joventuts a començaments dels anys vuitanta i aquest sector participa inicialment en la construcció del MDT.  L’any 1989, el FNC s’integra a la coalició electoral Catalunya Lliure per a les eleccions europees d’aquell any, però no s’hi integra quan es constitueix en partit polític a finals del mateix 1989. Finalment, el 1990 s’autodissol recomanant l’ingrés dels militants que ho vulguin a ERC. 

La tarjectòria del FNC l’hem mirat de resumir Daniel Díaz Esculies, Fermí Rubiralta i jo mateix en el llibre, “Una història del FNC (1940-1990)”, Pagès Editors, Lleida, 2006. L’Associació Patriòtica Catalunya 1640 (http://www.catalunya1640.cat), formada per antics militants del FNC vetlla per mantenir i divulgar l’actitud patriòtica, ferma i gens dogmàtica que va caracteritzar sempre els homes i les dones del Front. Revaloritzar el seu paper col·lectiu i l’empremta particular que molts dels militants de l’independentisme actual porten gràcies al FNC és un deure polític i històric.    

Post Scriptum, 5 de setembre del 2019.

L’any vinent en farà trenta que el Front Nacional de Catalunya va decidir autodissoldre’s com a organització. Seria un bon moment per actualitzar i completar els treballs historiogràfics sobre el FNC. Aqueixa és la declaració política que en va fer pública la decisió al maig del 1990 plena de reflexions vigents encara:

“El Front Nacional de Catalunya pot enorgullir-se de la seva llarga i dura lluita durant la tirania franquista. Prop de cinquanta anys de sacrificis personals innombrables, empresonaments, tortures i exilis. Sense cap reconeixement que no fos la satisfacció d’haver sostingut amb fermesa, sovint amb heroisme, la catalanitat radical, l’independentisme.

Al final de la Segona Guerra Mundial la col·laboració del FNC amb els aliats, en combat contra el feixisme, no reberen altra compensació que l’oferiment de condecoracions, quan el que esperàvem era un reconeixement de la lluita nacional de Catalunya. La progressiva consolidació del franquisme va anar-nos allunyant dels nostres antics aliats. Vàrem haver de suportar com aquests ens abandonaven a la nostra intempèrie; i l’esperança del nostre poble en un canvi polític propiciat pels aliats era defraudada.

L’any 1968 l’escissió del PSAN va ser l’inici de les divisions al si de l’independentisme que han arribat a ser una veritable xacra per al moviment d’emancipació nacional, i han impedit fins ara la seva vertebració en una organització potent i operativa.

És evident que el Front s’adaptà malament al postfranquisme. El canvi de l’esperada ruptura en l’anomenada reforma ens agafà a contrapeu. La dèria de l’eficàcia política a curt termini ha fet molt de mal. Avui hi ha un bon nombre d’ex-militants de la nostra organització escampats per l’àmbit política català, l’eficàcia dels quals, des del punt de vista independentista, és força dubtosa.

El Front no va saber vertebrar el seu capital humà i històric adaptant-lo a les noves circumstàncies. és possible que la dificultat al canvi obligat d’estil i de possibilitats expliqui moltes coses d’aquest darrer període, en el qual potser només hem encertat la coherència teòrica. Cosa sorprenent és que els que se’n han anat, bo i militant en d’altres organitzacions, sovint afirmen continuar fidels al Front i fins i tot orgullosos d’haver-hi militat.

No es tracta ara i aquí de fer una anàlisi exhaustiva de la trajectòria del FNC, sinó d’apuntar de la manera més clara possible com hem arribat a la situació actual de feblesa política i escassa militància, i per quines causes. Abans se n’han indicat algunes, de les quals ens sentim particularment i parcialment responsables, n’hi ha però d’altres de més generals i segurament més bàsiques. En el marc polític que es dibuixà producte de l’equilibri de forces a la mort del dictador, hi havia cabuda per a una organització independentista ? Era possible que el poble català, un cop treta la llosa del franquisme, assumís els riscs d’una vigorosa lluita per la independència ?

El Front va ser el primer a reivindicar la restauració de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas, iniciant així una línia de gradualitat en l’estratègia d’alliberament i propiciant l’ocupació d’espais de poder polític per part dels catalans. Passa, però, que amb uns mínims aconseguits molt baixos, tant que es fa difícil parlar seriosament d’autonomia, aquest minso poder fa mans i manegues per intentar conciliar dos interessos, els dels espanyols i els dels catalans, que són contraposats. La imatge de normalitat nacional que pretenen donar les institucions autonòmiques no és cap barrera a les escomeses de l’imperialisme espanyol, ans al contrari.

Hi ha un nacionalisme català tant estrany que renuncia voluntàriament al dret fonamental de la pròpia independència, a més d’ignorar una part substancial de la Nació Catalana. Pretén, i en part ho està aconseguint, marginar i fins i tot criminalitzar l’independentisme. Que hi hagi etapes intermèdies fins arribar a la plena sobirania, no ho pot esborrar la finalitat de qualsevol nació que vulgui alliberar-se. Complaure’s en la submissió nacional no té justificació. Vegetar nacionalment és anar-se extingint. Acceptar l’espanyolització és descatalanitzar els catalans.

Per la nostra banda, l’apreciació d’aquest panorama ens obliga a una reflexió seriosa. Per batre l’espanyolisme cal unir els independentistes o, almenys, cohesionar el moviment. La gent del Front sempre han posat la Pàtria bans que el partit. Hem intentat en diverses ocasions contribuir a iniciar un procés unitari que jutgem imprescindible. I, malgrat el nostre fracàs, continuem creient en la necessitat d’aquesta organització independentista potent i operativa. I, ja que no hi ha altra manera de fer-la, l’agrupament entorn de la nova esquerra Republicana de Catalunya pot ser el camí més viable per aconseguir-ho.

És amb aquest intenció i no cap altra que el Front nacional de Catalunya ha decidit integrar-se dins l’ERC, la qual cosa no representa en absolut cap rebuig als independentistes que no en formen part, ans al contrari pretén ser un element més dins la necessària unitat d’acció de la família independentista.

Segur que a tots ens fa mal constatar que arribem, com a partit, al final d’una trajectòria política que hem viscut amb passió. les nostres sigles, que són un símbol de mig segle de lluita independentista, van a enfortir un projecte de futur amb més possibilitats.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *